Aquesta reforma laboral rima amb vaga general!

ICV, mitjançant el seu senador Jordi Guillot, adscrit al grup Entesa Catalana de Progrés, va defensar dimecres el nostre rebuig al projecte de llei de reforma laboral. Guillot dimecres, a la Comissió de Treball i Immigració del Senat, posà de manifest que, si la reforma laboral és apovada, es permetrà un acomiadament més fàcil i barat i es reduirà entre un 55% i un 80% els costos de l'acomiadament a més de fer més vulnerable l'ocupació fixa. És paradoxal que, un dels arguments que s'han utilitzat per justificar aquesta reforma (i, de passada, atacar els sindicats), és la seva pretesa utilitat per anar eliminant la temporalitat davant d'uns sindicats només preocupats de defensar els treballadors amb contractes indefinits; molt curiós ja que ho argumenten aquells que, en la “fase expansiva” quan els contarctes eren temporals i realment “600-800 euristes”), no es van preocupar per res d’aquella alta temporalitat . L'experiència de tots aquests anys i, sobretot, d’altres models europeus de relacions laborals i d’estats del benestar reals, ens indica que és possible assolir uns treball més estables i “competitius” en el marc d'un model productiu en què, les persones treballadores i la seva formació continuada són un dels factors més importants per la pròpia empresa. Per ICV la reforma de la llei segueix insistint en la "fracassada" aposta de buscar la “competitivitat” de l’economia per la via de la reducció dels costos laborals. Entre els efectes reals d'aquesta llei es justifica l'acomiadament com a simple mesura de millora de l'empresa i s'introdueix l'acomiadament "preventiu". Es facilita l'acomiadament "exprés" per causes objectives per eliminar els salaris de tramitació i s'amplia la subvenció amb recursos públics dels acomiadaments.

En una enquesta recent, entre empresaris catalans, d’una cambra de comerç important, se’ls preguntava quins eren els seus principals problemes. En les respostes hi apareixia la manca de finançament com el primer problema, per contra la “reforma” laboral apareixia com el setè problema. Per ICV cal defugir, de totes totes, la lògica (irracional) de l’abaratiment dels acomiadaments. El govern espanyol, després de demanar esforços a la funció pública, als pensionistes, als dependents, ara proposa que l’Estat aporti diners per ajudar els empresaris a acomiadar els treballadors/es... En una resposta a una pregunat de Joan Herrera, el President del Govern espanyol , deia que les principals reformes a emprendre eren per aquest ordre la reducció de la despesa, la reforma laboral, la reforma dels sistema de pensions i per últim la “bancarització de les caixes”, exactament el mateix que li va demanar el FMI a Espanya. Però és difícil no retallar polítiques socials, si en el passat es va fer reformes fiscals que van suposar la pèrdua d’ingressos per valor de 30.000 milions d’€, i un esforç fiscal del 30’9% del PIB!. No es pot pretendre tenir polítiques socials europees i l’aportació fiscal ultraneoliberal pròpia de Letònia. Bé, demà en un mes serà jornada de vaga general...

Sabíeu que Catalunya és un referent en polítiques de Pau?

Quan escric aquest article (ahir divendres 20 d’agost) encara no es sabia la data de les eleccions del Parlament de Catalunya, però potser que siguin el diumenge 24 d’octubre, per tant avui faltarien dos mesos i 3 dies. D’aquí a llavors tindrem l’oportunitat de fer balanç “gruixut” del conjunt de la legislatura i de les propostes pels propers anys. Per això avui volia dedicar aquest espai, ja que no vaig poder fer més a prop de l’65 aniversari de les bombres atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki (6 i 9 d’agost), per explicar quelcom que fa de Catalunya un refernt mundial en polítiques de foment de la Pau: la creació de l’Institut Català Internacional per la Pau. (www.gencat.cat/icip/cat/index.html)
Catalunya sempre ha destacat pel seu compromís pacifista que s’ha posat de manifest en nombroses ocasions, la més recent i sonada, el 2003, contra la guerra de l’Iraq. I compta amb un ampli i dinàmic moviment per la pau. Però li faltaven suports i referents institucionals. Des d’ICV-EUiA teníem la voluntat que també des del govern de la Generalitat es promogués decididament la pau i els drets humans. Per això vàrem impulsar la creació d’un organisme nou específicament dedicat al tema: l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). L’ICIP és la primera institució pública d’aquestes característiques a l’Estat espanyol. Entre les seves finalitats es troben promoure la cultura de la pau en la societat catalana i en l’àmbit internacional i fer que Catalunya tingui un paper actiu com a agent de pau en el món. L’ICIP compta entre les seves atribucions la formació de persones per a la intervenció en el terreny, l’observació i la mediació de conflictes. I també col·labora amb institucions i xarxes internacionals similars.
Fins ara es donava suport puntual a les iniciatives de la societat civil, però no existia una iniciativa pròpia de l’administració. Ara es crea aquest ICIP, amb finançament públic però independent, de manera que suma amb la societat civil i suposa un nou instrument en la promoció de la pau. La seva actuació se centra en tres eixos: 1) Recerca. Anàlisi de conflictes i de processos de pau, seguretat humana, resolució i transformació de conflictes, actors de pau, en especial incidència en el moviment per la pau) que permeti transferència de coneixements i assessorament a les administracions, universitats, empreses i societat civil.; 2) Formació i difusió en cultura de pau, la no violència i la resolució pacífica de conflictes; 3) Construcció de pau i prevenció de conflictes violents, amb la identificació de les àrees geogràfiques i conflictes de les principals aliances, xarxes i socis, per tal de desenvolupar programes orientats a prevenir, gestionar, resoldre i transformar conflictes violents.
L’ICIP té una llarga i extensa llista de persones que han treballat històricament per tal que existís a Catalunya. I , així mateix, cal fer esment de l’organisme i l’equip que ha treballat intensament per fer-lo possible i en especial del seu director: l’Oficina per la promoció de la Pau i els Drets humans del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació i l’igualadí Xavier Badia i Cardús, treballador incansable per la justícia social i la pau global i local. I per acabar, també, cal agrair-ho, a al Conseller Joan Saura i al Secretari general del Departament Joan Boada, dues de les persones que aquest darrers 4 anys més “atacs” desproporcionats han rebut, moltes vegades traspassant límits no de la crítica democràtica de la gestió, sinó entrant en l’atac personal. Pau aquí i allà, a catalunya i al món.

La ciutat plurimunicipal del Pla de Bages

Ja em disculpareu que, aprofiti “l’agosticitat”, per fer memòria de fa una quinzena d’anys i omplir aquestes ratlles amb un tema que us pot semblar gruixut i dens. Però l’ “actualitat” política l’ha retornat, d’aquella manera com de vegades es fan determinats “debats” amb l’actual sistema de relacions entre la “política” i els “mitjans de comunicació”: a partir d’un “estirabot” (Perdoneu, però algú ho havia dir! Tot i que...) . Bé, a partir de les paraules de l’Adam Majó, en la presentació d’una moció de la CUP al ple de juliol de Manresa (que ell mateix explicà millor en un article en aquest mateix diari), ha retornat la idea de la necessitat de coordinar millor determinades polítiques i/o planificacions públliques en l’àmbit territorial de la unitat funcional urbana realment existent del Pla de Bages. Quina és aquesta? Com s’ha anat formant? Fins on arriba? A mitjans de 1997 vaig escriure, part de les possibles respostes a aquelles i d’altres preguntes, a “L’evolució de la població del Bages, 1950-1996”, (publicat el 1999 pel Centre d’Estudis del Bages en rebre el Premi CEB dels Lacetània 1997); així a la pàgina 112 escrivia: “La rodalia de Manresa ja va començar a destacar en l’etapa 1950-75 per allò que, amb el temps es coneixeria com a ciutat real o ciutat plurimunicipal del Pla de Bages, i així experimentà creixements de tipus "perifèria metropolitana", essent St. Joan de Vilatorrada el cas més emblemàtic. Tanmateix la formació d'un sistema urbà integrat de tot el pla de Bages, la formació d'una ciutat real plurimunicipal, s’ha esdevingut a partir de 1975. La principal causa d'aquest procés ha estat els moviments emigratoris de mobilitat residencial del municipi de Manresa cap a fora. Aquesta tendència al traspàs d'habitants-residents de les ciutats centrals cap als petits municipis més propers és una de les característiques principals de la nova forma de poblament que ha adquirit la Catalunya del creixement zero. Així cal subratllar que la migració, avui per avui, és el principal component dels possibles creixements de tots els municipis bagencs i, segons quina sigui la seva magnitud i intensitat, en determina els creixements i els signes positiu o negatiu.” En el Bages de la segona meitat dels anys 80 i de tots els 90 del segle XX, la migració residencial interna entre els municipis del pla fou el motor dels canvis poblacionals i territorials, fins que prop del 2000 la immigració estrangera transforma els creixements demogràfics. El pla de Bages s’anà articulant com un sistema urbà amb uns espais de vida plurals (residencial, comercial, festiu, d’oci i lleure, econòmic, industrial) repartits en diferents municipis (amb les càrregues i beneficis desiguals segons el cas); Llavors, com ara, el problema és a la “gallega” (com amb les meigues): el Pla de Bages no existeix administrativament però sí com a realitat territorial funcional... I no cal fer la guerra entre quins municipis ho són o no... D’aquells anys cal destacar el Premi Caixa Manresa 1996 (Arquitectura territorial, medi natural i desenvolupament urbà al pla de Bages. Bases tècniques per a un acord necessari) de l’equip encapçalat per Jordi Ludevid... Bona part dels projectes que en aquell estudi i d’altres, que llavors es proposaren, s’han fet realitat, amb canvis i matisos importants; o bé s’ha integrat en planificacions importants com el Pla Director Urbanístic i el Pla Estratègic Manresa 2015 (abans aprovats la tardor de 2006).. Però, per acabar per avui, allò en que la ciutat plurimunicipal del Pla de Bages, necessita avançar molt més és en “aconseguir unes administracions locals que siguin agents molt actius d’impuls dels objectius estratègics de transformació, gestió i de participació urbanes” , tal com proposava l’acció 3 de la línia estratègica primera del Premi Caixa Manresa 1996...