Nibor Dooh, el món al revés!

De ben segur que des de dijous viviu més tranquils: agraïts, hem d’estar “agraïts”! Sí, perquè dijous el Congrés de Diputats, per benefici de tothom, va aprovar les mesures de la retallada , amb un vot favorable de diferència (169 a favor del PSOE, 168 en contra) i gràcies a l’abstenció dels 13 vots de CiU, Coalició Canària i Unió del Poble Navarrès. Hem d’estar “agraïts” a l’afectació que tindran pensionistes, treballadors i treballadores de l’administració, les persones depenents, la cooperació internacional, les inversions en infraestructures de transport que no es faran... Segur que ahir ho vau llegir a la premsa, ho vau sentir a tertúlies radiofòniques: si no s’hagués aprovat les retallades els “mercats” haurien enfonsat la borsa, l’espanyola, l’europea, la mundial... Allò passat amb Grècia, seria poc, amb allò que hauria passat amb Espanya, ... I “agraïts” perquè sinó allò que hauria tocat fer seria no congelar, sinó reduir les pensions un 20%, no retallar un 5% de mitjana el sous a l’administració, sinó un 16% de mitjana... Agraïts, perquè si al cinema aquest dies triomfa Robin Hood (el que robava als rics per donar-ho als pobres) al món real qui cavalca triomfant no amb arc i fletxes, sinó amb tisores, és Nibor Dooh: qui retalla a les classes populars i mitjanes, no pas als rics, per tapar el forat que han fet els poderosos- el sistema finacer especulatiu-. Per cert que els hi hem d’”agrair” a les caixes i bancs espanyols? Que “aporten” a la retallada? Res, al contrari, la desconfiança “als mercats” els té com a principals protagonistes, ja que segons diferents estimacions bancs i caixes espanyols haurien prestats a immobiliàries i constructores un total de 450.000 milions d’€ (entorn el 45% del PIB espanyol) i d’aquests, probablement una quantitat al voltant dels 140.000-170.000 milions d’€, no podrà ser retornada per efecte de la caiguda de valor del sòl i els habitatges.
Fins aquí els “agraïments” a aquest món al revés. Hi ha d’altres opcions: cal recordar que l’Estat espanyol ha deixat d’ingressar més de 30.000 milions d’euros els darrers anys perquè, segons Rodríguez Zapatero, “baixar impostos era d’esquerres”; cal pensar en suprimir el finançament de l’Església Catòlica amb aportacions de l’ IRPF per valor de 252,6 Milions d’€ (segons dades de l’any 2008). Hi ha propostes com la que ICV, dimecres passat, va presentar conjuntament amb IU, ERC, BNG i NaBai, de reformes urgents en matèria tributària que afectarien als contribuents de més capacitat econòmica i que en conjunt podria permetre recaptar anualment més de 8.000 milions d’euros. Cal actuar en les societats d’inversió com les SICAV que només tributen un 1%, mentre d’altres ho fan al 18%. O l’’establiment d’un impost sobre les transaccions financeres a l’estil de la Taxa Tobin , que ara molts recuperen sota el nom d’Impost Robin Hood, per la necessitat d’aplicar la seva recaptació a causes socials, al servei del deute públic i a la cooperació internacional.

L’especulació financera si s’ha de “retallar”

Les dues grans qüestions d’aquesta setmana, la desaparició –per fusió- de Caixa Manresa i la retallada de la despesa pública espanyola tenen en comú un “origen”: l’especulació financera i les agències de qualificació. I també signifiquen un altre qüestió cabdal: la “sobirania”, la capacitat de decisió, ja no és local-territorial, nacional ni estatal, com a mínim és europea i, sobretot, mundial.
Com molt bé ha descrit Joaquín Estefanía, “l’especulació és el cor de l’activitat financera, dels intercanvis monetaris, de la borsa, no pas una excepció”. Per contra el sector financer hauria de restaurar la seva funció “original” : donar suport al desenvolupament de l'economia real. Què ha enfonsat l’euro? Els “hedge funds”, els fons d’inversió d’alt risc, sense regulació, que gestionen més d’un BILIÓ d’euros però que entre ells es coordinen per aconseguir grans guanys. L’especulació ha tingut un gran instrument en les agències de qualificació dels crèdits: van assignar la màxima qualificació (AAA) als títols financers que després han provocat la crisi a la banca i després a l’economia ... i ara elles mateixes castiguen els Estats que han fet créixer el seu deute públic per ajudar a rescatar els bancs que les mateixes agències van ajudar, primer a vendre fum i, per tant, a enfonsar! Aquestes agències, Standard & Poor's, Moody’s i Fitch (que a sobre dominen el seu mercat com un oligopoli) són les que també han ajudat a abocar a Caixa Manresa a la seva fusió: per anar a buscar diner al mercat mundial Caixa Manresa sola seria massa petita; dos dies després d’aprovada la fusió Moody’s ja anunciava que li pujaria la categoria.
Arribats a aquesta situació tots els mercats financers, els seus actors i els seus instruments, han de ser supervisats i regulats. Això és el que la Unió Europea ha d’establir: un fort marc de control per lluitar contra l'especulació i contra la internalització –per part dels estats- de les externalitats negatives creades pels mercats financers sobre la base del principi «qui contamina paga >>. Així cal un impost sobre les transaccions financeres i una única i forta estructura de supervisió europea. El Parlament Europeu acaba d'aprovar un paquet d’instruments per la supervisió financera, amb el suport de les quatre principals famílies polítiques, però ara és l’hora que el Consell i la Comissió Europea posi fi a la seva obstrucció de tota regulació seriosa i s’uneixi a la posició comuna del Parlament Europeu. Un exemple: Zapatero, com a president de torn de la UE, va acceptar la petició, del llavors primer ministre britànic Gordon Brown, de paralitzar la regulació dels “hedge funds” ja que no li convenia electoralment (el 80% d’aquests fons operen des de la City de Londres). Doncs bé Gordon Brown ha perdut les eleccions i l’economia espanyola ha patit l’especulació d’aquells i Zapatero ha cavat la seva tomba política amb la retallada. En definitiva, la crisi financera i l’especulació no poden acabar amb la justícia i la cohesió social en les nostres societats i entre elles.

Pedra, paper ... TISORA!

Molt bona, la campanya de Joves d'Esquerra Verda!

JEV inicia una campanya contra la tisorada social de ZP per contraposar les seves propostes amb propostes d'esquerres

Sota el lema "Pedra, paper... tisora!?! No és això, ZP!", l'organització juvenil edita targetons digitals amb exemples com despesa militar, privilegis de l'Església, diners per rescatar banquers o recuperar l'Impost de Patrimoni.

L'organització juvenil vinculada a ICV, Joves d'Esquerra Verda, ha iniciat avui una campanya contra les mesures per reduir el dèficit públic anunciades la setmana passada pel president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Sota el lema "Pedra, paper... tisora!?! No és això, ZP!", JEV ha editat targetons digitals per denunciar que "retallar drets socials no vol dir lluitar contra la crisi econòmica". Per això, la campanya impulsada per l'organització juvenil vol advertir que les propostes "tindran un greu efecte sobre els col•lectius més vulnerables" i denuncia que "són inadmissibles" ja que retallen drets a les persones més vulnerables com la classe treballadora i les persones més grans.

L'organització política juvenil de l'esquerra verda nacional defensa un altre tipus de mesures, les quals passen per una reforma fiscal justa, progressiva i verda, on "qui més té més pagui", principalment aquells qui ens han portat a la crisi econòmica o els inversors que, sota el paradís de les SICAV (Societats d'Inversió de Capital Variable), no tributen al tipus que haurien de tributar. En són exemples la despesa militar enfront de la retallada en inversió pública, la congelació de les pensions versus els privilegis econòmics de l'Església, els diners per rescatar banquers versus la retalladada del sou dels treballadors públics o dels ajuts de cooperació i, per últim, l'increment de l'IVA enfront de la recuperació de l'Impost de Patrimoni. Tot això resta inclòs en els targetons digitals que JEV publica des d'aquest matí, sota el lema "Pedra, paper... tisora!?! No és això, ZP!" i amb el subtítol "Retallar drets socials no vol dir lluitar contra la crisi".

Mentrestant, però, JEV lamenta que Zapatero hagi optat per rebaixar les pensions o les ajudes a la Llei de la dependència i, en definitiva, s'ataqui la classe treballadora en el seu conjunt. Una vegada més, es demostra que les retallades només serveixen per accentuar les diferències entre rics i pobres, com ho evidencia també la retallada de 600M d'€ en cooperació.

Per tot això, JEV insisteix a fer una crida a la militància socialista a rebel·lar-se contra les mesures que el Govern ZP vol aplicar "perquè són propostes injustes, insolidàries i insostenibles i responen al nerviosisme del PSOE davant de les dures crítiques de la dreta catalana i espanyola de CIU i PP però també de la dreta institucional europea i internacional".

El mal té uns noms: hedge funds i agències de qualificació

Aquests dies, davant allò tan greu que està passant, cal intentar recordar i entendre per poder proposar que fer. D'entrada vull recordar el següent article publicat al EL PAÍS el passat 26 de febrer de 2010:

Una cena de 'hedge funds' para comerse al euro

'The Wall Street Journal' detalla la cita en la que varios fondos de riesgo, con Soros presente, pactaron debilitar al euro

Algunos de los mayores fondos de inversión de alto riesgo, los conocidos como hedge funds, han decidido apostar contra el euro mientras crecen las dudas sobre la solvencia de Grecia, ha informado el diario The Wall Street Journal. Los responsables de las principales entidades de ese tipo, como SAC Capital Advisors o Soros Fund Management, de George Soros, se reunieron, según ese periódico, a principios de febrero en Nueva York para abordar una postura común en contra del euro y se mostraron confiados en que la divisa europea podría caer hasta conseguir la paridad con el dólar.

El diario detalla que en la reunión, celebrada en forma de una cena privada, los titanes de los hedge funds debatieron sobre inversiones relacionadas con la actual crisis europea y subrayaron cómo el euro ha perdido el 10% desde noviembre por las preocupaciones surgidas ante la situación económica de Grecia. Algunos de los responsables de esos fondos, como el directivo de SAC Capital Aaron Cowen, aseguraron que, sea cual sea el desenlace de la crisis griega, ésta llevará con seguridad al euro a perder terreno ante el dólar, por lo que la tendencia a seguir sería una fuerte apuesta en contra de la moneda comunitaria.

"Esta es una oportunidad para ganar mucho dinero", ha asegurado a The Wall Street Journal Hans Hufschmid, un antiguo ejecutivo de Salomon Brothers y actual directivo del hedge fund GlobeOp Financial Services. El diario neoyorquino, que recuerda cómo el euro se cambiaba a 1,51 dólares en diciembre y ahora se encuentra alrededor de 1,35 dólares, explica así que la apuesta común a favor de la depreciación del euro llevaría a los fondos de inversión de alto riesgo a conseguir grandes ganancias.

The Wall Street Journal recuerda cómo George Soros llevó a cabo una operación similar en 1992 en contra de la libra esterlina que supuso un beneficio de mil millones de dólares para los inversores cuando se hundió la moneda británica. Los fondos de inversión de alto riesgo celebran reuniones similares con asiduidad para acordar posturas de las que se puedan beneficiar mutuamente y, según detalla el diario, en 2008 se llevó a cabo una en la que se apostó por ir en contra de los valores de Lehman Brothers, algo que aceleró su desplome poco después.

I a continuació també vull reproduir part d'una de les millors interpretacions que he llegit, per entendre allò que està passant a la Unió Europea, a la seva moneda i a les economies dels seus estats. Crecimiento o barbarie (Joaquín Eestefanía, EL PAÍS, 16 de maig de 2010)

"Se ha entrado en una nueva fase de la crisis económica: la de la deuda soberana. Tras el estallido de las hipotecas de alto riesgo, los aumentos de los precios de los alimentos y las materias primas, los riesgos por la falta de liquidez y de solvencia de las entidades financieras, y la recesión en la economía real, llegan ahora las dificultades de los Estados, que no dan más de sí. Lo que comporta una gran paradoja: tras haberse endeudado éstos para salvar a los grandes bancos de la quiebra (generando una liquidez masiva, comprando activos de mala calidad, garantizando las emisiones de la deuda privada y entrando en el capital de las entidades, nacionalizándolas durante un rato), y después de haber gastado masivamente en programas de estímulo para que no cayeran sectores productivos enteros en los concursos de acreedores y en las quiebras masivas y para que la Gran Recesión no se convirtiese en una Gran Depresión como la de los años treinta del siglo pasado, los Estados son acusados ahora -por los mismos que fueron auxiliados con el dinero de los contribuyentes- de derrochadores. Las agencias de calificación de riesgos, esas tres empresas privadas que actúan en régimen de oligopolio sin regulación alguna y que concedieron sus máximas calificaciones a empresas como Enron, a bancos como Lehman Brothers y a los productos derivados opacos y fuera del balance de las entidades, ahora se ponen estrechas y rebajan las posibilidades de países enteros, con lo que ello supone de sufrimiento para sus ciudadanos."

"

Desde el verano de 2007, los gobernantes de los países más importantes del mundo se pusieron aparentemente de acuerdo (en tres reuniones del G-20, en Washington, Londres y Pittsburg) en evitar los abusos que habían dado lugar a la crisis financiera más importante de los últimos 80 años. Hay algo muy profundo que ha cambiado con la crisis, dijo el presidente de la Comisión Europea, Durão Barroso: las autoridades no van a consentir que los financieros vuelvan a las andadas y nos lleven a la situación anterior. Ya estamos en la situación anterior. La regulación de los mercados financieros, la creación de un fondo con ingresos de la banca para que si se vuelve a producir la caída de uno de ellos se evite con el mismo y no con dinero de los presupuestos públicos, la creación de una tasa Tobin que contribuya a la lucha contra la pobreza y se evite en parte la volatilidad de los movimientos de capitales, los topes a los indecorosos bonus y a los paracaídas de oro de los ejecutivos, han quedado en nada, excepto en EE UU, donde Obama intenta aprobar una ley que impida los delirios del pasado. Zapatero, como presidente de turno de la UE, fue interpelado por el hasta ahora primer ministro británico Gordon Brown para que no introdujese una regulación de los fondos de alto riesgo (hedge funds) en medio de la campaña electoral del Reino Unido porque le venía mal. Zapatero aceptó el retraso. Pues bien, algunos de estos hedge funds son los que han protagonizado la campaña especulativa contra el Reino de España y contra el euro en estas últimas dos semanas.

Así pues, hasta ahora la batalla la han ganado los mercados descontrolados, de los cuales los especuladores son su esencia, no una rareza. La especulación es el corazón de la actividad financiera, cambiaria o bursátil, no una excrecencia del sistema. Son esos mercados los que han dicho: no hay alternativa; no hay opciones de política económica. Luchar contra el déficit a través de la reducción de la inversión y del gasto público es el mal menor. Si no se hace así, no entrará más dinero y no se podrán pagar ni las pensiones, ni el seguro de desempleo, ni la sanidad pública o la educación; ante tal vértigo, los Estados no han tenido más remedio que plegarse, y los Gobiernos de los mismos, olvidar los ritmos de cadencia de la política económica y sus prioridades. Además, a pesar de las profundas diferencias económicas entre los países atacados (hasta ahora, sobre todo, Grecia, Portugal, España, Irlanda e Italia), los mercados financieros internacionales han reaccionado con pocos matices al deterioro.

Así, han emergido escenarios que hasta apenas hace mes y medio parecían inconcebibles, tal es el grado de volatilidad levantada; por ejemplo, la ruptura de la eurozona de 16 países, que con tantos esfuerzos se ha construido desde principios de siglo, o la segmentación de las economías que la componen (países de primera y segunda división), según el grado de sostenibilidad de sus finanzas públicas. "
Continuarà....

La injusta retallada

Dimecres el president del govern espanyol va explicar al Congrés de Diputats el seu pla “d’ajust” que preveu, entre d’altres, reduir un 5% el sou dels funcionaris per a aquest any i la seva congelació per al 2011, la suspensió de la revaloració de les pensions i que també afecta a l’aplicació de la llei de la Dependència, a les ajudes a la cooperació i a la inversió pública i a la depesa de les comunitats autònomes i administracions locals. Ja en el mateix Congrés, Joan Herrera, el va qualificar d’injust - el paguen els més febles-, posarà en perill la recuperació econòmica i l’insuficient Estat del Benestar espanyol i de ser les mesures dictades pel “mercat” i els sector financers –els causants de la crisi-. El Fons Monetari Internacional, i la Unió Europea, exigeixen una proposta d’ajust i reducció del dèficit. I que fa el govern espanyol? Retallar la despesa orientada als febles, però sense acció d’exigència als forts: no hi ha una política fiscal diferent, ni reformes estructurals del sector financer.
Per ICV és totalment rebutjable que el Govern no hagi presentat, primer, la reforma del sector financer, amb una reforma fiscal justa i progressiva, que acabi a l’elusió i evasió fiscal financers i sigui més exigent amb els bancs perquè donin crèdit a les famílies i les petites i mitjanes empreses. En tota legislatura l’única iniciativa de fiscalitat progressiva aprovada pel Congrés fou la reforma de la llei Beckam, a instàncies d’ICV.Per què no hi ha propostes sobre fiscalitat ambiental i progressiva, limitar la remuneració dels alts càrrecs de les entitats bancàries, retirar les tropes d’Afganistan –ja que mantenir-les anualment suposa una despesa de 400 milions d’euros a l’any- i augmentar els impostos a les rendes més altes?. El president del govern va parlar d’un repartiment equitatiu de la retallada... En el repartiment equitatiu no hi ha cap exigència a la banca; ni cap esforç per les rendes altes; ni cap exigència al sectors monopolístics com l’ elèctric, l’energètic, etc. Per què no es recupera l’impost del patrimoni sobre les grans fortunes enlloc de suprimir els 1.200 millones d’€ en matèria de dependencia? Per què no crear un nou Impost sobre la Riquesa que gravi la tinença de béns mobles i immobles a partir de nivells superiors a un milió d'’€ ( podria recaptar adicionalment 2.250 milions d'€ a l'any) ? Per què no un nou tram d'IRPF amb un tipus marginal del 50% per a les rendes superiors als 8.000 € mensuals ( es recaptarien 2.940 milions d'’€ adicionals)?. Per què no reformar de l'Impost de Societat? Amb un tipus del 35%, que afectés les bases superiors a 1.000 milions d'€ anuals, podrien suposar uns 2.500 milions d’€ anuals...
Aquest dies hi ha qui diu que ara toca l’austeritat, que s’ha acabat la festa, que s’ha estirat més el braç que la màniga? Però qui ho ha fet? Que és que potser Espanya i Catalunya tenen un estat del benestar que es pugui comparar i p, per tant, “retallar” amb els sistemes de benestar d’Alemanya, Holanda, Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Noruega? Els avenços en polítiques socials han estat tímids, molt tímids en termes quantitatius si ho comparem amb les rebaixes fiscals, per un valor de 30.000 milions d'euros. Després d’haver afavorit a les rendes altes ara no es pot pretendre fer les retallades de drets i polítiques socials.

Els atacs del capitalisme més especulatiu

Dijous Wall Street va tornar a demostrar la gran mentida que avui és el sistema econòmic capitalista: durant set minuts es van “esfumar” 700.000 milions de dòlars... demostrant que de cada 100 dòlars del sistema econòmic 97 només “virtuals”, financers, els altres 3 són les que produeix l’economia real. Quina setmana! Dimarts passat el capitalisme més especulatiu havia tornat a atacar l’economia espanyola i, per tant, la catalana, enfonsant l’IBEX 35 en un 5’4%, i les borses de París, Frankfurt, Londres i Nova York en uns 3’64%, 2’6%, 2’56% i 2’3% respectivament.. Recordem que la primera setmana de febrer (el dijous 4) una altra tempesta especulativa havia enfonsat els índexs espanyols un 6%, 2 o 3 vegades més que Londres, Frankfurt, Nova York i París. Aquesta vegada, l’excusa parent és l’endeutament extern espanyol d’1’6 bilions d’euros... però l’avidesa especulativa del capitalisme sempre té víctimes “fàcils”, en un continu atac i esclats de bombolles especulatives. L’actual crisi econòmica internacional ja ens ha mostrat els errors, els fraus, els comportaments (irresponsables, aprofitats, delictius) en certs àmbits econòmics i financers, així com les múltiples insuficiències de moltes institucions de seguiment i control. Una vegada més el capitalisme torna a patir greus crisis de “funcionament”, amb brutals i elevats costos socials i polítics que no es corregeixen sols, de manera que sempre s’ha d’apel·lar a les intervencions públiques “ràpides, decidides i intel·ligents”, per socialitzar les pèrdues del sistema, mai els guanys...
Després d’allò esdevingut amb Grècia, ara amb Espanya, “demà” amb Portugal, demà passat i l’altre amb Itàlia i Irlanda, ja es pot parlar d’uns atacs especulatius contra la moneda única europea, l’euro; aquesta possiblement ha estat “la construcció política” més important dels darrers anys i ara es posa de manifest el que fa molts anys diem els que volem una Europa federal : que la Unió Europea no només potser una “unió monetària”, sinó que ha de ser també política, social, econòmica, fiscal i financera. Ara, amb aquestes crisi del capitalisme especulatiu, s’evidencien els límits i la feblesa d’un euro i una política monetària sense política econòmica i fiscal, sense contrapoders socials i polítics. Si es vol reforçar l’ euro s’ha de reformar la Unió Econòmica i Monetària, dotant-la de més contingut, incorporant més harmonització, coordinació, govern econòmic i fiscal europeu; per regular els mercats financers i l’economia europea, i en la mesura d’allò possible, l’economia global. Ja ha arribat el moment de plantejar un govern polític de la zona euro, però no només més Europa Econòmica, sinó també i sobretot, més Europa social i més Europa política. Si calien més proves els actuals atacs a l’euro ja són les definitives: l’Europa només monetària ni és ni serà; Europa serà social i política o no serà. La via de la simple integració monetària està sent ferida de mort...
Acabo avui amb una bona noticia de la família política ecologista: per primera vegada el parlament britànic tindrà una diputada pel Partit Verd, na Caroline Lucas escollida per la cricumscripció de Brighton pavilion amb el 31’3% dels vots! Congratulations! ( http://www.greenparty.org.uk/news/2010-05-07-caroline-wins.html).