Resistència front el contra-atac de l’imperi dels “mercats”

Aquest 2010 va camí d’igualar en la història de la gran recessió allò que fou el 2008. Si fa dos anys el capitalisme va sobreviure “socialitzant” les pèrdues del sistema financer, aquest 2010 destacarà pels territoris europeus i les seves societats que han estat atacats pels mercats financers especulatius. Recordareu que l’ opinió neoliberal anglosaxona, en especial la britànica mitjançant el Financial Times, va batejar malèvolament les economies del sud europeu com a PIGS (l’acrònim anglo-saxo de Portugal, Italy, Greece i Spain, traduït literalment com porcs). En origen protegien al seu alumne avantatge, el famós Tigre celta (Irlanda) que ha demostrat ésser un “tigre de paper”... Tant és així que els PIGS originals o bé són PIIGS o la I d’Itàlia és substituïda per la d’Irlanda... de manera que, aquest novembre, “la matança del porc” dels mercats financers ha escorxat Irlanda, com abans feu amb Grècia la primavera passada. Els mercats no han valorat gens les retallades prèvies de 15.000 milions d’euros; ara el govern irlandès n’ha d’afegir 15.000 més en quatre anys -6.000 el primer, el 2011-. I quins seran els propers, Portugal i Espanya? De que li està servint a l’Estat espanyol allò aplicat des de maig? Aquesta setmana els voltors de les borses mundials han atacat Espanya com qui més, fet que fou aprofitat pel governador del Banc d’Espanya per afirmar que “cal reformar les pensions per calmar els mercats i recuperar la confiança”. I que més? Si la ferocitat dels mercats no té aturador! I les persones i la ciutadania, no importen? D’entrada a Grècia i Irlanda ja, (i per Portugal i Espanya si en som les properes víctimes), patiran unes conseqüències molt dures. La crisi –ja gran recessió- encara pot ser més llarga i profunda, l’atur pot perdurar encara més i les classes populars i mitjanes tenim grans opcions de continuar patint l’empobriment i la vulnerabilitat. I tot en benefici de què i de qui? Ara, a Europa, ens toca patir, allò que durant tants anys (els setanta, vuitanta, noranta) el Fons Monetari Internacional va “receptar” a les economies del sud; uns ajustos estructurals que no han servit per les societats empobrides, sinó pels que les van empobrir. Tal com explica Joseph E. Stiglitz ( el premi Nobel d’Economia 2001) les antigues dictadures de les elits nacionals són substituïdes per la dictadura de les finances internacionals ( El malestar de la globalizació, 2002). La Unió Europea ha de reaccionar i no només ser una unió monetària, que com que perilla l’euro, “rescata” els deutes públics i privats; sense una política econòmica, fiscal, social i energètica comuna i harmonitzada des de l’equitat, tots els estats europeus, excepte Alemanya, són vulnerables i les seves societats enacra més. La reacció és possible si n’hi ha voluntat, i tal com hem fet des del grup parlamentari dels Verds europeus, és factible crear una taxa sobre les transaccions financeres a escala europea. Aquesta taxa, de 0'05%, podria generar fins a 200.000 milions d'€ en ingressos a escala europea per començar a desenvolupar estructuralment les polítiques de cohesió. En definitiva, els actuals governs europeus han d’actuar sobre la veritable font dels actuals problemes econòmics i financers: l'especulació dels “mercats” financers. Perquè el futur no està escrit i no es pot esperar, resignadament, la crònica anunciada dels estats que aniran passant per l’escorxador...