Quins temps aquests en que cal lluitar per les coses evidents! Dijous el sistema de treball i prestacions socials ha estat escapçat amb l’aprovació de la reforma laboral pel PSOE i l’abstenció còmplice de CiU! Ja ens hi dedicarem altres dies, ja que avui cal dir a força que , tamb é, l’autogovern de Catalunya ha sofert la major agressió de tot el període democràtic i obre una crisi constitucional sense precedents, degut a la sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs presentat pel PP contra l’Estatut d’Autonomia del 2006. La relació entre Catalunya i Espanya està en qüestió perquè el Tribunal Constitucional s'ha convertit en un actor polític ; una sentència que tot ho canvia, i que si ha estat possible és pel xantatge del PP, però també per la passivitat del PSOE.
Des d’ICV proposem un full de ruta compartit que ens permeti canviar l'statu quo i a la vegada fer-ho de forma àmplia i compartida. El conflicte cal situar-lo entre Catalunya i l’Estat, no a dins de la societat catalana; per això cal buscar el mínim comú denominador. Per això és important defugir tant la resignació com el maximalisme, i cal evitar tant un autonomisme de curta volada com les fugides endavant que no ens porten enlloc. Tot és més complex. Hem iniciat un nou procés històric, sí, però el desenllaç del qual no serà immediat.
El full de ruta, el pla que proposem té tres punts: recuperar tot l’Estatut, plantejar un pacte federal i posar en marxa els mecanismes per exercir el dret a decidir en cas de negativa de l’Estat a cercar una solució constitucional pels mecanismes establerts. Sempre hem dit que l’Estatut no era el punt d’arribada del nostre horitzó nacional, sinó un pas més. Però volem tot l’Estatut, tant com sigui possible, amb els mecanismes jurídics i polítics que permet l’actual marc. Cal impulsar, a les Corts Generals, una llei per a la millora de l’autogovern que permeti restablir preceptes afectats per la sentència, així com un acord polític que garanteixi el respecte per les competències de la Generalitat tal i com estaven definides a l’Estatut. Però no en tenim prou: per recuperar tot l’Estatut, només es pot fer a través de la reforma de la Constitució. Per ser coherents amb el mandat estatutari i fidels al mandat popular que va aprovar l’Estatut cal plantejar la reforma de la Constitució. Només amb la reforma és possible el reconeixement de la diversitat nacional de l’Estat, la igualtat de drets i deures de les quatre llengües oficials, la descentralització efectiva de la justícia, una distribució de les competències que garanteixi realment les competències autonòmiques, o un Senat que sigui una veritable cambra de representació territorial. Per tant el camí per recuperar tot l’Estatut és una reforma de la Constitució en un sentit federal i plurinacional. Així la propera legislatura plantejarem al conjunt de les forces polítiques el debat sobre la proposta de reforma federal de la Constitució, amb l’objectiu de presentar una proposta de reforma a les Corts Generals, tal com preveuen els articles 87 i 166 de la Constitució. I la reforma ha de reconèixer el dret a l’autodeterminació. És a dir, l’establiment d’un procediment previst constitucionalment i establert legalment per regular l’exercici del dret a decidir, els mecanismes de decisió i pacte en cas que un membre de la federació vulgui modificar les relacions amb l’Estat o la independència. En definitiva, l’objectiu d’ICV és que Catalunya esdevingui Estat, en el marc d’un Estat federal plurinacional. Estat en el sentit que té poder polític, i no només capacitat d’administrar; Estat en el sentit que comparteix sobirania amb la Federació. Si la resposta a obrir el procés de negociació de la reforma constitucional és negativa, les forces polítiques catalanes estaríem plenament legitimades per impulsar l’exercici del dret a decidir. Si no és possible una sortida política, jurídica i constitucional s’haurà constatat, definitivament, la impossibilitat de resoldre el conflicte obert per la sentència a través dels mecanismes actualment previstos i serà necessari donar veu a la ciutadania per decidir el camí a emprendre. Però no compartim la concepció que equipara, només, el dret a decidir a un plebiscit a favor de la independència, sinó que l’entenem com un procés social i polític de deliberació i decisió sobre una pluralitat d’opcions: el manteniment de la situació actual, esdevenir Estat en un Estat federal i la independència. Evidentment, donat el cas, ICV defensaria l’opció d’esdevenir Estat en un Estat federal. En aquest sentit la nostra referència és la sentència de la Cort Suprema del Canadà de 1998, que ve a dir que el dret a l’autodeterminació, malgrat no estar legalment regulat, té força democràtica, és una exigència democràtica legítima. Per principi democràtic l’Estat no podria negar-se a negociar davant d’una majoria clara. Però ni la secessió ni el manteniment de la situació actual no es poden imposar unilateralment. És necessari negociar i pactar.
Des d’ICV proposem un full de ruta compartit que ens permeti canviar l'statu quo i a la vegada fer-ho de forma àmplia i compartida. El conflicte cal situar-lo entre Catalunya i l’Estat, no a dins de la societat catalana; per això cal buscar el mínim comú denominador. Per això és important defugir tant la resignació com el maximalisme, i cal evitar tant un autonomisme de curta volada com les fugides endavant que no ens porten enlloc. Tot és més complex. Hem iniciat un nou procés històric, sí, però el desenllaç del qual no serà immediat.
El full de ruta, el pla que proposem té tres punts: recuperar tot l’Estatut, plantejar un pacte federal i posar en marxa els mecanismes per exercir el dret a decidir en cas de negativa de l’Estat a cercar una solució constitucional pels mecanismes establerts. Sempre hem dit que l’Estatut no era el punt d’arribada del nostre horitzó nacional, sinó un pas més. Però volem tot l’Estatut, tant com sigui possible, amb els mecanismes jurídics i polítics que permet l’actual marc. Cal impulsar, a les Corts Generals, una llei per a la millora de l’autogovern que permeti restablir preceptes afectats per la sentència, així com un acord polític que garanteixi el respecte per les competències de la Generalitat tal i com estaven definides a l’Estatut. Però no en tenim prou: per recuperar tot l’Estatut, només es pot fer a través de la reforma de la Constitució. Per ser coherents amb el mandat estatutari i fidels al mandat popular que va aprovar l’Estatut cal plantejar la reforma de la Constitució. Només amb la reforma és possible el reconeixement de la diversitat nacional de l’Estat, la igualtat de drets i deures de les quatre llengües oficials, la descentralització efectiva de la justícia, una distribució de les competències que garanteixi realment les competències autonòmiques, o un Senat que sigui una veritable cambra de representació territorial. Per tant el camí per recuperar tot l’Estatut és una reforma de la Constitució en un sentit federal i plurinacional. Així la propera legislatura plantejarem al conjunt de les forces polítiques el debat sobre la proposta de reforma federal de la Constitució, amb l’objectiu de presentar una proposta de reforma a les Corts Generals, tal com preveuen els articles 87 i 166 de la Constitució. I la reforma ha de reconèixer el dret a l’autodeterminació. És a dir, l’establiment d’un procediment previst constitucionalment i establert legalment per regular l’exercici del dret a decidir, els mecanismes de decisió i pacte en cas que un membre de la federació vulgui modificar les relacions amb l’Estat o la independència. En definitiva, l’objectiu d’ICV és que Catalunya esdevingui Estat, en el marc d’un Estat federal plurinacional. Estat en el sentit que té poder polític, i no només capacitat d’administrar; Estat en el sentit que comparteix sobirania amb la Federació. Si la resposta a obrir el procés de negociació de la reforma constitucional és negativa, les forces polítiques catalanes estaríem plenament legitimades per impulsar l’exercici del dret a decidir. Si no és possible una sortida política, jurídica i constitucional s’haurà constatat, definitivament, la impossibilitat de resoldre el conflicte obert per la sentència a través dels mecanismes actualment previstos i serà necessari donar veu a la ciutadania per decidir el camí a emprendre. Però no compartim la concepció que equipara, només, el dret a decidir a un plebiscit a favor de la independència, sinó que l’entenem com un procés social i polític de deliberació i decisió sobre una pluralitat d’opcions: el manteniment de la situació actual, esdevenir Estat en un Estat federal i la independència. Evidentment, donat el cas, ICV defensaria l’opció d’esdevenir Estat en un Estat federal. En aquest sentit la nostra referència és la sentència de la Cort Suprema del Canadà de 1998, que ve a dir que el dret a l’autodeterminació, malgrat no estar legalment regulat, té força democràtica, és una exigència democràtica legítima. Per principi democràtic l’Estat no podria negar-se a negociar davant d’una majoria clara. Però ni la secessió ni el manteniment de la situació actual no es poden imposar unilateralment. És necessari negociar i pactar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada