Avui us proposo en aquest article una visió diferent de la “política”, partint de la idea de que “tot és política”, fins i tot la “no política”. I així vull començar-ho a partir d'un dels economistes nord-americans més importants del segle XX, J.K. Galbraith , el precedent de l' “escola progressista” que ara representaria Paul Krugman. Galbraith va escriure en una ocasió: la ficció és un instrument de crítica, de canvi i de persuasió més potent que la literatura acadèmica, científica i/o universitària. Així ell, un dels especialistes de la Gran Depressió dels anys 1920-1930 i del New Deal del president Roosevelt, considerava que no eren els seus assaigs els que millor explicaven aquella època; ho feien molt millor les novel·les de John Steibeck (com El raïm de la ira), les de F. Scott Fitzgerald (com El gran Gatsby) i les novel·les negres de Dashiell Hammet (com La gran dormida o El falcó maltès) i les adaptacions cinematogràfiques de totes elles.
A l'Europa dels darrers anys estem vivint una certa explosió de la novel·la negra escandinava, que començà amb l'excel·lent autor suec Henning Mankell i el seu personatge Kurt Wallander; els darrers dos anys el “fenomen” girà entorn el també suec Stieg Larsson i la seva trilogia Millenium (més un “thriller polític” que novel·la negra). Enguany s'han donat a conèixer més, entre d'altres, la sueca Camilla Läckberg, els noruecs Anne Holt i Jo Nesbo o l'islandès Arnaldur Indridason. Però aquí vull reinvidicar l'origen, el “pare i mare” fundadors d'aquesta veritable corrent de “novel·la negra de crítica social” on, personalment, considero Mankell com a millor exponent actual. L'origen el trobaríem en els suecs Per Wahloö i na Maj Sjöwall, que, entre 1965 i 1975, van escriure un conjunt de deu novel·les (una sèrie anomenada “Novel·la sobre un crim”) protagonitzades pel policia d'Estocolm Martin Beck. El també novel·lista Arne Dahl/Jan Arnald (autor del pròleg de la darrera obra traduïda de Sjöwall i Wahlöö -Asesinato en el Savoy-) explica que amb les seves novel·les pretenien oferir un tall transversal d'una societat -com la sueca- estructurada d'una manera determinada, analitzant la criminalitat com exponent d'aquella realitat. Aquells autors -militants comunistes- ja fa 40 anys oferien un retrat dur d'una societat, que anys després també ha estat desmitificada per Mankell i Larsson, “descobrint-nos” als sud-europeus que, dins de l'estat i societat del benestar “socialdemòcrata” , també existia i existeix la criminalitat , la inequitat, i que el profund passat “nazi i xenòfob” retorna amb força a Suècia i Escandinàvia, com políticament s'està esdevenint, l'última ocasió en les eleccions sueques del setembre. A Catalunya podria semblar que la ficció ha triat només la paròdia (mitjançant Polònia o Crackòvia) per “retratar” la societat; mentre no sorgeixen el “Wallander” o “Beck” catalans, que “facin crítica social” podrem gaudir a Manresa, gràcies a la gent del Fecinema i a partir del dimecres 17, del cinema generat pel filó negre novel·lístic escandinau. Acabo animant a buscar i trobar els “ Mankells, Sjöwalls i Wahlöös catalans”, que facin la crítica social i la persuació ... entre d'altres raons per fer el treball cultural enfront la xenofobia política i les desigualtats, però amb la diferència, respecte els escandinaus, que la fiscalitat redistributiva i l'estat del benestar sud-europeu són una “ombra”comparats amb els seus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada