Experiment fatigós, artefacte inestable: la LEC!

La política espanyola i catalana estan agafant una dinàmica d’expiral que es fa molt difícil preveure fins on es pot arribar... Així, temes de profunditat que esdevenen d’actualitat i generen notorietat, no poden “durar” a la gran pantalla, malgrat tinguin una gran transcendència social, institucional i estructural; i així, recentment, han estats triturats a la batedora de l’actualitat la jubilació als 67 anys, els atacs a l’economia espanyola per l’especulació financera internacional, els suposats pactes d’estat d’UiC que no CiU (primer Duran, després Mas?), ... Però, de quan en quan, des del propi sistema polític es llancen càrregues de profunditat, i aquesta setmana n’hem tingut una excel·lent prova. Així, el Sr Ernest Maragall, fent honor a la seva nissaga familiar literària (de l’Oda Espanya a la Vaca cega) ha proposat i disposat la sentència següent tal com jo la vaig llegir dijous a El Periódico: “Catalunya està fatigada del tripartit... Està cansada i tot indica que no acceptarà més experiments ni artefactes inestables”. Sinó n’hi havia prou abans d’ahir dijous, José Montilla d’una banda, però sobretot Antoni Castells, de l’altra han deixat clar que a can PSC pot haver-hi la pugna entre els que volen socio-vergència i els que volen el “conver-lisme”...De divendres no puc escriure ja que abans jo he escrit això...Per retornem a l’origen, a les dues frases del Sr Maragall reproduïdes més amunt. La tradició “filosòfica” grega clàssica vindria a dir que allò important és formular les preguntes. Anem a descomposar la sentència maragallina: Només hi ha una “Catalunya”? Ell és capaç de fer l’única diagnosi de l’única Catalunya i aquest diagnòstic diu està “fatigada”? I de què, del Tripartit: de tots tres, de dos (dels dos “grans”?, dels dos “petits”? Del “gran” i el “petit”? O només d’un? Quin, del “gran” , del no tant “gran” o del més “petit” sols? Ara bé allò millor: cansada i tot (què es tot? Tot és tot!) indica que “aquella única Catalunya” no acceptarà més “experiments” (quants i quins?) ni “artefacte inestables” ? Davant tanta pregunta, i per aportar proves a l’ “acceptació de la realitat” que deia Antoni Castells, si és possible trobar-hi respostes. El millor exemple possible de política del “tripartit”, que ha estat un experiment que ha fatigat i que ha estat un artefacte inestable és la Llei d’Educació de Catalunya. I sí, no ha estat ja acceptat per bona part de Catalunya: la major part de la comunitat educativa que sí recolzà el Pacte Nacional d’Educació. I precisament qui ha impuslat i quin “tripartit” ha votat tota la LEC d’E. Maragall? PSC, ERC i ... CiU. ICV, aquella força política que implícitament E. Maragall i Castells volen fora del govern –igual Puigcercós, que ho diu més explícitament) no vam recolzar la Llei d’Educació. Marargall diu que “tot indica que”... Hi ha moltes enquestes que qüestionen l’actual suma “tripartita”, però a la vegada (l segons a darrera enquesta del CEO) el 52% de l’electorat es defineix d’esquerres o de centre-esquerra (el 30% es defineix d’esquerres), per sobre del 32% que s’identifica amb el centre, centre-dreta o dreta. Per tant, Catalunya es troba en una cruïlla, cal decidir el camí que es pren : algunes opcions poden ser anar cap a l’esquerra o cap a la dreta, avançar o retrocedir. L’opció d’ICV són polítiques d'esquerres de modernització social, ecològica i de millora de l’autogovern. Si E. Maragall i Castells no volen confrontar a la dreta, als seus valors i al que aquests representen no ens hi trobaran. Volem un govern d’esquerres, però no en formarem part sense un instruments clars i coherents que evitin processos i decisions com els de la LEC i l’impost de successions.