El natalici de la “sociovergència”

Des de dijous al migdia Artur Mas és el President de la Generalitat, amb els 62 vots dels diputats/des de CiU i, gràcies, a l'abstenció dels 28 del PSC. Els “business friendly” han pactat i ha nascut, prop de nadal, al Parlament català, una etapa de “sociovergència”, que ben segur tindrà traduccions municipals. De fet, ja l'han experimentada des de 2007, a ajuntaments importants com els de Badalona i Sant Feliu de Llobregat, fet que es pot reproduir a l'Ajuntament i Diputació de Barcelona, com a taula de salvació davant el previsible naufragi socialista.
Des d'ICV ens hi enfrontarem democràticament. Treballarem, de forma seriosa i rigorosa, davant qualsevol retrocés o retallada social en un context, espanyol i europeu, en el qual els esforços per superar la crisi només s'exigeixen als sectors més febles. Com Joan Herrera digué dilluns passat a Artur Mas (reproduint un argument que la diputada Laura Massana va fer servir durant la campanya) no pot ser que els vots de molts -els que ha rebut CiU- serveixin per fer polítiques a favor de molt pocs (de nou “business friendly”!). I això obligarà ICV a ser bel•ligerant davant qualsevol retrocés o retallada social, o quan els esforços només es vulguin imposar als sectors més febles. Mas s'equivocarà si és el “president de la restauració” que vol tornar el país a l'etapa anterior al canvi de 2003 i què ho vol fer desfent els canvis impulsats en el període del Govern d'esquerres.
La prioritat del nou govern de Catalunya hauria de ser aconseguir una sortida justa de la crisi; per ICV això significa la modernització econòmica i ecològica de Catalunya i l'ampliació -i no la reducció- de les polítiques socials. Aquestes no són una “despesa” social sinó una inversió de present, que genera ocupació i benestar, i de futur, és una garantia per ser un país més competitiu. No és possible dir que cal austeritat, que cal retallar el dèficit, però al mateix temps eliminar ingressos suprimint la pujada de l'IRPF o l'impost de successions o amb desgravacions fiscals a les mútues?. Això no és coherent ni rigorós, perquè s'està enviant un missatge polític molt clar a la societat: l'esforç per sortir de la crisi no recaurà en les rendes altes, només en les classes populars i treballadores. Per ICV no hi ha justícia social sense una fiscalitat justa. No hi ha sortida de la crisi sense la implicació i l'esforç de tots els sectors socials.
ICV també serem una veu del catalanisme d'esquerres, no l'única per aquest és plural, que vetllarà perquè la política catalana no reprodueixi un dels seus principals mals: l'excés de tacticisme i la manca d'unitat en la defensa de l'autogovern. La nova prova: l’atac sofert, aquesta setmana, del paper de la llengua catalana com a vehicular del sistema educatiu; la bomba de rellotgeria que fou la sentència del Tribunal del Constitucional va esclatant, com ara amb la del Suprem. Encara que tothom ho negui, ICV defensem uns interessos; uns determinats interessos nacionals i socials i una manera d'entendre Catalunya. Uns interessos socials que voldríem interpretar que són els de la majoria, els dels treballadors i les treballadores, el de moltes classes mitjanes, i el del conjunt de els classes populars. Aquest és el nostre compromís i objectiu pel nou any 2011 i tota la legislatura.
Per acabar us convido a visualitzar la “història digital de nadal” o Christmas 2.0 http://www.youtube.com/watch?v=vZrf0PbAGSk

Ara fa 35 anys

En aquest moments difícils per la cohesió social, pels drets socials, civils i democràtics, cal fer uns grans exercicis de memòria democràtica. Ho vaig començar a escriure dissabte passat aquí en motiu de la inauguració de l’exposició El moviment obrer i sindical al Bages: de la clandestinitat a la legalitat . Avui hi vull tornar a insistir, convidant a assistir a la presentació del web "Les últimes detencions del franquisme a Manresa (octubre - desembre 1975)" (www.memoria.cat) . Aquesta es celebrarà dimecres 22 vinent, a les vuit del vespre, a l’Espai Memòries del Museu Comarcal de Manresa. Cal agrair, de nou, l’excel•lent feina de la gent de l’ Associació Memòria i Història de Manresa per aquesta nova iniciativa.
Ara fa 35 anys homes i dones de Manresa i el Bages foren detinguts, torturats i empresonats en els darrers dies de la cruel dictadura franquista. Alguns d’ells –per desgràcia- han mort massa joves; però la gran majoria són persones que han continuat i continuen la lluita i el treball per un present i uns futurs just, lliure i democràtic, social i nacional. Dels molts d’ells alguns hem pogut aprendre, treballant-hi ben a prop, en els moviments socials, polítics i sindicals. Perquè en el patiment, la lluita, el sacrifici i la rebel•lió d’aquells tres mesos del 1975, es concentraren encara més intensament tots els llargs anys de feina, de militància i de mobilització per la llibertat, la democràcia i la revolució social. 35 anys després en el balanç de ben segur que es poden barrejar decepcions amb fites assolides, pensar que es podia haver aconseguit més amb que la història no ha acabat, i que per tant, les necessitats i les raons empenyen a continuar endavant perquè queda molt per fer. Així vull reproduir un text amb unes propostes de total vigència pels moments que vivim; és un fragment de la “Carta oberta a l’opinió pública de Manresa” que 5 detinguts publicaven el 25 d’octubre de 1975 i que podeu trobar en tota la seva extensió a la pàgina 125 del llibre llibre de Gal•la Garcia El moviment obrer a la comarca del Bages (1939-1982): “ A tots, cadascú des del seu lloc i des de la seva perspectiva, ens uneix l’esforç en una mateixa lluita: pel millorament de les condicions materials i socials de vida, per la participació de tots els afers públics que ens afecten i, en definitiva, per la conquesta de les llibertats democràtiques que obrin al nostre país, un horitzó nou de convivència social basada en la tolerància i el respecte dels drets fonamentals de la persona”. Difícilment es podria sintetitzar millor allò a assolir: fa 35 anys lluita contra la dictadura militar, avui contra la “dictadura” dels mercats financers que sotmeten societats i governs. Acabo volent reivindicar el valor de les polítiques de memòria democràtica realitzades pel govern de la Generalitat des de l’any 2004; una memòria oberta i plural basada en la transmissió de la diversitat de lluites a favor de la democràcia en el passat com a valor permanent en el present i en el futur. Aquest és un dels bagatges importants que ICV ha aportat des del govern català, un llegat que el nou govern hauria de mantenir.

Sota “l'alarma” aèria hi ha d’altres conflictes socials reals

Iniciativa per Catalunya Verds dijous es va posicionar al Congrés espanyol sobre el decret d'estat d'alarma, que ha provocat la militarització del control de l'espai aeri espanyol. La diputada Núria Buenaventura va emplaçar el Govern espanyol a no prorrogar ni un dia més l'estat d'alarma; a no buscar legitimitat mitjançant “lleis franquistes" -com la de Navegació Aèria i la Penal de Navegació Aèria-; així com va advertir del "risc" per a la democràcia en aplicar aquest tipus de mesures. L'estat d'alarma és un mal precedent per a qualsevol altre tipus de col•lectiu de treballadors públics que amb tota raó i legitimitat i dins la legalitat vulguin reivindicar els seus drets laborals. Des d’ICV hem rebutjat, també, l'actitud dels controladors aeris que van provocar divendres 3 i dissabte 4 un caos en els aeroports espanyols. I és que divendres 3, el consell de ministres del Govern espanyol no només va afectar com el transport aeri amb el decret de privatització d'AENA... La retirada dels 426 € significa a les prop de 600.000 persones sense cap altre ingrés i l’anunci que, el 28 de gener, el govern aprovarà les propostes per la reforma del sistema públic de pensions no mereixen un debat i una resposta social?
Per ICV cal continuar treballant per canviar la reforma laboral; per garantir la protecció econòmica i social de les persones en situació d’atur; per Impulsar una política econòmica activa que generi ocupació, afavoreixi el necessari canvi de model productiu i lluiti, molt especialment, contra la precarietat i l’atur juvenil; per reforçar el sistema públic de pensions i rebutjar l’ampliació de l’edat de jubilació fins als 67 anys. Per tot això recolzem les mobilitzacions dels propers dimecres 15 i dissabte 18 de desembre organitzades per CCOO i UGT, així com la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), que dijous van presentar a Madrid per rectificar la reforma laboral aprovada el mes de setembre.
Avui vull acabar aquest article convidant a fer memòria democràtica. Ahir divendres al Museu Comarcal de Manresa s’inaugurà l’exposició El moviment obrer i sindical al Bages: de la clandestinitat a la legalitat. En aquesta exposició, com en el llibre de Gal•la Garcia El moviment obrer a la comarca del Bages (1939-1982) s’explica qui, per què, a on, com i quan lluità per la democràcia i per les llibertats socials i nacionals. I així, podem saber, que ara fa just 35 anys homes i dones de Manresa i el Bages foren detinguts, torturats i empresonats en els darrers dies de la cruel dictadura franquista. Per tots ells i elles, als que ja han mort i als que estan vius, gràcies per la vostra lluita passada i present i, sobretot, cal continuar el treball per un present i futur just, lliure i democràtic, social i nacional.

La setmana de Mas i del soldat Manning

Diumenge 28 la Catalunya política va girar com un mitjó. CiU i Artur Mas van aconseguir una important victòria i, democràticament, cal felicitar-los. Mas serà escollit president pel vot dels 62 diputats/des del seu grup però necessitarà unes quantes abstencions: del PP i/o del PSC també?. Així quedarà palès que el nostre és un sistema parlamentari, no “presidencialista”, ja que escollim diputats/des, tot contrastant amb el “bipolarisme” frustrat que CiU i PSC intentaren forjar amb el “cara a cara”. Però la pluralitat política catalana s’ha vist expressada amb una setena candidatura que ha obtingut representació.
El resultat, per ICV, significa un gir radical cap a la dreta, de manera que les forces d’esquerra i centre-esquerra només sumem 48 diputats/des, el 32’71% dels vots. Veurem que significa la victòria electoral de CiU i el creixement de la dreta. D’entrada en dos dies la proposta “estrella” de Mas (el concert econòmic) ja ha canviat i, ara, ja és només un pacte fiscal que es començaria a negociar amb el govern espanyol que surti de les eleccions del 2012! No és el retorn del “peix al cove”, és una nova versió: el peix congelat a llarg termini!. Per ICV-EUiA, que hem sigut els únics que hem confrontat directament models amb CiU, esperem el retorn a les polítiques de dretes, antigues, productivistes, negacionistes del canvi climàtic, de les noves retallades socials. A més a CiU li tocarà administrar les noves “receptes” imposades pel sistema econòmic neoliberal, que té en Espanya i –per tant també Catalunya- la nova víctima junt amb Portugal. Aquesta setmana ja hi ha hagut un nou paquet d’ajustos per tranquilitzar la voracitat dels “mercats”: des de la privatització de l’aeroport del Prat a la retirada de l’ajut de 420€ a les persones aturades sense prestació. Venen uns mesos molt durs, no només per l’hivern, que deixaran glaçats les polítiques públiques i que intentaran que el petit i migrat estat del benestar català i espanyol contribueixi a fer uns “balanços” positius dels bancs alemanys, pagant el preu d’esdevenir una societat del “mal-estar”, amb unes classes mitjanes i populars vulnerables i/o excloses. I aquí CiU i Mas s’hauran de mullar... Les darreres vegades ho han fet a favor dels poderosos: com acaben de fer al Congrés espanyol perdonant els deutes multimilionaris de Ferrovial per les deficitàries autovies de l’entorn de Madrid.
Des d’aquí vull agrair el recolzament que la ciutadania ha donat a ICV-EUiA i Joan Herrera. Gràcies a les 1.743 persones de Manresa, a les 4.580 del Bages, a les 785 del Berguedà, a les 229 del Solsonès, a les 2.940 de l’Anoia i, en conjunt, als 229.684 ciutadans i ciutadanes de Catalunya que sereu representats per 5 diputats i 5 diputades d’ICV-EUiA! Una confiança que retornarem amb propostes de transformació social i ecològica, des d’una oposició activa, democràtica i de construcció d’alternatives! En la petita part del món que és Catalunya aquesta ha estat la setmana d’Artur Mas; però al “món mundial” ha estat la setmana –i les que continuaran- de Wikileaks!Els poderosos del món tremolen i per això cal recordar el següent: en una base de marines de l’estat de Virginia (EUA) hi ha detingut el “responsable” del terratrèmol, el soldat Bradley Manning, que és qui va copiar la informació que Wikileaks ha filtrat, usant un cd de Lady Gaga. Si fa un mes escrivia aquí que la ficció, sovint, explica molt bé la realitat, també –com en el cas de Wikileaks- la realitat supera la ficció! Spielberg, comença a pensar en filmar “Salveu al soldat Manning”!

Resistència activa: el futur continua per escriure!

A molt poques hores d’acabada la jornada electoral escric aquestes paraules: CiU ha guanyat les eleccions i, a mitjans de desembre Artur Mas, serà escollit President de la Generalitat. Felicitats, democràticament. Però que quedi clar, Mas serà escollit pels diputats i diputades del Parlament de Catalunya, perquè tenim una democràcia parlamentària, no “presidencialista”. I per mostra un botó de la pluralitat catalana enfront el quasi bipartidisme espanyol: el creixement de les forces representades al Parlament, ara 7. Deixeu-me agrair el bon recolzament que, malgrat tot, la ciutadania ha donat a ICV-EUiA i Joan HerreraGràcies a les 1.743 persones de Manresa, a les 4.580 del Bages, a les 785 del Berguedà, a les 229 del Solsonès, a les 2.940 de l’Anoia, a les 3.290 d’Osona i, en conjunt, als 229.684 ciutadans i ciutadanes de Catalunya que sereu representats per 5 diputats i 5 diputades d’ICV-EUiA! Una confiança que retornarem amb propostes de transformació social i ecològica, des d’una oposició activa, democràtica i de construcció d’alternatives!
Pel país i per la Catalunya Central veurem que significa la victòria electoral de CiU. Desenvoluparan les vegueries o les aigualiran? Faran efectives les retallades que el bon amic de Mas, Joan Rossell (el president de la patronal catalana i que ho vol ser de l’espanyola), ha proposat la setmana passada? Per d’ICV-EUiA, que hem sigut els únics que hem confrontat directament models amb CiU, esperem el retorn a les polítiques de dretes, antigues, productivistes, negacionistes del canvi climàtic, de les noves retallades socials. A CiU li tocarà administrar les noves “receptes” imposades pel sistema econòmic neoliberal, que té en Espanya i –per tant també Catalunya- la nova víctima junt amb Portugal, després d’haver enfonsat Grècia i Irlanda. Venen uns mesos molt durs, no només per l’hivern, que deixaran glaçats les polítiques públiques, que intentaran passar del petit i migrat estat del benestar que tenim a un societat del “mal-estar”. I aquí és, com cantava Llach a “Abril del 74”, on cal continuar el combat: des de les idees, des de les propostes, dels moviments socials i ciutadans i, sobretot, fent créixer els espais de transformació. Aquest és el compromís d’ICV-EUiA i de la nostra renovada diputada Laura Massana i Mas, diputada de i per la Catalunya Central.
D’aquí al 22 de maig de 2011, tenim l’oportunitat, amb les eleccions municipals, de treballar per recuperar part de la ciutadania que consideri que, aquesta democràcia, per imperfecte que sigui, és una oportunitat per transformar les coses en l’àmbit local i territorial més proper. Per tant, des d’ICV-EUiA, estem oberts a transformar les nostres ciutats i pobles, des de l’esquerra, l’ecologia i la llibertat, i som molt conscients que en aquest moment és tant important el que cal fer, per què, quan, on i amb qui, però sobretot, sobretot, sobretot, com es fan i s’han de fer les coses. A ICV-EUiA us hi esperem, el futur continua no estant escrit, som els homes i dones, ciutadans i ciutadanes, tots, qui l’hem d’escriure, ja que no podem permetre que ho facin els “mercats” i els poderosos. VERD ESPERANÇA!

Resistència front el contra-atac de l’imperi dels “mercats”

Aquest 2010 va camí d’igualar en la història de la gran recessió allò que fou el 2008. Si fa dos anys el capitalisme va sobreviure “socialitzant” les pèrdues del sistema financer, aquest 2010 destacarà pels territoris europeus i les seves societats que han estat atacats pels mercats financers especulatius. Recordareu que l’ opinió neoliberal anglosaxona, en especial la britànica mitjançant el Financial Times, va batejar malèvolament les economies del sud europeu com a PIGS (l’acrònim anglo-saxo de Portugal, Italy, Greece i Spain, traduït literalment com porcs). En origen protegien al seu alumne avantatge, el famós Tigre celta (Irlanda) que ha demostrat ésser un “tigre de paper”... Tant és així que els PIGS originals o bé són PIIGS o la I d’Itàlia és substituïda per la d’Irlanda... de manera que, aquest novembre, “la matança del porc” dels mercats financers ha escorxat Irlanda, com abans feu amb Grècia la primavera passada. Els mercats no han valorat gens les retallades prèvies de 15.000 milions d’euros; ara el govern irlandès n’ha d’afegir 15.000 més en quatre anys -6.000 el primer, el 2011-. I quins seran els propers, Portugal i Espanya? De que li està servint a l’Estat espanyol allò aplicat des de maig? Aquesta setmana els voltors de les borses mundials han atacat Espanya com qui més, fet que fou aprofitat pel governador del Banc d’Espanya per afirmar que “cal reformar les pensions per calmar els mercats i recuperar la confiança”. I que més? Si la ferocitat dels mercats no té aturador! I les persones i la ciutadania, no importen? D’entrada a Grècia i Irlanda ja, (i per Portugal i Espanya si en som les properes víctimes), patiran unes conseqüències molt dures. La crisi –ja gran recessió- encara pot ser més llarga i profunda, l’atur pot perdurar encara més i les classes populars i mitjanes tenim grans opcions de continuar patint l’empobriment i la vulnerabilitat. I tot en benefici de què i de qui? Ara, a Europa, ens toca patir, allò que durant tants anys (els setanta, vuitanta, noranta) el Fons Monetari Internacional va “receptar” a les economies del sud; uns ajustos estructurals que no han servit per les societats empobrides, sinó pels que les van empobrir. Tal com explica Joseph E. Stiglitz ( el premi Nobel d’Economia 2001) les antigues dictadures de les elits nacionals són substituïdes per la dictadura de les finances internacionals ( El malestar de la globalizació, 2002). La Unió Europea ha de reaccionar i no només ser una unió monetària, que com que perilla l’euro, “rescata” els deutes públics i privats; sense una política econòmica, fiscal, social i energètica comuna i harmonitzada des de l’equitat, tots els estats europeus, excepte Alemanya, són vulnerables i les seves societats enacra més. La reacció és possible si n’hi ha voluntat, i tal com hem fet des del grup parlamentari dels Verds europeus, és factible crear una taxa sobre les transaccions financeres a escala europea. Aquesta taxa, de 0'05%, podria generar fins a 200.000 milions d'€ en ingressos a escala europea per començar a desenvolupar estructuralment les polítiques de cohesió. En definitiva, els actuals governs europeus han d’actuar sobre la veritable font dels actuals problemes econòmics i financers: l'especulació dels “mercats” financers. Perquè el futur no està escrit i no es pot esperar, resignadament, la crònica anunciada dels estats que aniran passant per l’escorxador...

QUAN LA FICCIÓ EXPLICA MÉS BÉ LA REALITAT ...

AVUI US PROPOSO EN AQUEST ARTICLE UNA VISIÓ DIFERENT DE LA “POLÍTICA”, PARTINT DE LA IDEA DE QUE “TOT ÉS POLÍTICA”, FINS I TOT LA “NO POLÍTICA”. I AIXÍ VULL COMENÇAR-HO A PARTIR D'UN DELS ECONOMISTES NORD-AMERICANS MÉS IMPORTANTS DEL SEGLE XX, J.K. GALBRAITH , EL PRECEDENT DE L' “ESCOLA PROGRESSISTA” QUE ARA REPRESENTARIA PAUL KRUGMAN. GALBRAITH VA ESCRIURE EN UNA OCASIÓ: LA FICCIÓ ÉS UN INSTRUMENT DE CRÍTICA, DE CANVI I DE PERSUASIÓ MÉS POTENT QUE LA LITERATURA ACADÈMICA, CIENTÍFICA I/O UNIVERSITÀRIA. AIXÍ ELL, UN DELS ESPECIALISTES DE LA GRAN DEPRESSIÓ DELS ANYS 1920-1930 I DEL NEW DEAL DEL PRESIDENT ROOSEVELT, CONSIDERAVA QUE NO EREN ELS SEUS ASSAIGS ELS QUE MILLOR EXPLICAVEN AQUELLA ÈPOCA; HO FEIEN MOLT MILLOR LES NOVEL•LES DE JOHN STEIBECK (COM EL RAÏM DE LA IRA), LES DE F. SCOTT FITZGERALD (COM EL GRAN GATSBY) I LES NOVEL•LES NEGRES DE DASHIELL HAMMET (COM LA GRAN DORMIDA O EL FALCÓ MALTÈS) I LES ADAPTACIONS CINEMATOGRÀFIQUES DE TOTES ELLES.
A l'Europa dels darrers anys estem vivint una certa explosió de la novel•la negra escandinava, que començà amb l'excel•lent autor suec Henning Mankell i el seu personatge Kurt Wallander; els darrers dos anys el gfenomenh girà entorn el també suec Stieg Larsson i la seva trilogia Millenium (més un gthriller polítich que novel•la negra). Enguany s'han donat a conèixer més, entre d'altres, la sueca Camilla Läckberg, els noruecs Anne Holt i Jo Nesbo o l'islandès Arnaldur Indridason. Però aquí vull reinvidicar l'origen, el gpare i mareh fundadors d'aquesta veritable corrent de gnovel•la negra de crítica socialh on, personalment, considero Mankell com a millor exponent actual. L'origen el trobaríem en els suecs Per Wahloö i na Maj Sjöwall, que, entre 1965 i 1975, van escriure un conjunt de deu novel•les (una sèrie anomenada gNovel•la sobre un crimh) protagonitzades pel policia d'Estocolm Martin Beck. El també novel•lista Arne Dahl/Jan Arnald (autor del pròleg de la darrera obra traduïda de Sjöwall i Wahlöö -Asesinato en el Savoy-) explica que amb les seves novel•les pretenien oferir un tall transversal d'una societat -com la sueca- estructurada d'una manera determinada, analitzant la criminalitat com exponent d'aquella realitat. Aquells autors -militants comunistes- ja fa 40 anys oferien un retrat dur d'una societat, que anys després també ha estat desmitificada per Mankell i Larsson, gdescobrint-nosh als sud-europeus que, dins de l'estat i societat del benestar gsocialdemòcratah , també existia i existeix la criminalitat , la inequitat, i que el profund passat gnazi i xenòfobh retorna amb força a Suècia i Escandinàvia, com políticament s'està esdevenint, l'última ocasió en les eleccions sueques del setembre. A Catalunya podria semblar que la ficció ha triat només la paròdia (mitjançant Polònia o Crackòvia) per gretratarh la societat; mentre no sorgeixen el gWallanderh o gBeckh catalans, que gfacin crítica socialh podrem gaudir a Manresa, gràcies a la gent del Fecinema i a partir del dimecres 17, del cinema generat pel filó negre novel•lístic escandinau. Acabo animant a buscar i trobar els g Mankells, Sjöwalls i Wahlöös catalansh, que facin la crítica social i la persuació ... entre d'altres raons per fer el treball cultural enfront la xenofobia política i les desigualtats, però amb la diferència, respecte els escandinaus, que la fiscalitat redistributiva i l'estat del benestar sud-europeu són una gombrahcomparats amb els seus.

Economia verda o el gegant “amb peus de fang” que alguns pretenen aixecar

Fem memòria: l'any 2005 el salari mitjà anual a Catalunya fou de 17.778 €; també, els homes, ingressaren -de mitjana- 6.597 € més que les dones(dades de l'Informe Mercado de trabajo y pensiones en las fuentes tributarias, elaborat per l'Agència Estatal Tributària). Per tant, llavors, en ple cicle expansiu, el 49' 7% dels assalariats/es catalans eren “mileuristes”, ja que rebien un salari anual inferior a dues vegades el salari mínim interprofessional (7.182 €, 513 € mensuals en 14 pagues). És a dir, llavors, la meitat dels assalariats cobraven com a màxim 1.026 € en 14 pagues; i així, el 61'3% de les dones assalariades eren mileuristes i en el homes, “només”, el 40'7%. En l'altre extrem de la piràmide d'ingressos, hi havia, el 16'67% dels assalariats/des que cobraven més de 4 vegades el salari mínim (14 pagues de, com a mínim, 2.052€); no obstant, així com en els homes suposaven el 20'8% dels assalariats, en les dones només eren el 10'7% de les assalariades. Tot allò s’explicava per un model econòmic basat en baixíssims “costos” salarials i, correlativament, baixíssima “productivitat”. Un model que es va enfonsar, com un gegant amb peus de fang. I ara, quan el “gegant” mossega la pols, què fer? Per ICV-EUiA no podem tornar enrere, al passat; toca remar però no en la direcció que marquen els que ens han portat als esculls... No hem sentit en el nostre país a ningú que, des del neoliberalisme econòmic ni els seus representants polítics, assumeixi responsabilitats per aquests darrers anys en els que s’ha conduit cap una economia per sobre de les possibilitats reals, entenent per reals la capacitat de produir béns i serveis. Hem vist que els guanys no s’han repartit equitativament, ans el contrari, la majoria s’ha endeutat per tal que uns pocs s’enriquissin molt. Encara que CiU ho negui en els seus missatges electorals, a les eleccions del 28-N sí es confronten projectes d’esquerres i de dretes i polítiques ecològiques i modernes enfront les productivistes i antigues. Per ICV-EUiA les polítiques de futur, tenen, com a una de les principals prioritats, l'estratègia “Nova economia, nova ocupació”, per Catalunya i les comarques de la Catalunya central. Aquesta Estratègia es fonamenta en desenvolupar les oportunitats que ofereix l'economia verda i les polítiques socials i promoure la transició cap a un model socialment just i ecològicament sostenible. Així com també potenciar l'ocupació femenina en els sectors ambientals i de l'energia. Aquesta estratègia es desplega en tres eixos i 13 objectius. Eix 1)Creació d'ocupació per a la convergència social i de gènere. Hi estimem uns 86.000 llocs de treball a Catalunya, uns 5.850 a la Catalunya Central. Eix 2) Creació d'ocupació per a un canvi a un model productiu sostenible. Estimem uns 181.000 llocs de treball a Catalunya, uns 12.300 a la Catalunya Central. Eix 3) Creació d'ocupació amb un millor repartiment del treball i amb major població disponible per treballar. Estimem uns 60.000 llocs de treball Catalunya, uns 4.100 a la Catalunya Central.En definitiva, per Catalunya proposem una estratègia que podria aconseguir 327.000 nous llocs de treball, 22.250 dels quals a la Catalunya Central. Aquest és l'horitzó, amb voluntat, d'impulsar-lo des del govern i parlament català, amb plans territorials d'actuació concertats amb agents socials i econòmics. Per tant ara proposem girar cap a les solucions d'esquerres, posant l'economia al servei de les persones i la societat, no al revés com en l’època del “gegant”, que ara alguns pretenen aixecar dient que és “la Catalunya millor”.

“In God we trust” diu la “teologia” del dolar

Les darreres setmanes s'ha tornat a posar de manifest que la Constitució Espanyola no s'aplica sempre. Malgrat això, en aquest cas, determinats “poders” reals i fàctics, no faran res -sinó tot el contrari- per denunciar la seva no aplicació inconstitucional. Així, l'article 16.3 que diu “Cap confessió religiosa tindrà caràcter estatal”, ha tornat a ser totalment ignorat abans, durant i després de la visita, a Santiago i Barcelona, de Joseph Ratzinger. És difícil resumir el que ha significat, però es pot intentar en tres moments i espais. 1) A l'aire: va emetre la comparació “odiosa” amb l'Espanya dels anys 1930, que ell hauria de saber que va acabar -amb guerra i dictadura- amb la benedicció de la seva institució. 2) A terra: va qüestionar la legitimitat de les majories democràtiques, que legislen i executen unes opcions sobre polítiques de drets civils, de salut, d'educació. 3) Mar enllà: haurà pogut saber que dimecres, en el Congrés de Diputats, el president espanyol renunciava a la Llei de llibertat religiosa que havia de desenvolupar segons el seu programa d'investidura, de legislatura, electoral i les resolucions dels congressos del seu partit. També aquesta setmana se li ha recordat a Zapatero que l'Església catòlica li costa a l’Estat, cada any, uns 6.000 milions d'euros, allò que es vol estalviar en pensions i en els sous del funcionariat... Però en Ridao, dient-li allò, es va quedar curt. També caldria sumar-hi l´”estalvi” anual de l'Església catòlica en impostos (des de l'exempció de l'IBI en totes les seves propietats i lloguers, fins a les condicions especials en les rendes del seu “treball”); o l' incompliment reiterat del seu compromís signat el 1979 en el “concordat” (“ el propòsit d'aconseguir per si mateixa els recursos suficients per l'atenció de les seves necessitats”).
En Ratzinger no ho reconeixerà, però molt possiblement, mentre no arriba la vida eterna, en aquest món regnà allò que hi ha imprès en els bitllets de dolar: “In God we trust”. Però la divinitat és el diner ... I, aquests dies, existeix un conflicte teològic. La Reserva Federal (Fed) dels EUA, acaba de “crear” 420.000 milions de dòlars, que ha desfermat el conflicte “doctrinal” amb l’heretge Xina i la protestant Alemanya, amb acusacions de “guerra de divises” i de “proteccionisme”. I això que el G-20 es trobava aquest dies a Seul per aprovar el seu nou “llibre sagrat” anomenat Basilea III, les “regles del joc” del sistema financer. Dos anys després de la primera trobada a Washington, el G-20 continua sense “salvar eternament el capitalisme”; com diu el FMI –gens sospitós d’heretge- el sistema financer internacional ha de retornar 4 bilions de dòlars abans de dos anys. Per què? Doncs com a penitència dels seus pecats capitals de “capital”. Breuement, perquè no només foren set. Entre setembre i i octubre de 2008 el capitalisme va arribar com mai a les portes de l’infern: el govern Bush va “nacionalitzar” les hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac, va comprar el 80% de l’asseguradora AIG i la Fed va “ajudar” a les banques Goldman Sachs i Morgan Stanley, aquelles que emeten qualificacions letals del l deute públic; va suspendre pagaments Lehman Brothers; els governs holandès, belga i de Luxemburg van nacionalitzar el banc Fortis i el britànic el banc Bradford&Bingley (per 41.000 milions de lliures) i va injectar 20.000 milions de lliures públiques al Royal Bank of Scotland; i per acabar, la llista de pecadors, el govern alemany va nacionalitzar l’Hypo Real Estate per 50.000 milions d’euros... Però mentre hi ha vida i hi ha verd esperança i us convido a visitar www.joanherrera.cat; allà podreu trobar dues de les 30 prioritats d'ICV-EUiA: un pacte nacional per la convivència democràtica que tingui com a eix fonamenal la laïcitat; i transformar l’ICF en una banca pública que actuï , directament i sense intermediaris financers, donant recolzament a persones, pimes, a l’ economia social. Així sigui!

Quan la ficció explica més bé la realitat ...

Avui us proposo en aquest article una visió diferent de la “política”, partint de la idea de que “tot és política”, fins i tot la “no política”. I així vull començar-ho a partir d'un dels economistes nord-americans més importants del segle XX, J.K. Galbraith , el precedent de l' “escola progressista” que ara representaria Paul Krugman. Galbraith va escriure en una ocasió: la ficció és un instrument de crítica, de canvi i de persuasió més potent que la literatura acadèmica, científica i/o universitària. Així ell, un dels especialistes de la Gran Depressió dels anys 1920-1930 i del New Deal del president Roosevelt, considerava que no eren els seus assaigs els que millor explicaven aquella època; ho feien molt millor les novel·les de John Steibeck (com El raïm de la ira), les de F. Scott Fitzgerald (com El gran Gatsby) i les novel·les negres de Dashiell Hammet (com La gran dormida o El falcó maltès) i les adaptacions cinematogràfiques de totes elles.

A l'Europa dels darrers anys estem vivint una certa explosió de la novel·la negra escandinava, que començà amb l'excel·lent autor suec Henning Mankell i el seu personatge Kurt Wallander; els darrers dos anys el “fenomen” girà entorn el també suec Stieg Larsson i la seva trilogia Millenium (més un “thriller polític” que novel·la negra). Enguany s'han donat a conèixer més, entre d'altres, la sueca Camilla Läckberg, els noruecs Anne Holt i Jo Nesbo o l'islandès Arnaldur Indridason. Però aquí vull reinvidicar l'origen, el “pare i mare” fundadors d'aquesta veritable corrent de “novel·la negra de crítica social” on, personalment, considero Mankell com a millor exponent actual. L'origen el trobaríem en els suecs Per Wahloö i na Maj Sjöwall, que, entre 1965 i 1975, van escriure un conjunt de deu novel·les (una sèrie anomenada “Novel·la sobre un crim”) protagonitzades pel policia d'Estocolm Martin Beck. El també novel·lista Arne Dahl/Jan Arnald (autor del pròleg de la darrera obra traduïda de Sjöwall i Wahlöö -Asesinato en el Savoy-) explica que amb les seves novel·les pretenien oferir un tall transversal d'una societat -com la sueca- estructurada d'una manera determinada, analitzant la criminalitat com exponent d'aquella realitat. Aquells autors -militants comunistes- ja fa 40 anys oferien un retrat dur d'una societat, que anys després també ha estat desmitificada per Mankell i Larsson, “descobrint-nos” als sud-europeus que, dins de l'estat i societat del benestar “socialdemòcrata” , també existia i existeix la criminalitat , la inequitat, i que el profund passat “nazi i xenòfob” retorna amb força a Suècia i Escandinàvia, com políticament s'està esdevenint, l'última ocasió en les eleccions sueques del setembre. A Catalunya podria semblar que la ficció ha triat només la paròdia (mitjançant Polònia o Crackòvia) per “retratar” la societat; mentre no sorgeixen el “Wallander” o “Beck” catalans, que “facin crítica social” podrem gaudir a Manresa, gràcies a la gent del Fecinema i a partir del dimecres 17, del cinema generat pel filó negre novel·lístic escandinau. Acabo animant a buscar i trobar els “ Mankells, Sjöwalls i Wahlöös catalans”, que facin la crítica social i la persuació ... entre d'altres raons per fer el treball cultural enfront la xenofobia política i les desigualtats, però amb la diferència, respecte els escandinaus, que la fiscalitat redistributiva i l'estat del benestar sud-europeu són una “ombra”comparats amb els seus.

Gent d’esquerres: Montilla diu “adéu”, Herrera “Hola”.

El candidat del PSC, ho ha dit clar: diu “adéu” al fet de governar les esquerres, el seu famós “punt i a part” al Liceu (el lloc també és el missatge!) que substitueix el “segueixo creient” de Pinós. “Gràcies”, qui tingués dubtes de qui defensa un futur per Catalunya des de les polítiques i valors d’esquerres, ja sap que Montilla i el PSC no. Ha quedat clar que només ICV-EUiA defensarem que en aquests 7 anys, des de finals de 2003, s’ha fet molt més que en 23 anys de governs de CiU, i que això ho ha fet un govern d’esquerres i catalanista. I que en el futur només Joan Herrera diu, obertament, “Hola” al fet de governar des del catalanisme i l’esquerra, l’ecoligia i la llibertat.

Precisament aquesta setmana Joan Herrera, s'ha acomiadat del Congrés espanyol i ho ha fet presentant 500 esmenes als Pressupostos Generals de l’Estat del 2011. en el conjunt Esmenes per partides econòmiques per a medi ambient, ferrocarrils i dinamització econòmica de zones afectades per l'atur, i així ha presentat un 3 blocs d’esmenes relacionades amb el Bages i la Catalunya central. 1) a la secció del Ministeri de Ciència i Innovació, que permeti recuperar la subvenció al Centre Tecnològic de Manresa que tenia des de 2009, per tal de facilitar la continuació de l'activitat investigadora en I+D+i i, en especial, al projecte d'investigació sobre el vehicle elèctric entre d'altres; 2)A la secció del Ministeri de Foment, que pel conjunt de Catalunya és de 1.000 milions d'euros per a ferrocarrils de Rodalies i Regionals, contempla el desenvolupament d'un sistema de rodalies a Manresa i la recuperació millorada del servei regional amb Lleida; 3)A la secció del Ministeri d'Indústria que, dins el programa de reconversió i reindustrilització, es financiï amb 6 milions d'€ les accions concertades del Pacte Territorial del Bages.

Finalment cal destacar el conjunt d’esmenes sobre el finançament local que ha presentat ICV-EUiA. La creació d'una transferència addicional per finançar despesa ordinària, en forma de "Fons extraordinari no condicionat" fins a l'aprovació i entrada en vigor d’un nou Model de Finançament Local. També que l'Estat "condoni" als Ajuntaments tant la devolució de la liquidació del 2008, com la més que previsible del 2009. També s’ha presentat una esmena per aprofundir en la progressivitat de l'IBI dels habitatges. Actualment només es permeten fer bonificacions a famílies nombroses; així per ICV-EUiA s’hauruia de poder fixar bonificacions per determinats nivells de renda familiar i/o valor cadastral, entre altres factors. El motiu fonamental per a possibles bonificacions ha de ser el nivell de renda i no el fet de ser una família nombrosa i , així, cal ampliar aquestes possibles bonificacions a totes les unitats familiars independentment del nombre dels seus membres. I també, es proposa poder fer efectiva la possibilitat de reduir el valor cadastral per adequar-ho al valor del mercat, (problemàtica derivada de les recents valoracions cadastrals com a Manresa el 2007); s’ha d’ introduir elements de flexibilitat per iniciar un procediment de valoració de caràcter general reduint el termini mínim per efectuar-la dels cinc anys actualment recollits en la norma als dos proposats. Veure’m si el “nou govern” Zapatero-Rubalcaba és “mas de lo mismo”, no només l’Artur Mas....

3a Festa Roig Verd Violeta_Manresa 23 d'Octubre de 2010

L’assemblea de membres d’ICV de Manresa, m’ha escollit per encapçalar la candidatura d’ICV a Manresa, en les properes eleccions municipals del 22 de maig de 2011. Per tant tinc la voluntat de representar la ciutadania de Manresa, de la qual en sou una bona part, tant en la vostra de ciutadans/es com a membres actius del teixit social i cívic.

Emprenc aquesta tasca amb l’actitud i valors que sempre m’han caracteritzat: il·lusió, voluntat, treball, tenacitat, coratge i també gosadia. Sí, des de la valentia de saber que, ICV de Manresa, hem fet –des de les nostres forces i responsabilitats- un treball important de modernització social, ecològica i ciutadana de Manresa (el gran objectiu que ens varem en les eleccions de 2007). I també des l’exercici de responsabilitat d’haver governat en aquest període –a partir del 2008- en que la ciutat (com Catalunya i el món) , està patint la crisi social i econòmica més important dels darrers 50 anys. Hem intentat governar el dia a dia, amb prudència econòmica amb l’hisenda municipal, però amb gosadia vers les polítiques socials. En definitiva, tinc la gosadia d’afirmar que, en el present i futur immediat, ens toca “remar”, però no en la direcció que marquen els que ens han portat als “esculls”.

Com a candidat a l’Alcaldia de la Manresa em proposo treballar per unes “noves bases” de TRANSFORMACIÓ POSITIVA de Manresa, on sigui tant important allò que decidim que cal fer, com la manera (el com) s’ha de fer. L’acte de presentació de la meva candidatura i projecte a l’Alcaldia de Manresa. Es va celebra el el dissabte 23 d’octubre, a 2/4 de 12 del migdia, a la sala d’actes de la Fundació Universitària del Bages .

Tot i que... alguns proposem canvis

Heu percebut com, gràcies a determinats mitjans de comunicació catalans, ha desaparegut -durant unes setmanes- el debat sobre l’horitzó nacional? Per què? Socialment per la mobilització entorn la vaga general i les raons d’aquesta, deixant palesa que tant necessari com el debat nacional és l’horitzó social i ecològic de Catalunya i el món. També, el debat nacional, està sent amagat per la brutal ofensiva neoliberal que pretén “solucionar” la crisi amb els errors que conduïren a la crisi... però sobretot, determinats mitjans no volen el debat nacional davant l’ambigüitat més que calculada de Mas i CiU, el famós “tot i que” polonitzat.
Però davant les eleccions catalanes del 28 de novembre no hi ha “tot i ques” que valguin. La crisi ha posat en evidència, encara més, que el model econòmic actual, català i mundial, és socialment injust i ecològicament insostenible. Aquest és incapaç de garantir el benestar per a tothom, provoca enormes desigualtats socials, de gènere, generacionals, per raó de l’origen o per ser discapacitat, i posa en perill la salut ambiental del planeta i posa en risc el benestar de les generacions futures. Per a ICV, els recursos destinats a satisfer drets socials no són una despesa, sinó una inversió pel present i el futur del país. De fet, els països amb més igualtat social, amb un millor índex de desenvolupament humà, són també els països més competitius i amb més perspectives de futur. Per tant les polítiques que ja preconitza Mas i Ciu als auditoris de la Caixa de pensions és remar, de nou, cap els esculls on s’ha estrellat i naufragat el vaixell... No podem sortir de la crisi amb les polítiques de sempre de la dreta econòmica de CiU: fins el 2003 la “política” promoguda era l’abaratiment dels costos laborals i la reducció de les polítiques socials i sense tenir en compte els costos ambientals. Ben al contrari, per ICV l’economia ha d’estar al servei de les persones, i no pas les persones al servei de l’economia. Com a societat no ens podem resignar a acceptar l’elevat atur, l’exclusió social i la pobresa. És necessari, doncs, enfortir i millorar el sistema de benestar català equiparant-nos amb els països més avançats d’Europa, creant ocupació en la cura de les persones, a nens i nenes i gent gran, eixamplant i millorant la qualitat de l’educació i la salut públiques, i estenent els serveis socials (això ja s’està fent a Manresa i el Bages, Moianès amb el projecte ILOQUID). ICV proposa un nou Acord Social i Ecològic per impulsar la modernització de Catalunya. Estem parlant d’un nou model productiu, capaç de crear ocupació en l’economia vinculada al medi ambient i els serveis socials, que desenvolupi la nostra economia i, alhora, que millori la nostra qualitat de vida. Un model productiu que internalitzi els costos socials i ambientals, que utilitzi ben poc CO2. Aquest acord té com a eix principal d’actuació l’Estratègia catalana per la creació d’ocupació social i ecològica (que ahir Joan Herrera ens presentà a Barcelona), amb plans per crear nova ocupació en l’economia verda, en el sector de les energies renovables i de la gestió energètica sostenible, en la rehabilitació i l’ecoeficiència en la construcció, en la mobilitat sostenible, la gestió de l’aigua i els residus, i en la protecció del territori. Els canvis que proposem impliquen un canvi cultural de fons. Per fer avançar la sostenibilitat, el canvi tecnològic no és suficient; calen nous hàbits de consum i nous estils de vida. Però aquest canvi no és pas una quimera, ja està en marxa. En la nostra societat ja hi ha multitud d’experiències concretes que incorporen aquesta nova manera de produir i consumir. I un munt de persones amb iniciativa i capacitat d’innovació disposades a sumar-s’hi. Només requereixen l’impuls necessari, el que vol donar ICV. Malgrat el “tot i que” de Mas, els canvis vindran de les propostes d’esquerres, d’ecologia i llibertat.

El 29 de setembre... VAGA GENERAL! El 30 alternatives!

Aquesta setmana des d’ICV-EUiA hem fet present, tant a les instititucions com a les empreses i a pobles i ciutats la VAGA GENERAL del 29-S. Com diputada al Parlament català; així dimecres, en el darrer ple de la legislatura, vaig demanar al govern que “faci tot el que calgui” per a que es respecti el dret a vaga del treballadors-es, tot fent públic, una vegada més, el suport d’ICV-EUiA a la vaga convocada pels sindicats. Com a ciutadans i polítics a pobles i ciutats (ahir a Solsona, avui a Berga, demà a Sallent, dimarts a Manresa) i empreses, com ahir divendres a DENSO al costat de Joan Herrera, secretari general d’ICV, diputat al Congrés que l dijous 9 de setembre votà en contra la reforma laboral i com a candidat a President de la generalitat per ICV-EUiA. Moltes de les persones que farem vaga, no haguéssim volgut haver d’arribar a la vaga general; durant mesos i, ja anys, s’ha estat treballant un acord negociat que servís de veritat per reduir l'atur, crear ocupació estable i de qualitat i fer, determinades, empreses competitives; també s’ha deixat clar, des del començament, que hi hauria mobilització si es plantejaven retallades en la protecció social i en els drets laborals de la gent treballadora . Doncs bé s’ha hagut d’arribar a la vaga general, just quan s’acompleixen els dos anys exactes del moment en el capitalisme neoliberal s’escolà per les clavegueres de Wall Street; però que si ha sobreeixit –que no refundat- ha estat gràcies a les “ajudes” públiques als bancs (que mai socialitzen beneficis i sempre pèrdues) i a la retallada dels estats del benestar!.
Des d’ICV-EUiA ja fa mesos que insistim en què la crisi econòmica de Catalunya i Espanya és específica i diferenciada de la crisi mundial. Una crisi “pròpia” necessita una resposta específica del Govern de l’Estat. Nosaltres així ho hem reclamat i així ho plantegem, amb propostes concretes. A partir del 30 de setembre només quedarà com opció de futur crear una base sòlida per caminar cap a un nou model econòmic i nou model productiu, que situï l’economia catalana i espanyola en condicions estructurals per sortir reforçada de la crisi i amb garanties, sobretot a llarg termini. Això és tot el contari del que ha fet el govern del PSOE abocant la ciutadania a la VAGA GENERAL: elevar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys i augmentar el període de càlcul de la pensió . Una mesura que és una retallada de drets socials i de l’Estat de Benestar. La prioritat no és retallar drets socials, sinó crear ocupació, augmentar els ingressos de l’Estat reorientant la política fiscal, fer pagar més impostos als rics. Si fins el 2007 l’economia espanyola va assolir un fort creixement, superior a la mitjana europea, ho va fer com un gegant amb peus de fang; ara, reincidir en les causes que han generat la crisi no és la solució. Davant d’això, es continuen defensant les velles receptes per crear ocupació la major flexibilitat del mercat de treball i un abaratiment de l’acomiadament i dels costos laborals en general. ICV-EUiA afirmem que desregular el mercat de treball és incompatible amb l’aposta per incrementar la productivitat,; en canvi cal la contractació estable, la formació i la qualitat dels treballadors/es com l’element central del nou model de creixement econòmic i del sistema de relacions laborals i amb independència de la mida i sistema d’empresa. L’avenç cap a un model productiu i laboral solidari i amb drets socials per als treballadors/es i una reforma acordada de la negociació col·lectiva entre empresaris i sindicats per afavorir un entorn competitiu a les empreses és el que permetrà, a tothom, sortir de la crisi.

Esquerra, ecologia i llibertat!

Avui, a Barcelona, la coalició ICV-EUiA aprovem la nostra proposta programàtica i de govern, titulada ESQUERRA, ECOLOGIA I LLIBERTAT. Ho fem valorant les grans passes endavant que Catalunya ha fet amb el Govern d’esquerres,després de 23 anys de govern de la dreta, en les polítiques socials, d’habitatge, de medi ambient i sostenibilitat, sanitàries, educatives i en les polítiques de seguretat. Fins i tot el sostre d’autogovern és més alt, tot i la sentència del Tribunal Constitucional. En definitiva, en aquests anys de govern d’esquerres que ha impulsat ICV i EUiA la construcció social i nacional de Catalunya ha avançat com mai.
ICV i EUiA hem impulsat aquests canvis, liderant les polítiques d’habitatge, de medi ambient, de seguretat pública, de memòria històrica, de pau i de participació. Ho hem fet amb rigor i responsabilitat; i també amb coherència, que ens ha portat, en algunes ocasions i quan ha calgut, a mostrar les nostres discrepàncies dins del Govern, com ara per evitar la supressió de l’impost de successions, defensar el servei públic en la Llei d’educació. En alguns casos,hem aconseguit redreçar l’objectiu inicial de PSC i ERC, com en el cas de la Llei de successions, que finalment es manté per als qui més tenen, o aconseguint un increment de l’IRPF a les rendes més altes. Tant d’una manera com d’una altra, però, sempre hem estat la veu de la gent d’esquerres i ecologista al Govern, de totes aquelles persones que el 2006 ens van donar la seva confiança.
Avui, als inicis del segle XXI i a les portes de les eleccions del 28 de novembre, s’ha d’enfrontar tres grans reptes: 1) la crisi econòmica que, amb més de 600.000 persones aturades, i l’ecològica, que provoca el canvi climàtic, i psen de manifest l’esgotament de l’actual model productiu; en segon lloc, la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el debat obert sobre el futur del país; i en tercer lloc, el creixent sentiment d’allunyament i de desconfiança de bona part de la ciutadania envers la política. El que necessitem, doncs, és mobilitzar totes aquestes energies per impulsar el progrés social, ecològic i nacional del nostre país. I, per això, cal un nou impuls de les polítiques d’esquerres i ecologistes a Catalunya. No podem tornar enrere, al passat, amb governs de dretes i polítiques conservadores, que són les que arreu del món estan retallant drets socials, impedeixen fer front al canvi climàtic i protegeixen els interessos dels poderosos. I que, a Catalunya, van portar-nos a l’estancament del nostre autogovern i a la dependència de la dreta espanyola més centralista i reaccionària.
ICV i EUiA, l’esquerra verda i transformadora, ens presentem a les eleccions al Parlament de 2010 amb un projecte basat en els valors i les propostes de l’esquerra, l’ecologia i la llibertat. Valors com la justícia social, la sostenbilitat, l’ètica, la transparència i la participació. A les eleccions es confronten projectes d’esquerres i de dretes. Però, també, les polítiques ecològiques i modernes versus les polítiques productivistes i antigues; i també la llibertat enfront de la política de la por (a l’immigrant, a les diferents opcions sexuals, etc.). En definitiva, s’enfronten les polítiques del passat, que representa clarament la dreta, CiU i PP, però també sovint el PSC quan defensa polítiques econòmiques liberals i productivistes; i les polítiques de futur, d’esquerres i ecologistes que representa ICV-EUiA. És necessari que la gent d’esquerres i ecologista, que la gent progressista, es mobilitzi. No podem caure en la resignació ni en el conformisme. Hem de guanyar el futur i fer que Catalunya sigui un dels països, a escala social, ecològica i nacional, més avançats d’Europa. Tothom hi és convidat.

Som una Nació i Nosaltres continuarem decidint !

Quins temps aquests en que cal lluitar per les coses evidents! Dijous el sistema de treball i prestacions socials ha estat escapçat amb l’aprovació de la reforma laboral pel PSOE i l’abstenció còmplice de CiU! Ja ens hi dedicarem altres dies, ja que avui cal dir a força que , tamb é, l’autogovern de Catalunya ha sofert la major agressió de tot el període democràtic i obre una crisi constitucional sense precedents, degut a la sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs presentat pel PP contra l’Estatut d’Autonomia del 2006. La relació entre Catalunya i Espanya està en qüestió perquè el Tribunal Constitucional s'ha convertit en un actor polític ; una sentència que tot ho canvia, i que si ha estat possible és pel xantatge del PP, però també per la passivitat del PSOE.
Des d’ICV proposem un full de ruta compartit que ens permeti canviar l'statu quo i a la vegada fer-ho de forma àmplia i compartida. El conflicte cal situar-lo entre Catalunya i l’Estat, no a dins de la societat catalana; per això cal buscar el mínim comú denominador. Per això és important defugir tant la resignació com el maximalisme, i cal evitar tant un autonomisme de curta volada com les fugides endavant que no ens porten enlloc. Tot és més complex. Hem iniciat un nou procés històric, sí, però el desenllaç del qual no serà immediat.
El full de ruta, el pla que proposem té tres punts: recuperar tot l’Estatut, plantejar un pacte federal i posar en marxa els mecanismes per exercir el dret a decidir en cas de negativa de l’Estat a cercar una solució constitucional pels mecanismes establerts. Sempre hem dit que l’Estatut no era el punt d’arribada del nostre horitzó nacional, sinó un pas més. Però volem tot l’Estatut, tant com sigui possible, amb els mecanismes jurídics i polítics que permet l’actual marc. Cal impulsar, a les Corts Generals, una llei per a la millora de l’autogovern que permeti restablir preceptes afectats per la sentència, així com un acord polític que garanteixi el respecte per les competències de la Generalitat tal i com estaven definides a l’Estatut. Però no en tenim prou: per recuperar tot l’Estatut, només es pot fer a través de la reforma de la Constitució. Per ser coherents amb el mandat estatutari i fidels al mandat popular que va aprovar l’Estatut cal plantejar la reforma de la Constitució. Només amb la reforma és possible el reconeixement de la diversitat nacional de l’Estat, la igualtat de drets i deures de les quatre llengües oficials, la descentralització efectiva de la justícia, una distribució de les competències que garanteixi realment les competències autonòmiques, o un Senat que sigui una veritable cambra de representació territorial. Per tant el camí per recuperar tot l’Estatut és una reforma de la Constitució en un sentit federal i plurinacional. Així la propera legislatura plantejarem al conjunt de les forces polítiques el debat sobre la proposta de reforma federal de la Constitució, amb l’objectiu de presentar una proposta de reforma a les Corts Generals, tal com preveuen els articles 87 i 166 de la Constitució. I la reforma ha de reconèixer el dret a l’autodeterminació. És a dir, l’establiment d’un procediment previst constitucionalment i establert legalment per regular l’exercici del dret a decidir, els mecanismes de decisió i pacte en cas que un membre de la federació vulgui modificar les relacions amb l’Estat o la independència. En definitiva, l’objectiu d’ICV és que Catalunya esdevingui Estat, en el marc d’un Estat federal plurinacional. Estat en el sentit que té poder polític, i no només capacitat d’administrar; Estat en el sentit que comparteix sobirania amb la Federació. Si la resposta a obrir el procés de negociació de la reforma constitucional és negativa, les forces polítiques catalanes estaríem plenament legitimades per impulsar l’exercici del dret a decidir. Si no és possible una sortida política, jurídica i constitucional s’haurà constatat, definitivament, la impossibilitat de resoldre el conflicte obert per la sentència a través dels mecanismes actualment previstos i serà necessari donar veu a la ciutadania per decidir el camí a emprendre. Però no compartim la concepció que equipara, només, el dret a decidir a un plebiscit a favor de la independència, sinó que l’entenem com un procés social i polític de deliberació i decisió sobre una pluralitat d’opcions: el manteniment de la situació actual, esdevenir Estat en un Estat federal i la independència. Evidentment, donat el cas, ICV defensaria l’opció d’esdevenir Estat en un Estat federal. En aquest sentit la nostra referència és la sentència de la Cort Suprema del Canadà de 1998, que ve a dir que el dret a l’autodeterminació, malgrat no estar legalment regulat, té força democràtica, és una exigència democràtica legítima. Per principi democràtic l’Estat no podria negar-se a negociar davant d’una majoria clara. Però ni la secessió ni el manteniment de la situació actual no es poden imposar unilateralment. És necessari negociar i pactar.

Laura Massana i el Comú del Solsonès

Avui dissabte 4 de setembre de 2010 és un dia històric per ICV: per primera vegada celebrem el nostre Consell Nacional a la nova seu del passatge del Rellotge (en plena Ciutat Vella de Barcelona, entre el carrer Escudellers i la plaça George Orwell). I des d’ICV del Bages, Berguedà i Solsonès també hi contribuirem per dos motius que us explico a continuació.
D’una banda avui, ICV, ratificarà l’Acord entre El Comú del Solsonès (ECS) i ICV, que l’Assemblea d’El Comu aprovà el passat 12 de juny a La Coma i la Pedra i que signaren, el passat 12 de juliol Joan Herrera (secretari general d’ICV) i Quico Riu (com un dels dos co-coordinadors d’el Comú); ho feren precisament a la històrica seu d’ICV al carrer Ciutat en l’últim acte “oficial” que allà s’hi celebrà. Que diu aquest acord? Doncs que ECS i ICV, des del reconeixement i el respecte mutus, venim treballant conjuntament des de fa anys en l’àmbit de la política municipal i en la perspectiva territorial de la Catalunya central. Una història que ja té més d’una quinzena d’anys des de la relació amb el Fòrum d’Aprofundiment Democràtic de Solsona; a més a més, en els àmbits de la política nacional catalana té la particularitat i la riquesa de la relació amb les dues organitzacions territorials d’ICV: la de les Terres de Lleida i la de la Catalunya Central. I partir d’aquest balanç i bagatge positiu les dues organitzacions hem valorat la necessitat d’enfortir aquesta relació i intensificar encara més el nostre treball conjunt , amb la voluntat d’enfortir l’espai polític que compartim i representem al Solsonès i a Catalunya. Per tot això formalitzarem una coalició per a les properes eleccions municipals de 2011; i entre molt altres aspectes, aquesta relació consolidada, s’expressa també amb el compromís de treballar conjuntament en tots els àmbits de representació política i institucional (municipal, comarcal, Diputació/Vegueria, català, espanyol i europeu), per la transformació social i un millor i major horitzó nacional . Per molts ha estat un honor i un plaer haver pogut aprendre des de fa molts anys de la feina i l “l’esperit comuner” de treball, alegria i saber fer de la gent primer del Fòrum i després també, del conjunt d’El Comú del Solsonès des de 2003. Des del sentit i pel bé comú!
I avui també, el Consell nacional d’ICV, aprovarà els primers llocs de les llistes per les eleccions al Parlament de Catalunya. I així, en l’encara circumscripció de Barcelona, la persona de la Catalunya Central en millor posició (millorant el nº 9 de 2006) serà l’actual Diputada Laura Massana i Mas, sallentina i manresana. Aquesta millor posició, de sortida i amb arribada segura a l’escó, representa un reconeixement personal a la seva tasca realitzada durant aquest anys, al Parlament i també –i sobretot- fora del Parlament, així com al treball col·lectiu d’ICV de la Catalunya Central. És difícil resumir en poques paraules aquí la feina feta, però la Laura Massana ha fet una intensíssima tasca legislativa, de seguiment i impuls del qran àmbit de la Política Social amb majúscules; a vetllat, amb visió territorial per les infraestructures (tren-tram Bages) i per inversions, serveis i equipaments adreçats a les persones, amb el gran exemple de la resolució raonable de la problemàtica del barri de l’Estació de Sallent; i sobretot ha estat la diputada que ha treballat al costat dels treballadors/es (i empreses) afectats per EROs, tancaments, cercant solucions, ajuts, programes i projectes (impulsant als Departaments de Treball i Innovació) bé per mantenir treballs i empreses, bé, poder tirar endavant. La Catalunya Central i ICV continuarem tenint al Parlament una dona bagenca, treballadora pels canvis social, territorial i nacional.

Cap una nova cooperació, més transformadora!

Manresa compta, des d’octubre de 1995, del Consell Municipal de Solidaritat, el més antic dels consells sectorials de participació ciutadana. Precisament, a partir del dijous 30 de setembre, ho commemorarem en la 16ena edició de la Manresa Solidària, enguany sota el lema de “Davant les desigualtats, FEM UN MÓN PER A TOTHOM. 15 anys construint Solidaritat” i així us convido a buscar-ne més informació a www.florssirera.org i www.ajmanresa.cat .
DIMECRES 21, XERRADA 19:00h: Sala d’Actes del Centre Cultural El Casino “Cooperació per al desenvolupament des d’una perspectiva local” Amb: Eduard Ballester, coordinador de la FCONGD.
DIMECRES 28, XERRADA 19:00: Sala d’Actes del Centre Cultural El Casino Com fer una política pública de cooperació més participativa i coherent. Amb: Toni Royo, tècnic de participació de la FCONGD.

Arribem a la quinzena edició de la Manresa Solidària, de nou amb un mes de durada, des de dimarts 29 de setembre a dijous 29 d’octubre. I ho fem amb unes activitats organitzades per les ONG’s, el Consell Municipal i la regidoria de Solidaritat , que combinen la reflexió, debat i sensibilització amb l’acció. També és important destacar el treball de coordinació amb les regidories de Cultura, Inclusió Social i Medi Ambient i la col·laboració amb entitats com l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana i el Centre d’Interpretació de l’Aigua.
La Manresa Solidària d’enguany continua, per si no ho recordàveu, amb la temàtica iniciada l’any passat: davant d’una crisi que és “global” calen propostes, idees i accions per fer possible una resposta tant al “Nord” com al “Sud” planeta. Amb diferències, però ja que durant el darrer any els milions de persones que pateixen la fam i la pobresa extrema al “sud” han passat de 800 a 950 . Per contra en la darrera sessió del G-8 del passat juliol els caps d’estat més poderosos han decidit “combatre la fam al món” amb una mil·lèsima part d’allò destinat a “rescatar” el sistema financer internacional en el darrer any ... Davant d’això que cal fer? Doncs de la societat civil, des de pobles i ciutats, continuar treballant per transformar el món. Així el dissabte 3 d’octubre a la plaça de St Domènec i amb la XV Fira d’ONGs de Manresa, podreu trobar les persones i entitats que, des Manresa i el Bages, intenten transformar “sud i nord”. Podreu conèixer els projectes de sensibilització i cooperació sobre Desenvolupament Sostenible, Salut, Educació, lluita contra la pobresa i la fam, Cultura de la Pau i Antimilitarisme amb els que les entitats i el Consell Municipal de Solidaritat, pretenem globalitzar la solidaritat. També el dissabte 17 d’octubre, de nou al Palau Firal en el marc d’Ecoviure, l’XI Fòrum de Solidaritat presentarà i debatrà iniciatives socials i solidàries que pretenen posar les bases per uns nous models socials, locals i globals, més equitatius, sostenibles i participatius.
La XVena Manresa Solidària us convida a participar de les seves activitats, convençuts i convençudes que un altre món més just és possible si hi continuem treballant per assolir-lo.

Aquesta reforma laboral rima amb vaga general!

ICV, mitjançant el seu senador Jordi Guillot, adscrit al grup Entesa Catalana de Progrés, va defensar dimecres el nostre rebuig al projecte de llei de reforma laboral. Guillot dimecres, a la Comissió de Treball i Immigració del Senat, posà de manifest que, si la reforma laboral és apovada, es permetrà un acomiadament més fàcil i barat i es reduirà entre un 55% i un 80% els costos de l'acomiadament a més de fer més vulnerable l'ocupació fixa. És paradoxal que, un dels arguments que s'han utilitzat per justificar aquesta reforma (i, de passada, atacar els sindicats), és la seva pretesa utilitat per anar eliminant la temporalitat davant d'uns sindicats només preocupats de defensar els treballadors amb contractes indefinits; molt curiós ja que ho argumenten aquells que, en la “fase expansiva” quan els contarctes eren temporals i realment “600-800 euristes”), no es van preocupar per res d’aquella alta temporalitat . L'experiència de tots aquests anys i, sobretot, d’altres models europeus de relacions laborals i d’estats del benestar reals, ens indica que és possible assolir uns treball més estables i “competitius” en el marc d'un model productiu en què, les persones treballadores i la seva formació continuada són un dels factors més importants per la pròpia empresa. Per ICV la reforma de la llei segueix insistint en la "fracassada" aposta de buscar la “competitivitat” de l’economia per la via de la reducció dels costos laborals. Entre els efectes reals d'aquesta llei es justifica l'acomiadament com a simple mesura de millora de l'empresa i s'introdueix l'acomiadament "preventiu". Es facilita l'acomiadament "exprés" per causes objectives per eliminar els salaris de tramitació i s'amplia la subvenció amb recursos públics dels acomiadaments.

En una enquesta recent, entre empresaris catalans, d’una cambra de comerç important, se’ls preguntava quins eren els seus principals problemes. En les respostes hi apareixia la manca de finançament com el primer problema, per contra la “reforma” laboral apareixia com el setè problema. Per ICV cal defugir, de totes totes, la lògica (irracional) de l’abaratiment dels acomiadaments. El govern espanyol, després de demanar esforços a la funció pública, als pensionistes, als dependents, ara proposa que l’Estat aporti diners per ajudar els empresaris a acomiadar els treballadors/es... En una resposta a una pregunat de Joan Herrera, el President del Govern espanyol , deia que les principals reformes a emprendre eren per aquest ordre la reducció de la despesa, la reforma laboral, la reforma dels sistema de pensions i per últim la “bancarització de les caixes”, exactament el mateix que li va demanar el FMI a Espanya. Però és difícil no retallar polítiques socials, si en el passat es va fer reformes fiscals que van suposar la pèrdua d’ingressos per valor de 30.000 milions d’€, i un esforç fiscal del 30’9% del PIB!. No es pot pretendre tenir polítiques socials europees i l’aportació fiscal ultraneoliberal pròpia de Letònia. Bé, demà en un mes serà jornada de vaga general...

Sabíeu que Catalunya és un referent en polítiques de Pau?

Quan escric aquest article (ahir divendres 20 d’agost) encara no es sabia la data de les eleccions del Parlament de Catalunya, però potser que siguin el diumenge 24 d’octubre, per tant avui faltarien dos mesos i 3 dies. D’aquí a llavors tindrem l’oportunitat de fer balanç “gruixut” del conjunt de la legislatura i de les propostes pels propers anys. Per això avui volia dedicar aquest espai, ja que no vaig poder fer més a prop de l’65 aniversari de les bombres atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki (6 i 9 d’agost), per explicar quelcom que fa de Catalunya un refernt mundial en polítiques de foment de la Pau: la creació de l’Institut Català Internacional per la Pau. (www.gencat.cat/icip/cat/index.html)
Catalunya sempre ha destacat pel seu compromís pacifista que s’ha posat de manifest en nombroses ocasions, la més recent i sonada, el 2003, contra la guerra de l’Iraq. I compta amb un ampli i dinàmic moviment per la pau. Però li faltaven suports i referents institucionals. Des d’ICV-EUiA teníem la voluntat que també des del govern de la Generalitat es promogués decididament la pau i els drets humans. Per això vàrem impulsar la creació d’un organisme nou específicament dedicat al tema: l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). L’ICIP és la primera institució pública d’aquestes característiques a l’Estat espanyol. Entre les seves finalitats es troben promoure la cultura de la pau en la societat catalana i en l’àmbit internacional i fer que Catalunya tingui un paper actiu com a agent de pau en el món. L’ICIP compta entre les seves atribucions la formació de persones per a la intervenció en el terreny, l’observació i la mediació de conflictes. I també col·labora amb institucions i xarxes internacionals similars.
Fins ara es donava suport puntual a les iniciatives de la societat civil, però no existia una iniciativa pròpia de l’administració. Ara es crea aquest ICIP, amb finançament públic però independent, de manera que suma amb la societat civil i suposa un nou instrument en la promoció de la pau. La seva actuació se centra en tres eixos: 1) Recerca. Anàlisi de conflictes i de processos de pau, seguretat humana, resolució i transformació de conflictes, actors de pau, en especial incidència en el moviment per la pau) que permeti transferència de coneixements i assessorament a les administracions, universitats, empreses i societat civil.; 2) Formació i difusió en cultura de pau, la no violència i la resolució pacífica de conflictes; 3) Construcció de pau i prevenció de conflictes violents, amb la identificació de les àrees geogràfiques i conflictes de les principals aliances, xarxes i socis, per tal de desenvolupar programes orientats a prevenir, gestionar, resoldre i transformar conflictes violents.
L’ICIP té una llarga i extensa llista de persones que han treballat històricament per tal que existís a Catalunya. I , així mateix, cal fer esment de l’organisme i l’equip que ha treballat intensament per fer-lo possible i en especial del seu director: l’Oficina per la promoció de la Pau i els Drets humans del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació i l’igualadí Xavier Badia i Cardús, treballador incansable per la justícia social i la pau global i local. I per acabar, també, cal agrair-ho, a al Conseller Joan Saura i al Secretari general del Departament Joan Boada, dues de les persones que aquest darrers 4 anys més “atacs” desproporcionats han rebut, moltes vegades traspassant límits no de la crítica democràtica de la gestió, sinó entrant en l’atac personal. Pau aquí i allà, a catalunya i al món.

La ciutat plurimunicipal del Pla de Bages

Ja em disculpareu que, aprofiti “l’agosticitat”, per fer memòria de fa una quinzena d’anys i omplir aquestes ratlles amb un tema que us pot semblar gruixut i dens. Però l’ “actualitat” política l’ha retornat, d’aquella manera com de vegades es fan determinats “debats” amb l’actual sistema de relacions entre la “política” i els “mitjans de comunicació”: a partir d’un “estirabot” (Perdoneu, però algú ho havia dir! Tot i que...) . Bé, a partir de les paraules de l’Adam Majó, en la presentació d’una moció de la CUP al ple de juliol de Manresa (que ell mateix explicà millor en un article en aquest mateix diari), ha retornat la idea de la necessitat de coordinar millor determinades polítiques i/o planificacions públliques en l’àmbit territorial de la unitat funcional urbana realment existent del Pla de Bages. Quina és aquesta? Com s’ha anat formant? Fins on arriba? A mitjans de 1997 vaig escriure, part de les possibles respostes a aquelles i d’altres preguntes, a “L’evolució de la població del Bages, 1950-1996”, (publicat el 1999 pel Centre d’Estudis del Bages en rebre el Premi CEB dels Lacetània 1997); així a la pàgina 112 escrivia: “La rodalia de Manresa ja va començar a destacar en l’etapa 1950-75 per allò que, amb el temps es coneixeria com a ciutat real o ciutat plurimunicipal del Pla de Bages, i així experimentà creixements de tipus "perifèria metropolitana", essent St. Joan de Vilatorrada el cas més emblemàtic. Tanmateix la formació d'un sistema urbà integrat de tot el pla de Bages, la formació d'una ciutat real plurimunicipal, s’ha esdevingut a partir de 1975. La principal causa d'aquest procés ha estat els moviments emigratoris de mobilitat residencial del municipi de Manresa cap a fora. Aquesta tendència al traspàs d'habitants-residents de les ciutats centrals cap als petits municipis més propers és una de les característiques principals de la nova forma de poblament que ha adquirit la Catalunya del creixement zero. Així cal subratllar que la migració, avui per avui, és el principal component dels possibles creixements de tots els municipis bagencs i, segons quina sigui la seva magnitud i intensitat, en determina els creixements i els signes positiu o negatiu.” En el Bages de la segona meitat dels anys 80 i de tots els 90 del segle XX, la migració residencial interna entre els municipis del pla fou el motor dels canvis poblacionals i territorials, fins que prop del 2000 la immigració estrangera transforma els creixements demogràfics. El pla de Bages s’anà articulant com un sistema urbà amb uns espais de vida plurals (residencial, comercial, festiu, d’oci i lleure, econòmic, industrial) repartits en diferents municipis (amb les càrregues i beneficis desiguals segons el cas); Llavors, com ara, el problema és a la “gallega” (com amb les meigues): el Pla de Bages no existeix administrativament però sí com a realitat territorial funcional... I no cal fer la guerra entre quins municipis ho són o no... D’aquells anys cal destacar el Premi Caixa Manresa 1996 (Arquitectura territorial, medi natural i desenvolupament urbà al pla de Bages. Bases tècniques per a un acord necessari) de l’equip encapçalat per Jordi Ludevid... Bona part dels projectes que en aquell estudi i d’altres, que llavors es proposaren, s’han fet realitat, amb canvis i matisos importants; o bé s’ha integrat en planificacions importants com el Pla Director Urbanístic i el Pla Estratègic Manresa 2015 (abans aprovats la tardor de 2006).. Però, per acabar per avui, allò en que la ciutat plurimunicipal del Pla de Bages, necessita avançar molt més és en “aconseguir unes administracions locals que siguin agents molt actius d’impuls dels objectius estratègics de transformació, gestió i de participació urbanes” , tal com proposava l’acció 3 de la línia estratègica primera del Premi Caixa Manresa 1996...

Vegueries: per fi una llei! Però...

Per fi, ara i aquí, hi ha el Pralament de Ctalunya, per primera vegada després de 30 anys, ha aprovat una llei de vegueries. Que existeixi una llei és allò substancial i, sobre el que cal treballar, per millorar i per avançar fins aconseguir que la Catalunya Central sigui una de les vegueries en que Catalunya s’organitzi (i no DIVIDEIXI!) territorialment.

Sí, hagués calgut fer-ho abans, en l'anterior legislatura i, sinó, a l'inici d'aquesta una vegada aprovat i entrat en vigor (l'agost de 2006!) l'Estatut i per tant els seus articles 90 i 91 que defineixen la vegueria. Però és ara i aquí perquè hi ha hagut un govern de PSC, ERC i ICV que ho ha promogut; així cal què recordem que en 23 anys de governs de CiU ni reforma de l'Estatut de 1979 ni avantprojecte de llei de vegueries ni el 1987, ni el 2001 quan, precisament Artur Mas com a conseller en cap, aturà el procés iniciat per Duran i Lleida, el model d'organització territori de la Comissió d'experts del 2000 conegut com a “ Informe Roca”. També en el terreny positiu, la llei preveu la creació de set vegueries, aquelles suficientment raonables en el límit alt d'un equilibri entre diversitat territorial i la sostenibilitat “administrativa” per un país de 7'5 milions de persones, uns 32.000 km2 i tants nivells administratius... Més territoris “regionals”, suposaria canviar d'escala (a la subregional), amb multiples d'espais macrocomarcals, òptims per altres funcions sectorials però no viable en termes de simplificació administrativa.

Jo, ja des de l’inici de l'avantprojecte de llei –al gener- he afirmat que tenia un gran problema: deixa en la llunyania (en el “llimb”), per tant sense efectivitat, la creació de les vegueries de l'Alt Pirineu i Aran i de la Catalunya Central.

A continuació us reprodueixo la intervenció del president del grup parlamentari d’ICV-EUiA, en Jaume Bosch i Mestres, l’únic portaveu que va parlar de la Catalunya Central.. Per què? Doncs perquè, des de sempre, ha cregut i s’ha cregut tant l’organització territorial de Catalunya en vegueries com la necessitat de la Catalunya Central, l’Ebre i el Pirineu pel necessari re-equilibri territorial!

INTERVENCIÓ de Jaume Bosch (president del GP d’ICV-EUIA) en la votació de la LLEI DE VEGUERIES, 28 JULIOL de 2010

1. Vot afirmatiu
El meu grup votarà afirmativament la llei de vegueries per deixar constància de la nostra voluntat ferma de fer possible l’organització de Catalunya en vegueries tal com preveu l’Estatut. Volem que les Terres de l’Ebre, el Pirineu i la Catalunya Central disposin d’institucions pròpies per fer sentir millor la seva veu a tot el país. Les Terres de l’Ebre, un territori amb una molt forta personalitat diferenciada, perquè varen patir un abandonament permanent que va culminar amb l’agressió que es volia perpetrar amb el transvasament de l’Ebre, i que va provocar una mobilització social que anava més enllà de la qüestió concreta de l’aigua; el Pirineu perquè ja des del Congrés de Cultura catalana dels anys setanta els sectors més dinàmics d’aquelles comarques encapçalats pels Grups de l’Alt Pirineu plantejaren que les característiques especifiques d’aquella zona, ben diferents de les Terres de Ponent , feien necessària una organització pròpia adaptada a les seves necessitats , sense que això hagi d’implicar cap ruptura de les actuals relacions de col·laboració amb Lleida; i la Catalunya Central, amb comarques també diverses entre sí però amb una dinàmica social i econòmica indiscutible que massa sovint han tingut la sensació de ser tractades tan sols com el pati del darrera de la regió metropolitana; una regió metropolitana, per cert, que ha de disposar també dels instruments institucionals per continuar essent la punta de llança de l’activitat econòmica i cultural del país. Volem doncs les vegueries. No són una divisió anacrònica basada en somnis del passat sinó una necessitat del present i el futur per aconseguir un autèntic equilibri territorial, que superi la que va ser, en el seu moment, una divisió artificial en províncies. Però sobre tot les volem perquè Catalunya, a través d’aquest Parlament, exerceixi el dret a organitzar-se d’acord amb la seva voluntat, tal com ho va fer el Govern del President Maragall en desconcentrar l’activitat de la Generalitat en 7 vegueries.

2. El Dictamen del Consell de Garanties
Però avui el Parlament farà poc més que expressar aquesta voluntat d’organitzar el país en vegueries tal com preveu l’Estatut.
El Consell de Garanties Estatutàries, en el seu dictamen 11/2010 de 6 de juliol, fa un seguit de precisions que obliguen aquest Parlament a govern i a oposició a una seriosa reflexió.
El projecte de llei parteix d’una filosofia que ha estat qüestionada, no pel Tribunal Constitucional, sinó pel Consell de garanties Estatutàries de Catalunya i per unanimitat.
La idea de que d’una província puguin néixer dos consells de vegueria xoca amb la interpretació que el Consell fa de l’Estatut. No és cap sorpresa. El Consell Consultiu, l’any 2005, en el seu Dictamen sobre el Projecte d’estatut ja va afirmar que “a Catalunya les vegueries substitueixen les províncies en tant que entitats locals”. I el Consell de Garanties conclou ara que “ La vegueria és un nou tipus de província de règim especial” i que “s’identifica amb la província constitucional”. Això s’afirma abans de conèixer les interpretacions del Tribunal Constitucional en la sentència de l’Estatut i no constitueix, en cap cas, una versió restrictiva de l’autogovern: és una interpretació que es correspon al que, en la meva opinió, fou la voluntat del legislador, si se’m permet expressar-ho així en tant que ponent de l’Estatut.
I repeteixo que no és cap novetat. No se si coneixen l’obra de Ricard Gracia Retortillo, titulada “ La vegueria com a govern local intermedi a Catalunya. Encaix constutucional de la seva regulació estatutària”, publicat l’any 2008 per l’Institut d’Estudis Autonòmics. En la presentació l’Institut afirma que “El principal problema substantiu a resoldre és la relació que s’estableix, en el text de l’Estatut, entre la província constitucional i la vegueria estatutària. Tot contraposant la configuració d’una i l’altra, l’estudi conclou, a mode d’interpretació, que ambdues institucions s’identifiquen a l’estatut quant la seva naturalesa d’entitat local. En altres paraules, la vegueria és la província a Catalunya amb una denominació i una instància de govern diferents a les que tenia fins ara”
Es per això que ens semblen imprescindibles les esmenes subsegüents al Dictamen del Consell de Garanties presentades pels grups que donen suport al govern:
La primera deixa clar que la vegueria de les Terres de l’Ebre, igual que les del Pirineu i la Catalunya Central, resta pendent de la modificació de les lleis estatals corresponents; és a dir, no tan sols de la Llei Orgànica de Regim Electoral General.
La segona, fa referència a una preocupació que ja vaig expressar en el debat de totalitat del mes de març. Deia llavors: “el principal perill que té aquest projecte de llei és que sembli que ens conformem a canviar el nom de les quatre diputacions pel de “consells de vegueria”. Doncs bé, som aquí. El Consell de Garanties adverteix dels possibles problemes de seguretat jurídica que es podrien derivar de que “d’un dia per l’altre” diu el Consell “ les diputacions provincials passessin a denominar-se consells de vegueria”. D’aquí l’esmena que posposa aquest canvi a les properes eleccions municipals de març de 2011. Guanyen temps les diputacions per adaptar-se i guanyem tots plegats temps per reflexionar.

3. Aran
Voldria fer referència a dos aspectes polèmics :
Primer, el tractament de la Vall d’Aran. El projecte inclou un article, el 10, destinat al regim Especial de l’Aran i una Disposició Transitòria incorporant l’Aran a la vegueria de l’Alt Pirineu “mentre estigui integrat per l’ordenament jurídic de l’Estat en una institució provincial”. Més enllà de la possibilitat que l’Aran deixi d’estar integrat en una província, la Llei Especial de l’Aran haurà de regular les seves relacions amb la vegueria, que no poden ser, repetint errors del passat, els d’una comarca més. Per això el meu grup proposarà que els representants de l’Aran a la vegueria siguin designats pel Consell Generau i mantinguin una relació quasi federal amb la vegueria, compatible amb la necessària planificació territorial i de serveis en tot l’Alt Pirineu .

4 Penedès
La Segona. La reivindicació de la vegueria del Penedès. El fulletó que ens ha fet arribar la Plataforma per una Vegueria Pròpia diu en portada que el 29 de juliol tots els àmbits tindran vegueria i el Penedès no?. La realitat és que demà ningú tindrà vegueria. I jo voldria recordar allò que va manifestar el meu grup el dia de la compareixença de la Plataforma en la tramitació de la llei: “El grup parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds- Esquerra Unida i Alternativa té un compromís de govern en aquesta legislatura amb Esquerra Republicana i amb el PSC que implica la proposta de crear set vegueries. Nosaltres complirem aquest compromís en aquesta legislatura i en la votació d’aquesta llei, però alhora el meu grup parlamentari està molt obert a mirar què passa en el futur, i estem disposats a escoltar, estem disposats a aprendre i a deixar-nos convèncer”.
I també voldria recordar alhora que l’única fórmula de sistema electoral català que permet adoptar la vegueria com a àmbit electoral i que permet ampliar el seu nombre sense alterar la proporcionalitat del vot és la que va presentar el meu grup a la ponència de la frustrada llei electoral.

5 Pacte
Finalment, la qüestió principal: El dia del debat de totalitat, el 10 de març, vaig afirmar:
“ El meu grup planteja una negociació immediata amb el Govern central”. Han passat més de 4 mesos i ho tornem a afirmar. El Consell de Garanties Estatutàries ha deixat ben clar que si volem més de quatre vegueries hem de negociar amb el Govern central la seva creació.
El president del Govern central, Rodríguez Zapatero ha expressat, diuen, la seva intenció de donar compliment a l’estatut i a la voluntat d’aquest Parlament. El lògic seria una reforma constitucional que eliminés per sempre l’existència obligatòria de les províncies a totes les comunitats autònomes. No demanem tant: tan sols es tracta de pactar que Catalunya tingui més províncies que les quatre actuals. L’estat espanyol no s’enfonsarà per això. I tal com proposava l’informe Roca es podria establir que les quatre províncies actuals podrien continuar essent circumscripció electoral per a les eleccions generals per a no alterar l’actual nombre de diputats i senadors que corresponen a Catalunya.
Si volem vegueries hem d’exigir i arribar a un acord amb l’Estat.
Ricard Gracia en l’obra abans esmentada escrivia: “L’exigència de llei orgànica comporta la necessitat d’entaular una negociació política entre la Generalitat i el legislador estatal orgànic”.
I més endavant comenta: “Es podria arribar a proposar la modificació dels límits provincials únicament a l’efecte de la dimensió local, sense afectar al règim electoral o podrien buscar-se fins i tot, fórmules intermèdies, on les quatre provincies-vegueries actuals siguin objecte d’una subdivisió que operés en la pràctica com les 7 o 8 vegueries preteses, evitant així el recurs a la llei orgànica. Però, en tot cas, del que no hi ha dubte és del fet que totes les instàncies implicades han d’anar a una en l’elaboració del model”. I conclou “ La solució al vell problema de la divisió provincial no pot tornar a estancar-se en la falta d’acord polític, perquè allò que acaba ressentint-se, finalment, és la racionalitat del sistema i, en última instància, el servei als ciutadans”. No calen comentaris
El meu grup avui vota aquesta llei amb voluntat de pacte. Anirem a les eleccions amb el nostre programa sobre organització territorial. Amb voluntat també d’arribar a un acord parlamentari el més ampli possible que eviti que el maig del 2011 fem tan sols un canvi de nom de les diputacions, menys justificat que mai si tenim present les circumstàncies econòmiques actuals, i per tal d’avançar de debò cap a la autèntica creació de les vegueries.
Un avenç que hauria de basar-se alhora en l’aprovació de la Llei de Governs Locals de Catalunya, en una modificació en profunditat de l’actual configuració dels consells comarcals, tal com venen definits a l’Estatut, i en una llei de finançament localTant de bo que el camí que avui tan sols anunciem es faci realitat la propera legislatura.

Vers les plurals opcions de futur de Catalunya

El dissabte dia 10 de juliol, ja ha entrat ja a la historia de Catalunya. Sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” més d’un milió de persones ens vam manifestar a Barcelona, on hi havia les diferents visions que el catalanisme té per l’autogovern de Catalunya: fou plural, com plurals son les opcions de futur per a Catalunya, des de l’autogovern a la lluita contra la crisi econòmica. ICV ha anat recordant, al llarg de tot aquest procés, que calia, cal i caldrà no oblidar que el culpable de que no hagi estat respectada la voluntat del poble català, ha estat el Partit Popular, que va interposar el recurs junt amb un Defensor del Pueblo incapacitat pel seu ressentiment personal. Cal repetir que ningú entendria a Catalunya que uns mesos desprès de la manifestació cap partit catalanista pogués pactar amb el PP o acceptar el seus vots per presidir la Generalitat, com si aquí no hagués passat res...

Tot el que ha passat demostra que la potencia transformadora de l’Estatut del 2006 era molt elevada, que no era un “Estatutet”. Quin “Estatutet” pot provocar una reacció del centralisme com la que hem viscut els darrers anys i que ara ha culminat amb la sentència? El poble de Catalunya no es va equivocar quan el setanta quatre per cent dels votants varen donar suport a l’estatut en el referèndum del 2006... La sèntencia toca aspectes essencials de l’Estatut: ha restat força jurídica als drets reconeguts al Títol Primer, ha eliminat la possibilitat d’una modesta descentralització del poder judicial a Catalunya, ha rebaixat el principi de bilateralitat, ha retocat de forma puntual el sistema de finançament,i ha interferit en el paper d’algunes institucions de Catalunya. Però hi ha dos punts que ens causen especial indignació: l’eliminació de l’ús preferent del català en l’àmbit públic, amb la intenció de crear un conflicte lingüístic a Catalunya; i la molt greu: l’anul·lació de l’article 111, i la interpretació restrictiva del 110 i 112, el blindatge de les competències (aquells 3 articles afecten als 58 que defineixen cada una de les competències de la Generalitat. I això d’allò més greu:la sentència traspua por, inseguretat; és “una sentència preventiva”: negant a l’Estatut al seu caràcter de llei del bloc constitucional, la més important desprès de la Constitució, per convertir-lo en una llei més, i de rang menor perquè tot i ser una llei orgànica aprovada per les Corts, en el fons és considerada una llei d’àmbit territorial limitat. Ara el primer moviment de la resposta institucional unitària és exigir al Govern del PSOE el compliment de la totalitat del que va pactar amb el Parlament i el poble de Catalunya aprovant l’Estatut, aprovant al Congrés de Diputats un pacte global de millora de l’autogovern de Catalunya. Cal utilitzar tots els mecanismes jurídics i polítics necessaris, amb un compromís clar i inequívoc, que fins i tot podria adoptar la forma d’una Llei de millora de l’autogovern.

El tribunal obsessionat per una defensa restrictiva del text constitucional i per una visió retrograda de l’estat espanyol ha provocat la crisi institucional més greu de l’etapa democràtica. I ha tingut la doble irresponsabilitat de fer-ho en uns moments de greu crisi social i econòmica. Per ICV el que s’ha trencat és tan greu que no en tenim prou amb això. Volem tot l’Estatut però creiem que Catalunya ha iniciat una nova etapa en que caldrà anar més lluny. Pensem que aquest país ha de debatre amb tranquil·litat i rigor el seu futur, que hem de passar de les consignes a les propostes. De moment la ciutadania tan sols ha decidit una cosa: que volia l’Estatut del 2006. Això, des d’una perspectiva democràtica és inapel·lable. I ara Catalunya té el dret a discutir lliurament cap on vol continuar avançant; discutir i debatre sense límits, ni posats a Madrid pels que creuen que no tenim dret a decidir, ni posats a Catalunya pels que creuen que Catalunya tan sols ha de poder decidir una única opció, la independència. Les coses són més complicades i proposem un debat a fons de totes les alternatives, com correspon a un país madur. Continuarà...