Economia verda o el gegant “amb peus de fang” que alguns pretenen aixecar

Fem memòria: l'any 2005 el salari mitjà anual a Catalunya fou de 17.778 €; també, els homes, ingressaren -de mitjana- 6.597 € més que les dones(dades de l'Informe Mercado de trabajo y pensiones en las fuentes tributarias, elaborat per l'Agència Estatal Tributària). Per tant, llavors, en ple cicle expansiu, el 49' 7% dels assalariats/es catalans eren “mileuristes”, ja que rebien un salari anual inferior a dues vegades el salari mínim interprofessional (7.182 €, 513 € mensuals en 14 pagues). És a dir, llavors, la meitat dels assalariats cobraven com a màxim 1.026 € en 14 pagues; i així, el 61'3% de les dones assalariades eren mileuristes i en el homes, “només”, el 40'7%. En l'altre extrem de la piràmide d'ingressos, hi havia, el 16'67% dels assalariats/des que cobraven més de 4 vegades el salari mínim (14 pagues de, com a mínim, 2.052€); no obstant, així com en els homes suposaven el 20'8% dels assalariats, en les dones només eren el 10'7% de les assalariades. Tot allò s’explicava per un model econòmic basat en baixíssims “costos” salarials i, correlativament, baixíssima “productivitat”. Un model que es va enfonsar, com un gegant amb peus de fang. I ara, quan el “gegant” mossega la pols, què fer? Per ICV-EUiA no podem tornar enrere, al passat; toca remar però no en la direcció que marquen els que ens han portat als esculls... No hem sentit en el nostre país a ningú que, des del neoliberalisme econòmic ni els seus representants polítics, assumeixi responsabilitats per aquests darrers anys en els que s’ha conduit cap una economia per sobre de les possibilitats reals, entenent per reals la capacitat de produir béns i serveis. Hem vist que els guanys no s’han repartit equitativament, ans el contrari, la majoria s’ha endeutat per tal que uns pocs s’enriquissin molt. Encara que CiU ho negui en els seus missatges electorals, a les eleccions del 28-N sí es confronten projectes d’esquerres i de dretes i polítiques ecològiques i modernes enfront les productivistes i antigues. Per ICV-EUiA les polítiques de futur, tenen, com a una de les principals prioritats, l'estratègia “Nova economia, nova ocupació”, per Catalunya i les comarques de la Catalunya central. Aquesta Estratègia es fonamenta en desenvolupar les oportunitats que ofereix l'economia verda i les polítiques socials i promoure la transició cap a un model socialment just i ecològicament sostenible. Així com també potenciar l'ocupació femenina en els sectors ambientals i de l'energia. Aquesta estratègia es desplega en tres eixos i 13 objectius. Eix 1)Creació d'ocupació per a la convergència social i de gènere. Hi estimem uns 86.000 llocs de treball a Catalunya, uns 5.850 a la Catalunya Central. Eix 2) Creació d'ocupació per a un canvi a un model productiu sostenible. Estimem uns 181.000 llocs de treball a Catalunya, uns 12.300 a la Catalunya Central. Eix 3) Creació d'ocupació amb un millor repartiment del treball i amb major població disponible per treballar. Estimem uns 60.000 llocs de treball Catalunya, uns 4.100 a la Catalunya Central.En definitiva, per Catalunya proposem una estratègia que podria aconseguir 327.000 nous llocs de treball, 22.250 dels quals a la Catalunya Central. Aquest és l'horitzó, amb voluntat, d'impulsar-lo des del govern i parlament català, amb plans territorials d'actuació concertats amb agents socials i econòmics. Per tant ara proposem girar cap a les solucions d'esquerres, posant l'economia al servei de les persones i la societat, no al revés com en l’època del “gegant”, que ara alguns pretenen aixecar dient que és “la Catalunya millor”.

“In God we trust” diu la “teologia” del dolar

Les darreres setmanes s'ha tornat a posar de manifest que la Constitució Espanyola no s'aplica sempre. Malgrat això, en aquest cas, determinats “poders” reals i fàctics, no faran res -sinó tot el contrari- per denunciar la seva no aplicació inconstitucional. Així, l'article 16.3 que diu “Cap confessió religiosa tindrà caràcter estatal”, ha tornat a ser totalment ignorat abans, durant i després de la visita, a Santiago i Barcelona, de Joseph Ratzinger. És difícil resumir el que ha significat, però es pot intentar en tres moments i espais. 1) A l'aire: va emetre la comparació “odiosa” amb l'Espanya dels anys 1930, que ell hauria de saber que va acabar -amb guerra i dictadura- amb la benedicció de la seva institució. 2) A terra: va qüestionar la legitimitat de les majories democràtiques, que legislen i executen unes opcions sobre polítiques de drets civils, de salut, d'educació. 3) Mar enllà: haurà pogut saber que dimecres, en el Congrés de Diputats, el president espanyol renunciava a la Llei de llibertat religiosa que havia de desenvolupar segons el seu programa d'investidura, de legislatura, electoral i les resolucions dels congressos del seu partit. També aquesta setmana se li ha recordat a Zapatero que l'Església catòlica li costa a l’Estat, cada any, uns 6.000 milions d'euros, allò que es vol estalviar en pensions i en els sous del funcionariat... Però en Ridao, dient-li allò, es va quedar curt. També caldria sumar-hi l´”estalvi” anual de l'Església catòlica en impostos (des de l'exempció de l'IBI en totes les seves propietats i lloguers, fins a les condicions especials en les rendes del seu “treball”); o l' incompliment reiterat del seu compromís signat el 1979 en el “concordat” (“ el propòsit d'aconseguir per si mateixa els recursos suficients per l'atenció de les seves necessitats”).
En Ratzinger no ho reconeixerà, però molt possiblement, mentre no arriba la vida eterna, en aquest món regnà allò que hi ha imprès en els bitllets de dolar: “In God we trust”. Però la divinitat és el diner ... I, aquests dies, existeix un conflicte teològic. La Reserva Federal (Fed) dels EUA, acaba de “crear” 420.000 milions de dòlars, que ha desfermat el conflicte “doctrinal” amb l’heretge Xina i la protestant Alemanya, amb acusacions de “guerra de divises” i de “proteccionisme”. I això que el G-20 es trobava aquest dies a Seul per aprovar el seu nou “llibre sagrat” anomenat Basilea III, les “regles del joc” del sistema financer. Dos anys després de la primera trobada a Washington, el G-20 continua sense “salvar eternament el capitalisme”; com diu el FMI –gens sospitós d’heretge- el sistema financer internacional ha de retornar 4 bilions de dòlars abans de dos anys. Per què? Doncs com a penitència dels seus pecats capitals de “capital”. Breuement, perquè no només foren set. Entre setembre i i octubre de 2008 el capitalisme va arribar com mai a les portes de l’infern: el govern Bush va “nacionalitzar” les hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac, va comprar el 80% de l’asseguradora AIG i la Fed va “ajudar” a les banques Goldman Sachs i Morgan Stanley, aquelles que emeten qualificacions letals del l deute públic; va suspendre pagaments Lehman Brothers; els governs holandès, belga i de Luxemburg van nacionalitzar el banc Fortis i el britànic el banc Bradford&Bingley (per 41.000 milions de lliures) i va injectar 20.000 milions de lliures públiques al Royal Bank of Scotland; i per acabar, la llista de pecadors, el govern alemany va nacionalitzar l’Hypo Real Estate per 50.000 milions d’euros... Però mentre hi ha vida i hi ha verd esperança i us convido a visitar www.joanherrera.cat; allà podreu trobar dues de les 30 prioritats d'ICV-EUiA: un pacte nacional per la convivència democràtica que tingui com a eix fonamenal la laïcitat; i transformar l’ICF en una banca pública que actuï , directament i sense intermediaris financers, donant recolzament a persones, pimes, a l’ economia social. Així sigui!

Quan la ficció explica més bé la realitat ...

Avui us proposo en aquest article una visió diferent de la “política”, partint de la idea de que “tot és política”, fins i tot la “no política”. I així vull començar-ho a partir d'un dels economistes nord-americans més importants del segle XX, J.K. Galbraith , el precedent de l' “escola progressista” que ara representaria Paul Krugman. Galbraith va escriure en una ocasió: la ficció és un instrument de crítica, de canvi i de persuasió més potent que la literatura acadèmica, científica i/o universitària. Així ell, un dels especialistes de la Gran Depressió dels anys 1920-1930 i del New Deal del president Roosevelt, considerava que no eren els seus assaigs els que millor explicaven aquella època; ho feien molt millor les novel·les de John Steibeck (com El raïm de la ira), les de F. Scott Fitzgerald (com El gran Gatsby) i les novel·les negres de Dashiell Hammet (com La gran dormida o El falcó maltès) i les adaptacions cinematogràfiques de totes elles.

A l'Europa dels darrers anys estem vivint una certa explosió de la novel·la negra escandinava, que començà amb l'excel·lent autor suec Henning Mankell i el seu personatge Kurt Wallander; els darrers dos anys el “fenomen” girà entorn el també suec Stieg Larsson i la seva trilogia Millenium (més un “thriller polític” que novel·la negra). Enguany s'han donat a conèixer més, entre d'altres, la sueca Camilla Läckberg, els noruecs Anne Holt i Jo Nesbo o l'islandès Arnaldur Indridason. Però aquí vull reinvidicar l'origen, el “pare i mare” fundadors d'aquesta veritable corrent de “novel·la negra de crítica social” on, personalment, considero Mankell com a millor exponent actual. L'origen el trobaríem en els suecs Per Wahloö i na Maj Sjöwall, que, entre 1965 i 1975, van escriure un conjunt de deu novel·les (una sèrie anomenada “Novel·la sobre un crim”) protagonitzades pel policia d'Estocolm Martin Beck. El també novel·lista Arne Dahl/Jan Arnald (autor del pròleg de la darrera obra traduïda de Sjöwall i Wahlöö -Asesinato en el Savoy-) explica que amb les seves novel·les pretenien oferir un tall transversal d'una societat -com la sueca- estructurada d'una manera determinada, analitzant la criminalitat com exponent d'aquella realitat. Aquells autors -militants comunistes- ja fa 40 anys oferien un retrat dur d'una societat, que anys després també ha estat desmitificada per Mankell i Larsson, “descobrint-nos” als sud-europeus que, dins de l'estat i societat del benestar “socialdemòcrata” , també existia i existeix la criminalitat , la inequitat, i que el profund passat “nazi i xenòfob” retorna amb força a Suècia i Escandinàvia, com políticament s'està esdevenint, l'última ocasió en les eleccions sueques del setembre. A Catalunya podria semblar que la ficció ha triat només la paròdia (mitjançant Polònia o Crackòvia) per “retratar” la societat; mentre no sorgeixen el “Wallander” o “Beck” catalans, que “facin crítica social” podrem gaudir a Manresa, gràcies a la gent del Fecinema i a partir del dimecres 17, del cinema generat pel filó negre novel·lístic escandinau. Acabo animant a buscar i trobar els “ Mankells, Sjöwalls i Wahlöös catalans”, que facin la crítica social i la persuació ... entre d'altres raons per fer el treball cultural enfront la xenofobia política i les desigualtats, però amb la diferència, respecte els escandinaus, que la fiscalitat redistributiva i l'estat del benestar sud-europeu són una “ombra”comparats amb els seus.

Gent d’esquerres: Montilla diu “adéu”, Herrera “Hola”.

El candidat del PSC, ho ha dit clar: diu “adéu” al fet de governar les esquerres, el seu famós “punt i a part” al Liceu (el lloc també és el missatge!) que substitueix el “segueixo creient” de Pinós. “Gràcies”, qui tingués dubtes de qui defensa un futur per Catalunya des de les polítiques i valors d’esquerres, ja sap que Montilla i el PSC no. Ha quedat clar que només ICV-EUiA defensarem que en aquests 7 anys, des de finals de 2003, s’ha fet molt més que en 23 anys de governs de CiU, i que això ho ha fet un govern d’esquerres i catalanista. I que en el futur només Joan Herrera diu, obertament, “Hola” al fet de governar des del catalanisme i l’esquerra, l’ecoligia i la llibertat.

Precisament aquesta setmana Joan Herrera, s'ha acomiadat del Congrés espanyol i ho ha fet presentant 500 esmenes als Pressupostos Generals de l’Estat del 2011. en el conjunt Esmenes per partides econòmiques per a medi ambient, ferrocarrils i dinamització econòmica de zones afectades per l'atur, i així ha presentat un 3 blocs d’esmenes relacionades amb el Bages i la Catalunya central. 1) a la secció del Ministeri de Ciència i Innovació, que permeti recuperar la subvenció al Centre Tecnològic de Manresa que tenia des de 2009, per tal de facilitar la continuació de l'activitat investigadora en I+D+i i, en especial, al projecte d'investigació sobre el vehicle elèctric entre d'altres; 2)A la secció del Ministeri de Foment, que pel conjunt de Catalunya és de 1.000 milions d'euros per a ferrocarrils de Rodalies i Regionals, contempla el desenvolupament d'un sistema de rodalies a Manresa i la recuperació millorada del servei regional amb Lleida; 3)A la secció del Ministeri d'Indústria que, dins el programa de reconversió i reindustrilització, es financiï amb 6 milions d'€ les accions concertades del Pacte Territorial del Bages.

Finalment cal destacar el conjunt d’esmenes sobre el finançament local que ha presentat ICV-EUiA. La creació d'una transferència addicional per finançar despesa ordinària, en forma de "Fons extraordinari no condicionat" fins a l'aprovació i entrada en vigor d’un nou Model de Finançament Local. També que l'Estat "condoni" als Ajuntaments tant la devolució de la liquidació del 2008, com la més que previsible del 2009. També s’ha presentat una esmena per aprofundir en la progressivitat de l'IBI dels habitatges. Actualment només es permeten fer bonificacions a famílies nombroses; així per ICV-EUiA s’hauruia de poder fixar bonificacions per determinats nivells de renda familiar i/o valor cadastral, entre altres factors. El motiu fonamental per a possibles bonificacions ha de ser el nivell de renda i no el fet de ser una família nombrosa i , així, cal ampliar aquestes possibles bonificacions a totes les unitats familiars independentment del nombre dels seus membres. I també, es proposa poder fer efectiva la possibilitat de reduir el valor cadastral per adequar-ho al valor del mercat, (problemàtica derivada de les recents valoracions cadastrals com a Manresa el 2007); s’ha d’ introduir elements de flexibilitat per iniciar un procediment de valoració de caràcter general reduint el termini mínim per efectuar-la dels cinc anys actualment recollits en la norma als dos proposats. Veure’m si el “nou govern” Zapatero-Rubalcaba és “mas de lo mismo”, no només l’Artur Mas....

3a Festa Roig Verd Violeta_Manresa 23 d'Octubre de 2010

L’assemblea de membres d’ICV de Manresa, m’ha escollit per encapçalar la candidatura d’ICV a Manresa, en les properes eleccions municipals del 22 de maig de 2011. Per tant tinc la voluntat de representar la ciutadania de Manresa, de la qual en sou una bona part, tant en la vostra de ciutadans/es com a membres actius del teixit social i cívic.

Emprenc aquesta tasca amb l’actitud i valors que sempre m’han caracteritzat: il·lusió, voluntat, treball, tenacitat, coratge i també gosadia. Sí, des de la valentia de saber que, ICV de Manresa, hem fet –des de les nostres forces i responsabilitats- un treball important de modernització social, ecològica i ciutadana de Manresa (el gran objectiu que ens varem en les eleccions de 2007). I també des l’exercici de responsabilitat d’haver governat en aquest període –a partir del 2008- en que la ciutat (com Catalunya i el món) , està patint la crisi social i econòmica més important dels darrers 50 anys. Hem intentat governar el dia a dia, amb prudència econòmica amb l’hisenda municipal, però amb gosadia vers les polítiques socials. En definitiva, tinc la gosadia d’afirmar que, en el present i futur immediat, ens toca “remar”, però no en la direcció que marquen els que ens han portat als “esculls”.

Com a candidat a l’Alcaldia de la Manresa em proposo treballar per unes “noves bases” de TRANSFORMACIÓ POSITIVA de Manresa, on sigui tant important allò que decidim que cal fer, com la manera (el com) s’ha de fer. L’acte de presentació de la meva candidatura i projecte a l’Alcaldia de Manresa. Es va celebra el el dissabte 23 d’octubre, a 2/4 de 12 del migdia, a la sala d’actes de la Fundació Universitària del Bages .