Després de Vic

És possible que d’quí un temps parlem que hi hagut un abans i un després dels “15 dies de glòria” que Josep Maria Vila d’Abal i el govern de Ciu, PSC i ERC han tingut en les darreres setmanes. Sabíem que la dreta pura i dura i l’extrema, ha utilitzat, utilitza i utilitzarà el binomi crisi econòmica i immigració per construir i treure rendiment electoral del discurs de la por. La inseguretat ciutadana i la immigració són dos elements centrals d’aquests discurs de la por. Quan s’instal·la la por sobre el futur, una part de la societat pot estar disposada a acceptar retallades socials i dels drets i les llibertats. Per ICV cal confrontar, amb idees i sobretot amb accions i política, amb el temor social que propaga la dreta i les sortides individuals a la crisi, una visió de la societat en la qual el fort se’n surt i el feble es queda pel camí; cal practicar els valors de la solidaritat, de l’equitat, de les lluites col·lectives, dels projectes compartits com a valors èticament més justos i socialment més eficients per sortir de la crisi. La dreta, ha utilitzat i utilitzarà la immigració com a tema de campanya i, previsiblement, també la seguretat. Des d’ICV fa temps que considerem que no es pot no canviar vots per drets. Mai provocarem la divisió social per uns quants vots. El camí d’una societat més cohesionada i integrada i sense conflicte social és la plena igualtat de drets i deures de les persones que viuen a Catalunya i això significa ajustar les polítiques i els serveis públics a la nova realitat, tant pel que fa a la seva dimensió com a la seva organització, per garantir la igualtat d’oportunitats i eixamplar l’estat social del benestar. Fa molts pocs mesos que Catalunya ha acordat el Pacte Nacional per la Immigració. La proposta del govern CIU-PSC-ERC de Vic s’allunya del Pacte Nacional i per què? Per barrar el pas a la demagògia dels grups xenòfobs que exploten temors socials cal tenir posicions sòlides i clares que no alimentin el discurs xenòfob així com desenvolupar una política de millora i enfortiment dels serveis públics. De ben segur que des del govern de Vic, això darrer, també s’intenta, però amb el soroll generat poden pensar que hauran aconseguit convèncer els “convençuts” per Anglada i la Plataforma per Catalunya? I si fos així, a quin preu, el d’haver instal·lat en l’imaginari col·lectiu que bona part de la gent amb qui “coexistim” no tenen la possibilitat d’anar al metge o a l'escola? Des del realisme de l’acció, des de Manresa i el Bages, podríem dialogar i debatre, sense donar i ni rebre lliçons, de quin és el millor camí (que bona part el portem fent i fet, amb avanços i retrocessos, com és la vida mateixa) per aconseguir el pas de la coexistència a la convivència, cap una societat més i millor cohesionada, continuant essent un sol poble, el català, amb diversitat d’origens, amb un present comú i encara amb un futur millor. Algú ha escrit i cantat (Peret) “en lo puro no hay futuro, el futuro está en la mezcla”... és possible. Però ben segur què és tasca de tots. Des de la democràcia i els valors compartits.