CANVIS, què cal fer i què ningú més farà

Pot ser que d’aquí un temps recordem la data del 4 de febrer de 2010, un dijous plujós a bona part de Catalunya. Aquell dia, és a dir abans d’ahir, van coincidir una correlació de fets i esdeveniments, des d’allò global a allò local. El president espanyol ZP “resava” a Washington davant Obama i un dels lobbies religiosos-econòmics més influents del món; a la mateixa hora el sistema econòmic-financer que “pregava” per la salvació (de que i de qui) enfonsava mitjançant la borsa els valors i actius espanyols (l’índex espanyol IBEX s’enfonsava un 6%, 2 o 3 vegades més que Londres, Frankfurt, Nova York i París. En paral·lel, també, mentre ZP “resava”, el CIS publicava que la distància electoral del PP respecte el PSOE creixi en 4% i que Rosa Diez ja era la líder electoral espanyola més valorada, davant de ZP. També, CCOO estatal concretava mobilitzacions per finals de febrer –un dia abans CCOO Catalunya havia apuntat cap a la vaga general- com a resposta al desgavell de ZP, Corbacho i Salgado en relació a la retallada de les pensions...
Però davant tant panorama gris i apolític (ZP “ a Dios rogando, y el capitalismo con el mazo dando a la economia española”), espero i desitjo que el 4 de febrer de 2010 sigui recordat per l’esperança “prenyada” de valors, idees, principis que es van poder escoltar en un centre cívic del Poblenou de Barcelona. En Joan Herrera Torres (www.joanherreratorres.blogspot.com), fill d’aquell barri de treballadors i treballadores, va obrir a la ciutdadania de Catalunya la seva proposta de <>, des de l’esquerra transformadora, amb l’ecologisme i el catalanisme d’esquerres. Herrera va començar a explicar els canvis que hem fet, i els canvis que ningú no vol fer, que ningú més farà. Perquè per fer front a la crisi cal donar un nou impuls i, en alguns casos, una nova orientació, als canvis socials, econòmics i ecològics. Plantejà uns objectius que necessiten temps, acompanyament social i més força electoral per ICV. Canvis que només s’aconseguiran si es motiva i mobilitza una ciutadania que demada respostes concretes i reals a la crisi econòmica, social i ecològica global i local que els fest del mateix dijous 4 agreujaren. ICV proposa una “revolució” verda, real i efectiva en el transport, en la generació d’energia, en l’estalvi i l’eficiència i en la reconversió industrial. Una revolució de resistència a la dinàmica de retallades socials i ambientals, de la Itàlia de Berlusconi a l’Espanya d’Esperanza Aguirre .. i de ZP, Corbacho i Salgado. Proposem un Nou Acord Social i Verd per sortir de la crisi, per superar l’actual model productiu a favor d’una economia ecològica que incorpori la sostenibilitat en la producció i en el consum; per la modernització de Catalunya basada en la lluita contra el canvi climàtic i la creació d’ocupació. Un diagnòstic iuna proposta que no son neutrals, que està carregat de valors. El problema no són els més vulnerables (els pensionistes, els joves aturats, els immigrants), són els poderosos (els banquers que guanyen fins i tot quan ho fan malament, dels empresaris que estafen i a sobre se’n riuen). Dijous Herrera i ICV es va comprometre a no parlar i a actuar, a cercar, trobar i forjar una aliança de la gent d’esquerres. Per construir i fer, més enllà de les eleccions, els canvis que Catalunya necessita i que ningú més farà.