El sentit de la manifestació

La manifestació del 10 de juliol hauria de ser una data històrica pel catalanisme i per l’autogovern de Catalunya. Milers de persones participarem a Barcelona en una manifestació motivada per la sentència emesa el Tribunal Constitucional el passat dilluns 28 de juny. Aquella suprimeix articulats i en condiciona d’altres (a partir de la interpretació jurídica que en farà el TC) significant una alteració greu del contingut de l’Estatut de Catalunya de 2006 i retallant de forma substancial les aspiracions d’autogovern que al nostre país s’havia donat a partir del pacte estatutari i, fins i tot, el “pacte constitucional inicial”. Per tant, formalment, la manifestació està convocada per expressar el rebuig a la sentència i, també, pel que significa de vulneració de les voluntats del Parlament de Catalunya, de les Corts espanyoles i d’allò aprovat en referèndum per la ciutadania de Catalunya.Fins i tot oblidant que, la composició actual del Tribunal Constitucional el fa ser un òrgan deslegitimat i desautoritzat, la modificació de l’Estatut pot ser legal, però allò que és totalment és il·legítima. L’Estatut vigent és l’expressió de la voluntat del poble de Catalunya, elaborada pel seu Parlament, modificada per les Corts espanyoles i referendada pel poble de Catalunya, d’acord amb allò que preveu la Constitució. Però la manifestació també expressarà les diferents visions que el catalanisme té per l’autogovern de Catalunya. Des de l’autonomisme federalitzant fins a l’independentisme, passant pels múlltiples matisos de federalisme i sobiranisme.

Però l’origen i la realitat del problema no serà a la manifestació. El problema rau en la visió que part de la societat espanyola té d’Espanya, una visió que cada cop està més fora de la pròpia Constitució i s’ha expressat descaradament amb la sentència quan rebutja l’horitzó federalitzant que proposa l’Estatut; i aquí es on es bifurca el procés de l’autogovern català. Si l’Estatut del 2006 no és constitucional cal una “reforma constitucional ambiciosa” que doni marc a l’acord polític entre Catalunya i Espanya, que significa l’aprovació del 2006; si Espanya no aposta pel nou model polític i institucional que proposa l’Estatut de 2006, l’esdevenir només deixarà per l’autogovern català l’opció, complexa i difícil, de la independència. ICV tant defensa el dret democràtic a l’autodeterminació com que Catalunya és un sol poble. Unes expressions que resumeixen que és, aquest “poble”, el que ha d’acompanyar democràticament qualsevol procés. Qualsevol decisió sobre un canvi en les relacions amb l’Estat (com s’ha fet amb l’EAC, el Ique fa il·legítima la sentència!) ha de venir acompanyada de la majoria social i política que ho fa possible. La cohesió social i el respecte democràtic estan en la base i en el límit de les nostres capacitats de transformació, també del model d’Estat. La proposta de federalisme asimètric i pluralista que defensa ICV permet entendre Catalunya com a nació que pacta el marc de relacions amb l’Estat i permet també, però no només, la relació independent amb l’Estat.

El 10 de juliol, Catalunya, una nació de ciutadans i ciutadanes lliures, que es vol i que és integradora i plural, democràticament expressarà que vol conduir el seu futur.