Vegueries: per fi una llei! Però...

Per fi, ara i aquí, hi ha el Pralament de Ctalunya, per primera vegada després de 30 anys, ha aprovat una llei de vegueries. Que existeixi una llei és allò substancial i, sobre el que cal treballar, per millorar i per avançar fins aconseguir que la Catalunya Central sigui una de les vegueries en que Catalunya s’organitzi (i no DIVIDEIXI!) territorialment.

Sí, hagués calgut fer-ho abans, en l'anterior legislatura i, sinó, a l'inici d'aquesta una vegada aprovat i entrat en vigor (l'agost de 2006!) l'Estatut i per tant els seus articles 90 i 91 que defineixen la vegueria. Però és ara i aquí perquè hi ha hagut un govern de PSC, ERC i ICV que ho ha promogut; així cal què recordem que en 23 anys de governs de CiU ni reforma de l'Estatut de 1979 ni avantprojecte de llei de vegueries ni el 1987, ni el 2001 quan, precisament Artur Mas com a conseller en cap, aturà el procés iniciat per Duran i Lleida, el model d'organització territori de la Comissió d'experts del 2000 conegut com a “ Informe Roca”. També en el terreny positiu, la llei preveu la creació de set vegueries, aquelles suficientment raonables en el límit alt d'un equilibri entre diversitat territorial i la sostenibilitat “administrativa” per un país de 7'5 milions de persones, uns 32.000 km2 i tants nivells administratius... Més territoris “regionals”, suposaria canviar d'escala (a la subregional), amb multiples d'espais macrocomarcals, òptims per altres funcions sectorials però no viable en termes de simplificació administrativa.

Jo, ja des de l’inici de l'avantprojecte de llei –al gener- he afirmat que tenia un gran problema: deixa en la llunyania (en el “llimb”), per tant sense efectivitat, la creació de les vegueries de l'Alt Pirineu i Aran i de la Catalunya Central.

A continuació us reprodueixo la intervenció del president del grup parlamentari d’ICV-EUiA, en Jaume Bosch i Mestres, l’únic portaveu que va parlar de la Catalunya Central.. Per què? Doncs perquè, des de sempre, ha cregut i s’ha cregut tant l’organització territorial de Catalunya en vegueries com la necessitat de la Catalunya Central, l’Ebre i el Pirineu pel necessari re-equilibri territorial!

INTERVENCIÓ de Jaume Bosch (president del GP d’ICV-EUIA) en la votació de la LLEI DE VEGUERIES, 28 JULIOL de 2010

1. Vot afirmatiu
El meu grup votarà afirmativament la llei de vegueries per deixar constància de la nostra voluntat ferma de fer possible l’organització de Catalunya en vegueries tal com preveu l’Estatut. Volem que les Terres de l’Ebre, el Pirineu i la Catalunya Central disposin d’institucions pròpies per fer sentir millor la seva veu a tot el país. Les Terres de l’Ebre, un territori amb una molt forta personalitat diferenciada, perquè varen patir un abandonament permanent que va culminar amb l’agressió que es volia perpetrar amb el transvasament de l’Ebre, i que va provocar una mobilització social que anava més enllà de la qüestió concreta de l’aigua; el Pirineu perquè ja des del Congrés de Cultura catalana dels anys setanta els sectors més dinàmics d’aquelles comarques encapçalats pels Grups de l’Alt Pirineu plantejaren que les característiques especifiques d’aquella zona, ben diferents de les Terres de Ponent , feien necessària una organització pròpia adaptada a les seves necessitats , sense que això hagi d’implicar cap ruptura de les actuals relacions de col·laboració amb Lleida; i la Catalunya Central, amb comarques també diverses entre sí però amb una dinàmica social i econòmica indiscutible que massa sovint han tingut la sensació de ser tractades tan sols com el pati del darrera de la regió metropolitana; una regió metropolitana, per cert, que ha de disposar també dels instruments institucionals per continuar essent la punta de llança de l’activitat econòmica i cultural del país. Volem doncs les vegueries. No són una divisió anacrònica basada en somnis del passat sinó una necessitat del present i el futur per aconseguir un autèntic equilibri territorial, que superi la que va ser, en el seu moment, una divisió artificial en províncies. Però sobre tot les volem perquè Catalunya, a través d’aquest Parlament, exerceixi el dret a organitzar-se d’acord amb la seva voluntat, tal com ho va fer el Govern del President Maragall en desconcentrar l’activitat de la Generalitat en 7 vegueries.

2. El Dictamen del Consell de Garanties
Però avui el Parlament farà poc més que expressar aquesta voluntat d’organitzar el país en vegueries tal com preveu l’Estatut.
El Consell de Garanties Estatutàries, en el seu dictamen 11/2010 de 6 de juliol, fa un seguit de precisions que obliguen aquest Parlament a govern i a oposició a una seriosa reflexió.
El projecte de llei parteix d’una filosofia que ha estat qüestionada, no pel Tribunal Constitucional, sinó pel Consell de garanties Estatutàries de Catalunya i per unanimitat.
La idea de que d’una província puguin néixer dos consells de vegueria xoca amb la interpretació que el Consell fa de l’Estatut. No és cap sorpresa. El Consell Consultiu, l’any 2005, en el seu Dictamen sobre el Projecte d’estatut ja va afirmar que “a Catalunya les vegueries substitueixen les províncies en tant que entitats locals”. I el Consell de Garanties conclou ara que “ La vegueria és un nou tipus de província de règim especial” i que “s’identifica amb la província constitucional”. Això s’afirma abans de conèixer les interpretacions del Tribunal Constitucional en la sentència de l’Estatut i no constitueix, en cap cas, una versió restrictiva de l’autogovern: és una interpretació que es correspon al que, en la meva opinió, fou la voluntat del legislador, si se’m permet expressar-ho així en tant que ponent de l’Estatut.
I repeteixo que no és cap novetat. No se si coneixen l’obra de Ricard Gracia Retortillo, titulada “ La vegueria com a govern local intermedi a Catalunya. Encaix constutucional de la seva regulació estatutària”, publicat l’any 2008 per l’Institut d’Estudis Autonòmics. En la presentació l’Institut afirma que “El principal problema substantiu a resoldre és la relació que s’estableix, en el text de l’Estatut, entre la província constitucional i la vegueria estatutària. Tot contraposant la configuració d’una i l’altra, l’estudi conclou, a mode d’interpretació, que ambdues institucions s’identifiquen a l’estatut quant la seva naturalesa d’entitat local. En altres paraules, la vegueria és la província a Catalunya amb una denominació i una instància de govern diferents a les que tenia fins ara”
Es per això que ens semblen imprescindibles les esmenes subsegüents al Dictamen del Consell de Garanties presentades pels grups que donen suport al govern:
La primera deixa clar que la vegueria de les Terres de l’Ebre, igual que les del Pirineu i la Catalunya Central, resta pendent de la modificació de les lleis estatals corresponents; és a dir, no tan sols de la Llei Orgànica de Regim Electoral General.
La segona, fa referència a una preocupació que ja vaig expressar en el debat de totalitat del mes de març. Deia llavors: “el principal perill que té aquest projecte de llei és que sembli que ens conformem a canviar el nom de les quatre diputacions pel de “consells de vegueria”. Doncs bé, som aquí. El Consell de Garanties adverteix dels possibles problemes de seguretat jurídica que es podrien derivar de que “d’un dia per l’altre” diu el Consell “ les diputacions provincials passessin a denominar-se consells de vegueria”. D’aquí l’esmena que posposa aquest canvi a les properes eleccions municipals de març de 2011. Guanyen temps les diputacions per adaptar-se i guanyem tots plegats temps per reflexionar.

3. Aran
Voldria fer referència a dos aspectes polèmics :
Primer, el tractament de la Vall d’Aran. El projecte inclou un article, el 10, destinat al regim Especial de l’Aran i una Disposició Transitòria incorporant l’Aran a la vegueria de l’Alt Pirineu “mentre estigui integrat per l’ordenament jurídic de l’Estat en una institució provincial”. Més enllà de la possibilitat que l’Aran deixi d’estar integrat en una província, la Llei Especial de l’Aran haurà de regular les seves relacions amb la vegueria, que no poden ser, repetint errors del passat, els d’una comarca més. Per això el meu grup proposarà que els representants de l’Aran a la vegueria siguin designats pel Consell Generau i mantinguin una relació quasi federal amb la vegueria, compatible amb la necessària planificació territorial i de serveis en tot l’Alt Pirineu .

4 Penedès
La Segona. La reivindicació de la vegueria del Penedès. El fulletó que ens ha fet arribar la Plataforma per una Vegueria Pròpia diu en portada que el 29 de juliol tots els àmbits tindran vegueria i el Penedès no?. La realitat és que demà ningú tindrà vegueria. I jo voldria recordar allò que va manifestar el meu grup el dia de la compareixença de la Plataforma en la tramitació de la llei: “El grup parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds- Esquerra Unida i Alternativa té un compromís de govern en aquesta legislatura amb Esquerra Republicana i amb el PSC que implica la proposta de crear set vegueries. Nosaltres complirem aquest compromís en aquesta legislatura i en la votació d’aquesta llei, però alhora el meu grup parlamentari està molt obert a mirar què passa en el futur, i estem disposats a escoltar, estem disposats a aprendre i a deixar-nos convèncer”.
I també voldria recordar alhora que l’única fórmula de sistema electoral català que permet adoptar la vegueria com a àmbit electoral i que permet ampliar el seu nombre sense alterar la proporcionalitat del vot és la que va presentar el meu grup a la ponència de la frustrada llei electoral.

5 Pacte
Finalment, la qüestió principal: El dia del debat de totalitat, el 10 de març, vaig afirmar:
“ El meu grup planteja una negociació immediata amb el Govern central”. Han passat més de 4 mesos i ho tornem a afirmar. El Consell de Garanties Estatutàries ha deixat ben clar que si volem més de quatre vegueries hem de negociar amb el Govern central la seva creació.
El president del Govern central, Rodríguez Zapatero ha expressat, diuen, la seva intenció de donar compliment a l’estatut i a la voluntat d’aquest Parlament. El lògic seria una reforma constitucional que eliminés per sempre l’existència obligatòria de les províncies a totes les comunitats autònomes. No demanem tant: tan sols es tracta de pactar que Catalunya tingui més províncies que les quatre actuals. L’estat espanyol no s’enfonsarà per això. I tal com proposava l’informe Roca es podria establir que les quatre províncies actuals podrien continuar essent circumscripció electoral per a les eleccions generals per a no alterar l’actual nombre de diputats i senadors que corresponen a Catalunya.
Si volem vegueries hem d’exigir i arribar a un acord amb l’Estat.
Ricard Gracia en l’obra abans esmentada escrivia: “L’exigència de llei orgànica comporta la necessitat d’entaular una negociació política entre la Generalitat i el legislador estatal orgànic”.
I més endavant comenta: “Es podria arribar a proposar la modificació dels límits provincials únicament a l’efecte de la dimensió local, sense afectar al règim electoral o podrien buscar-se fins i tot, fórmules intermèdies, on les quatre provincies-vegueries actuals siguin objecte d’una subdivisió que operés en la pràctica com les 7 o 8 vegueries preteses, evitant així el recurs a la llei orgànica. Però, en tot cas, del que no hi ha dubte és del fet que totes les instàncies implicades han d’anar a una en l’elaboració del model”. I conclou “ La solució al vell problema de la divisió provincial no pot tornar a estancar-se en la falta d’acord polític, perquè allò que acaba ressentint-se, finalment, és la racionalitat del sistema i, en última instància, el servei als ciutadans”. No calen comentaris
El meu grup avui vota aquesta llei amb voluntat de pacte. Anirem a les eleccions amb el nostre programa sobre organització territorial. Amb voluntat també d’arribar a un acord parlamentari el més ampli possible que eviti que el maig del 2011 fem tan sols un canvi de nom de les diputacions, menys justificat que mai si tenim present les circumstàncies econòmiques actuals, i per tal d’avançar de debò cap a la autèntica creació de les vegueries.
Un avenç que hauria de basar-se alhora en l’aprovació de la Llei de Governs Locals de Catalunya, en una modificació en profunditat de l’actual configuració dels consells comarcals, tal com venen definits a l’Estatut, i en una llei de finançament localTant de bo que el camí que avui tan sols anunciem es faci realitat la propera legislatura.

Vers les plurals opcions de futur de Catalunya

El dissabte dia 10 de juliol, ja ha entrat ja a la historia de Catalunya. Sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” més d’un milió de persones ens vam manifestar a Barcelona, on hi havia les diferents visions que el catalanisme té per l’autogovern de Catalunya: fou plural, com plurals son les opcions de futur per a Catalunya, des de l’autogovern a la lluita contra la crisi econòmica. ICV ha anat recordant, al llarg de tot aquest procés, que calia, cal i caldrà no oblidar que el culpable de que no hagi estat respectada la voluntat del poble català, ha estat el Partit Popular, que va interposar el recurs junt amb un Defensor del Pueblo incapacitat pel seu ressentiment personal. Cal repetir que ningú entendria a Catalunya que uns mesos desprès de la manifestació cap partit catalanista pogués pactar amb el PP o acceptar el seus vots per presidir la Generalitat, com si aquí no hagués passat res...

Tot el que ha passat demostra que la potencia transformadora de l’Estatut del 2006 era molt elevada, que no era un “Estatutet”. Quin “Estatutet” pot provocar una reacció del centralisme com la que hem viscut els darrers anys i que ara ha culminat amb la sentència? El poble de Catalunya no es va equivocar quan el setanta quatre per cent dels votants varen donar suport a l’estatut en el referèndum del 2006... La sèntencia toca aspectes essencials de l’Estatut: ha restat força jurídica als drets reconeguts al Títol Primer, ha eliminat la possibilitat d’una modesta descentralització del poder judicial a Catalunya, ha rebaixat el principi de bilateralitat, ha retocat de forma puntual el sistema de finançament,i ha interferit en el paper d’algunes institucions de Catalunya. Però hi ha dos punts que ens causen especial indignació: l’eliminació de l’ús preferent del català en l’àmbit públic, amb la intenció de crear un conflicte lingüístic a Catalunya; i la molt greu: l’anul·lació de l’article 111, i la interpretació restrictiva del 110 i 112, el blindatge de les competències (aquells 3 articles afecten als 58 que defineixen cada una de les competències de la Generalitat. I això d’allò més greu:la sentència traspua por, inseguretat; és “una sentència preventiva”: negant a l’Estatut al seu caràcter de llei del bloc constitucional, la més important desprès de la Constitució, per convertir-lo en una llei més, i de rang menor perquè tot i ser una llei orgànica aprovada per les Corts, en el fons és considerada una llei d’àmbit territorial limitat. Ara el primer moviment de la resposta institucional unitària és exigir al Govern del PSOE el compliment de la totalitat del que va pactar amb el Parlament i el poble de Catalunya aprovant l’Estatut, aprovant al Congrés de Diputats un pacte global de millora de l’autogovern de Catalunya. Cal utilitzar tots els mecanismes jurídics i polítics necessaris, amb un compromís clar i inequívoc, que fins i tot podria adoptar la forma d’una Llei de millora de l’autogovern.

El tribunal obsessionat per una defensa restrictiva del text constitucional i per una visió retrograda de l’estat espanyol ha provocat la crisi institucional més greu de l’etapa democràtica. I ha tingut la doble irresponsabilitat de fer-ho en uns moments de greu crisi social i econòmica. Per ICV el que s’ha trencat és tan greu que no en tenim prou amb això. Volem tot l’Estatut però creiem que Catalunya ha iniciat una nova etapa en que caldrà anar més lluny. Pensem que aquest país ha de debatre amb tranquil·litat i rigor el seu futur, que hem de passar de les consignes a les propostes. De moment la ciutadania tan sols ha decidit una cosa: que volia l’Estatut del 2006. Això, des d’una perspectiva democràtica és inapel·lable. I ara Catalunya té el dret a discutir lliurament cap on vol continuar avançant; discutir i debatre sense límits, ni posats a Madrid pels que creuen que no tenim dret a decidir, ni posats a Catalunya pels que creuen que Catalunya tan sols ha de poder decidir una única opció, la independència. Les coses són més complicades i proposem un debat a fons de totes les alternatives, com correspon a un país madur. Continuarà...

25 anys després....LIVE AID!

The Greatest Show On Earth

July 13th, 1985

TWENTY-FIVE YEARS ON...

Ahir, dimarts 13 de juliol de 2010, a les 13 hores (a Catalunya), a les 12 hores a Londres i a les 7 hores a Filadèlfia s'acomplí el 25 aniversari d'un dels esdeveniments musicals més grans: el LIVE AID.

Us recomano dues adreces per rememorar-ho: http://www.herald.co.uk/local_info/live_aid.html i sobretot aquesta de l'Escola de la Cultura de la PAU de l'UAB: http://escolapau.uab.cat/programas/accio.php . Aquí hi trobareu el programa - Del Do they know it’s Christmas time? al Band Aid. que, el gener de 2009, vam gravar a STYL FM, una ràdio de Manresa. Us convido a escoltar-ho!!!! Si us agrada podreu continuar escoltant altres 8 programes que vam gravar sota el lema ACCIÓ MUSICAL GLOBAL!

El sentit de la manifestació

La manifestació del 10 de juliol hauria de ser una data històrica pel catalanisme i per l’autogovern de Catalunya. Milers de persones participarem a Barcelona en una manifestació motivada per la sentència emesa el Tribunal Constitucional el passat dilluns 28 de juny. Aquella suprimeix articulats i en condiciona d’altres (a partir de la interpretació jurídica que en farà el TC) significant una alteració greu del contingut de l’Estatut de Catalunya de 2006 i retallant de forma substancial les aspiracions d’autogovern que al nostre país s’havia donat a partir del pacte estatutari i, fins i tot, el “pacte constitucional inicial”. Per tant, formalment, la manifestació està convocada per expressar el rebuig a la sentència i, també, pel que significa de vulneració de les voluntats del Parlament de Catalunya, de les Corts espanyoles i d’allò aprovat en referèndum per la ciutadania de Catalunya.Fins i tot oblidant que, la composició actual del Tribunal Constitucional el fa ser un òrgan deslegitimat i desautoritzat, la modificació de l’Estatut pot ser legal, però allò que és totalment és il·legítima. L’Estatut vigent és l’expressió de la voluntat del poble de Catalunya, elaborada pel seu Parlament, modificada per les Corts espanyoles i referendada pel poble de Catalunya, d’acord amb allò que preveu la Constitució. Però la manifestació també expressarà les diferents visions que el catalanisme té per l’autogovern de Catalunya. Des de l’autonomisme federalitzant fins a l’independentisme, passant pels múlltiples matisos de federalisme i sobiranisme.

Però l’origen i la realitat del problema no serà a la manifestació. El problema rau en la visió que part de la societat espanyola té d’Espanya, una visió que cada cop està més fora de la pròpia Constitució i s’ha expressat descaradament amb la sentència quan rebutja l’horitzó federalitzant que proposa l’Estatut; i aquí es on es bifurca el procés de l’autogovern català. Si l’Estatut del 2006 no és constitucional cal una “reforma constitucional ambiciosa” que doni marc a l’acord polític entre Catalunya i Espanya, que significa l’aprovació del 2006; si Espanya no aposta pel nou model polític i institucional que proposa l’Estatut de 2006, l’esdevenir només deixarà per l’autogovern català l’opció, complexa i difícil, de la independència. ICV tant defensa el dret democràtic a l’autodeterminació com que Catalunya és un sol poble. Unes expressions que resumeixen que és, aquest “poble”, el que ha d’acompanyar democràticament qualsevol procés. Qualsevol decisió sobre un canvi en les relacions amb l’Estat (com s’ha fet amb l’EAC, el Ique fa il·legítima la sentència!) ha de venir acompanyada de la majoria social i política que ho fa possible. La cohesió social i el respecte democràtic estan en la base i en el límit de les nostres capacitats de transformació, també del model d’Estat. La proposta de federalisme asimètric i pluralista que defensa ICV permet entendre Catalunya com a nació que pacta el marc de relacions amb l’Estat i permet també, però no només, la relació independent amb l’Estat.

El 10 de juliol, Catalunya, una nació de ciutadans i ciutadanes lliures, que es vol i que és integradora i plural, democràticament expressarà que vol conduir el seu futur.