Des de diumenge 15, arreu d'Espanya i de Catalunya, la gent ha decidit passar a l'acció... Dissabte passat escrivia aquí mateix: "vivim temps difícils, que condueixen a la indignació. El motiu més important, el de fons, és el que considera que només hi ha una única alternativa per sortir de la greu situació econòmica: la decideixen els mercats i l'han d'aplicar disciplinadament els governs, que ens expliquen que cal retallar drets socials per poder tornar al punt en què ens trobàvem abans de la crisi, sense entendre que l'única solució és canviar el model. (...) Avui hi ha motius més que suficients per a les accions col·lectives".
Quan llegiu això ja sabreu què ha passat a l'inici del dia d'avui, després que la Junta Electoral Central decidís que les concentracions no es podien mantenir. En qualsevol de les opcions (resistència i, encara més, si hi ha hagut desallotjament), les mobilitzacions creixeran. El que visualitza la protesta és un descontent general i transversal, que afecta tothom, i molt especialment als que no hem estat capaços d'articular-lo, suficientment, des dels àmbits polítics, sindicals, socials i civils. Això no vol dir que no s'hagi actuat, proposat i transformat, que s'ha fet, i molt... Només per posar dos exemples: des del treball local del cooperativisme i l'economia social, fins al global dels Fòrums Socials Mundials. Però, ha estat l'efecte viral el que ha portat gent al carrer: #acampadabcn, #democraciarealya, #15M, #spanishrevolution, #catalanrevolution, #manresaindignada, #YesWeCamp...
El repte és el pas de la protesta a la proposta... A l'altra riba de la Mediterrània l'objectiu era clar i concret: el pas de la dictadura a la democràcia. L'oportunitat d'aquesta mobilització és que no només sigui protesta i que pugui concretar propostes concretes i materialitzables. Però a la vegada, la mobilització i les propostes no només poden ser locals (l'àmbit català i espanyol); cal globalitzar-la, com a mínim a nivell europeu, ja que les decisions econòmiques, financeres, energètiques, militars, i una llarga llista, són d'escala mundial. Sabent que tot no es pot decidir des la política institucional, sí que s'hi pot fer molt: és al Parlament europeu on s'aproven directives sobre l'energia; al Congrés espanyol i al Parlament català on es pot modificar la legislació hipotecària, el rescat de bancs i caixes, la millora i no retallada de l'estat del benestar...; i des dels ajuntaments on es pot concertar les accions per formar les persones que estan a l'atur...
Aquests, no només avui, seran uns dies per a la reflexió i l'acció, sobre la indignació. Espero que molts tinguem la força i el coratge suficients per col·laborar amb molts que vulguin anar en la mateixa direcció, per avançar plegats. Perdoneu que em repeteixi, però tal com escrivia dissabte passat: "no tenim res-postes per a tot, però sabem qui pot ajudar a tenir respostes: la mateixa ciutadania. Les perso-nes volem raons, idees, ideals; no consignes. Que definim uns horitzons i objectius, unes pers-pectives que comencen avui però ens orienten per a demà. És el moment de les aliances col·lectives, cooperadores, solidàries". Uns reptes i unes esperances.
Artticle publicat al diari REGIÓ 7 dissabte 21 de maig de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada