Diumenge 25 d’abril s’ha organitzat, a diferents municipis catalans, una quarta jornada de votació de la consulta independentista. Entre els municipis més poblats figuren Lleida, Girona, Manresa, Igualada, Martorell. Aquestes consultes, són una fórmula de participació ciutadana per aquelles persones que tenen la voluntat d’expressar la seva opció que Catalunya esdevingui un estat independent. De fet “decidir” significar això, portar a una conclusió definitiva, a un resultat definitiu, a prendre el partit definitiu per fer quelcom. Això implica que la resta d’opcions de present i futur per l’autogovern de Catalunya en queden exclosos de poder “decidir” ...en aquestes consultes. No obstant això el conjunt de la ciutadania de Catalunya podrà escollir, amb caràcter vinculant i amb valor institucional i polític, l’opció de present i de futur per l’autogovern català quan es celebrin les properes eleccions al Parlament de Catalunya i ho podrà fer votant alguna de les opcions polítiques que s’hi presentaran. I no només votarà sobre les propostes d’independència, federalisme, autonomisme,... sinó també sobre altres qüestions tant importants com resoldre la crisi social i econòmic; sobre desenvolupar nous models econòmics i de sostenibilitat ambiental per no repetir noves crisis; sobre consolidar i millorar les polítiques socials d’educació, salut, habitatge, ocupació, de mobilitat.... Catalunya elegirà, tal com ja ha fet 8 vegades des de 1980, escollint el parlament català; com també ha escollit votant 10 vegades –des de 1977- les Corts espanyoles (Congrés i Senat); escollint 8 vegades, des de 1979, les seves corporacions municipals; i escollint 6 vegades representants al Parlament europeu. També Catalunya ha referendat 5 vegades: la Constitució espanyola el 1978; l’Estatut d’Autonomia el 1979; l’adhesió d’Espanya a l’OTAN el 1986; el Tractat pel qual s’havia d’establir una Constitució per Europa el 2005 i, finalment, el vigent Estatut d’Autonomia el 2006. Per cert en aquest referèndum, a la ciutat de Manresa van participar 27.016 persones (un 50’89% del electorat) amb 20.259 vots favorables (75’77%), 4.876 negatius (18’24%), 1.601 vots blancs (5’99%) i 280 nuls (1’04%). Precisament de les consultes hi ha una innovació important: com a possible electors es contempla els majors de 16 anys (no només els majors de 18) i les persones de nacionalitat no espanyola empadronats. Llàstima que això mateix, partits promotors de les cosnultes, no ho recolzin on s’escau (Congrés i Senat, Parlament català) quan fa referència a les eleccions municipals, a les catalanes... De la quarta onada de demà tornarà a ser interessant el recompte de la participació: de les dades significatives d’Arenys de Munt (33%) i del 13-D (un 27’2 %), a les més modestes del 28-F (inferiors al 25% i ponderades amb mitjanes de les 3 jornades). A tall de poder comparar a la ciutat de Manresa podeu trobar www3.ajmanresa.cat/eleccions/ el següent: les 3 eleccions amb menor participació han estat les Europees de 2009 (36’01%), el referèndum de la Constitució Europea de 2005 (38’14%) i les Europees de 2005 ( 39’69%); les 3 amb major participació quedan ja molt llunyanes en el temps: les del Congrés espanyol de 1977 (84’59%); les de 1982 (83’62%) i el referèndum constitucional de 1978 (81’39%). Les més participades dels darrers 15 anys foren les del Congrés de 1996 (76’98%). Les 5 opcions més votades, en nombres absoluts, han estat els 32.360 sí a la Constitució espanyola; els 29.978 sí a l’Estatut de 1979; els 22.774 vots a CiU el 1984; els 20.259 sí a l’Estatut de 2006 i els 19.096 no a l’OTAN el 1986. com a fet des de el sentit cívic de la consulta, així com la simplificació de la pregunta que s’hi fa, que en difumina el contingut i el resultat democràtic en excloure qualsevol sortida a la situació nacional de Catalunya que no sigui la independència.
dijous, 29 d’abril del 2010
Temps pel roig, pels canvis profunds
Quan escric això encara no és definitiu que el Tribunal Constitucional emeti, definitivament, una resolució sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya; per tant reservo pel proper dissabte l’opinió i interpretació. No obstant Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa hem organitzat una jornada, anomenada “Dissabte roig on sortim al carrer arreu de Catalunya. Ho fem per escoltar i per explicar per les propostes de la coalició ecosocialista per combatre els efectes de la crisi econòmica.
La prioritat d’ICV i EUiA és sortir de la crisi creant ocupació i mantenir drets socials i l’estat de l benestar. Proposem un canvi de model econòmic, amb canvi profund del model de creixement econòmic, donant preferència a les polítiques redistributives, a la igualtat d’oportunitats i al desenvolupament del teixit productiu. Precisament aquesta setmana el grup parlamentari d’ICV-EUiA ha defensat un un reequilibri dels sectors productius i per la modernització social i ecològica de Catalunya. Ho ha fet al debat monogràfic de política agrària, on el diputat Francesc Pané (http://francescpanesans.blogspot.com) ha defensat amb força un Acord Nacional per modernitzar l'agricultura i l'agroindústria. Pel grup d’ICV-EUiA cal un Acord Nacional que ha de ser la base per a una Llei Marc de Política Agrària de Catalunya. Cal un nova cultura agrària i alimentària a Catalunya, en què la concertació sigui tan important com la protecció, en què la producció es fonamenti sobre el coneixement, la transferència de tecnologia i les millors pràctiques; en què la participació dels productors en la transformació i en el comerç dels aliments sigui una de les bases empresarials del camp català; en què el suport de l'Administració no sigui només unilateral d'un departament, sinó el fruit d'una política global de l'Executiu; en què el conjunt social de la nació es comprometi amb els seus aliments i amb les persones que els produeixen.Aquesta mateixa setmana el govern espanyol ha manifestat la seva voluntat d’una reforma laboral, plena d’ambigüitats Des de diferents interessos, com la CEOE, el Banc d’Espanya, empenyen propostes que situen com a primera prioritat per la sortida a la crisi, la flexibilització del mercat de treball, entesa només com a abaratiment de l’acomiadament i dels costos laborals en general. Són les mateixes veus que van ignorar la vulnerabilitat i els perills que comportava el model de creixement en crisi i que van negar reiteradament l’existència d’una bombolla financera alimentada per l’especulació. Els empresaris espanyols saben, que els costos laborals o la possible rigidesa del mercat de treball, no són, ni de lluny, el principal problema en l’actual entorn de crisi, ni tampoc els causants de la mateixa. El principal problema de les empreses és la manca d’accés al finançament perquè els bancs han tancat les aixetes. I així, el governador del Banc d’Espanya s’inventa problemes sense resoldre els de la seva institució. Per això avui ICV i EUiA ICV surt a l carrer, per oposar-se, entre d’altres temes, a una reforma laboral basada en la idea de que la sortida a la crisi va lligada a la pèrdua de drets dels treballadors i treballadores i a l’augment obligatori de l’edat de jubilació.
La prioritat d’ICV i EUiA és sortir de la crisi creant ocupació i mantenir drets socials i l’estat de l benestar. Proposem un canvi de model econòmic, amb canvi profund del model de creixement econòmic, donant preferència a les polítiques redistributives, a la igualtat d’oportunitats i al desenvolupament del teixit productiu. Precisament aquesta setmana el grup parlamentari d’ICV-EUiA ha defensat un un reequilibri dels sectors productius i per la modernització social i ecològica de Catalunya. Ho ha fet al debat monogràfic de política agrària, on el diputat Francesc Pané (http://francescpanesans.blogspot.com) ha defensat amb força un Acord Nacional per modernitzar l'agricultura i l'agroindústria. Pel grup d’ICV-EUiA cal un Acord Nacional que ha de ser la base per a una Llei Marc de Política Agrària de Catalunya. Cal un nova cultura agrària i alimentària a Catalunya, en què la concertació sigui tan important com la protecció, en què la producció es fonamenti sobre el coneixement, la transferència de tecnologia i les millors pràctiques; en què la participació dels productors en la transformació i en el comerç dels aliments sigui una de les bases empresarials del camp català; en què el suport de l'Administració no sigui només unilateral d'un departament, sinó el fruit d'una política global de l'Executiu; en què el conjunt social de la nació es comprometi amb els seus aliments i amb les persones que els produeixen.Aquesta mateixa setmana el govern espanyol ha manifestat la seva voluntat d’una reforma laboral, plena d’ambigüitats Des de diferents interessos, com la CEOE, el Banc d’Espanya, empenyen propostes que situen com a primera prioritat per la sortida a la crisi, la flexibilització del mercat de treball, entesa només com a abaratiment de l’acomiadament i dels costos laborals en general. Són les mateixes veus que van ignorar la vulnerabilitat i els perills que comportava el model de creixement en crisi i que van negar reiteradament l’existència d’una bombolla financera alimentada per l’especulació. Els empresaris espanyols saben, que els costos laborals o la possible rigidesa del mercat de treball, no són, ni de lluny, el principal problema en l’actual entorn de crisi, ni tampoc els causants de la mateixa. El principal problema de les empreses és la manca d’accés al finançament perquè els bancs han tancat les aixetes. I així, el governador del Banc d’Espanya s’inventa problemes sense resoldre els de la seva institució. Per això avui ICV i EUiA ICV surt a l carrer, per oposar-se, entre d’altres temes, a una reforma laboral basada en la idea de que la sortida a la crisi va lligada a la pèrdua de drets dels treballadors i treballadores i a l’augment obligatori de l’edat de jubilació.
dilluns, 12 d’abril del 2010
Florentino ja va “guanyar” dimarts; quan ho farà la ciutadania?
Dimarts passat dia 6, no només es va fer públic el sumari del cas Gürtel on es fa evident el presumpte finançament il·legal del PP; no només el Barça i Messi van derrotar l’Arsenal per 4-1... Dimarts va passar quelcom important per l’economia espanyola i catalana, sobretot per determinats interessos de grans companyies i persones molt poderoses:<> ( www.vilaweb.cat/acn/economia/3711470/.html). Des d’ICV i IU vam votar-hi en contra; tal com ja va argumentar Joan Herrera dimecres 24, els parlaments, com l’espanyol, no poden fer llei “ad casum o ad personam”, com el que significa la modificació de la Llei d’Auditories no pas per l’interès general sinó per beneficiar interessos de grans empreses i dels seus directius. (www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/DS/CO/CO_503.PDF ) Que significa així el triomf de l’anomenada “esmena Florentino”, en al·lusió a qui es considera beneficiari de la norma, el president de la constructora ACS, Florentino Pérez.? L’esmena modifica la Llei de Societats Anònimes de 1989, per eliminar les limitacions del dret de vot a les empreses, fixada fins ara en el 10% del capital, una limitació que pretenia protegir les minories enfront els socis majoritaris. Aquest canvi (com molt habilment n’ha fet la crònica Enric Juliana a La Vanguardia) s’ha fet inusualment molt de pressa, i mitjançant, pressions de grups empresarials que sortiran guanyant amb l’eliminació d’aquests blindatges: les constructores ACS i Sacyr, amb unes posicions del 20% del capital, per exemple a Iberdrola i Repsol, que es trobaven limitades pel màxim del 10% dels drets de vot. A canvi del pacte amb CiU per l’esmena Florentino, Duran i Lleida ha garantit el suport de CiU al “Pacte de Zurbano” del govern espanyol per sortir de la crisi i que ahir va aprovar el consell de Ministres. Per contra el govern del PSOE ha rebutjat les propostes d’ICV que pretenen afavaorir la majoria de la ciutadania i no els poderosos: la fiscalitat progressiva i verda; limitar les comissions bancàries; la creació d'un fons per evitar els desnonaments de les persones aturades que no puguin pagar la hipoteca; la limitació dels salaris dels directius del sector financer i la limitació dels incentius sobre els seus objectius a curt termini que generin especulació. Malgrat tot ICV,continuarà exigint una sortida justa a la crisi per la majoria, i no només pels poderosos, com aquesta setmana PSOE i CiU han aprovat. Una vegada més la sociovergència és suau amb el forts i dura amb els dèbils.
dimecres, 7 d’abril del 2010
Per més i millors polítiques d’esquerres
Aquesta setmana Felip Puig feia Pasqua abans de Rams: amenaçava amb que el PSC voldria un pacte a la basca a Catalunya; és a dir, un govern de PSC recolzat des del Parlament pel PP. Deixant a part que aquests dos partit mai sumarien de forma suficent, allò que és evident és que CiU pot, i en algun cas fins i tot desitjaria, governar amb els dos que “critica”, PSC i PP. A ICV, òbviament, amb cap de les combinacions ens hi trobaran, perquè per sobre de tot allò que perseguim és la màxima força possible en les eleccons per poder executar al màxim el nostre programa de govern d’esquerres.
Des del 22 de març a la web (www.joanherrera.cat/) i a flickr, youtube, facebook es pot trobar el procés participatiu per elaborar els programes electoral i de govern d’ICV-EUiA. Els treballs s’articularan en tallers i fòrums. Els tallers són trobades per aprofundir sobre temàtiques concretes del programa. És convida un o més ponents, d’ICV-EUiA o externs, amb membres de les organitzacions d’ICV i EUiA, i on es debat i sintetitza les principals aportacions. Els fòrums són actes principalment oberts a la participació externa, tant individual com d’entitats; tenen per objectiu debatre les propostes que s’han anat realitzant durant el procés participatiu sobre les principals àrees temàtiques de programa com Economia i ecologia, Drets socials, Feminització de la societat, Autogovern i model d’estat, Radicalitat democrática, Emancipació juvenil, etc.
El procés participatiu pretén assolir diversos objectius: elaborar de forma participada el programa, establint el nostre compromís amb la ciutadania; decidir les prioritats de Govern d’ICV-EUiA, aquelles prioritats que seran fonamentals perquè ICV-EUiA formi part d’un nou Govern d’esquerres; i molt important mobilitzar a la gent d’esquerres i ecologista, però també a d’altres sectors socials amb els que podem establir noves aliances, com ara emprenedors, autònoms i membres de PIMES innovadores, les empreses cooperatives i el tercer sector.
El procés pretén elaborar un programa de overn, ambiciós i creïble , que expressi la voluntat d’ICV-EUiA d’incidir en totes les àrees de govern prenent com a punt de partida la tasca realitzada pel Govern d’esquerres i plantejant un nou impuls de més i millors polítiques. Un programa innovador i transformador entorn dos eixos fonamentals: superar la crisi i la defensa i exercicii màxim de l’autogovern. Per ICV-EUiA la principal línia de proposta s’hauria d’articular entorn un nou pacte social i verd per superar la crisi, creant ocupació i amb drets socials, amb un canvi de model econòmic. Volem concretar 200 propostes , algunes de tant importants com la següent: un Pla de xoc per crear noves ocupacions en aquells sectors vinculats als serveis relacionats amb els drets de ciutadania: dependència, salut, atenció a la infància i la joventut, exclusió social, societat de la informació, cultura, formació contínua i qualificació professional. Lluita contra l’economia submergida i precària per convertir-la en ocupació reconeguda, amb drets i de qualitat. Des d’ICV-EUiA sabem que som una gran garantia per una sortida solidària a la crisi que pensi també en les generacions futures.
dilluns, 29 de març del 2010
Nichi Vendola, el nou lider per l'esquerra italiana!
Avui pot haver "nascut" el futur lider de l'esquerra italiana. Nichi Vendola (www.nichivendola.it), el president regional de la Puglia (regió de Bari)hauria guanyat les eleccions amb el 49'9% dels vots, enfront el 41'7% del centre dreta.
Vendola, va guanyar les "primaries" del centre esquerra, sense ser del PD, ans el contrari: és el principal dirigent de SINISTRA ECOLOGIA e LIBERTÁ (www.sinistraeliberta.eu).
fonte: il manifesto
Un patto costituente tra politica e popolo. Alla fine della sua lunga campagna elettorale Nichi Vendola racconta cosa è cambiato e cosa può cambiare ancora per la sinistra italiana. A partire dalla «sua» Puglia.
Che cosa è in gioco nel voto di domani?
C’è una differenza sostanziale tra oggi e cinque anni fa. Nel 2005 il punto cruciale era la crisi della destra pugliese, la ribellione al modello feudale incarnato da Raffaele Fitto. Nel 2005 è Fitto che ha perso, io ero un’incognita, una suggestione, una possibilità. Stavolta si vota su di me, sul fatto che quella possibilità e quella suggestione si sono incarnati in un’esperienza e in una narrazione che ha reso la Puglia un luogo particolare, dove nelle istituzioni e nella società si può costruire la controtendenza a tutto quello che rappresenta il berlusconismo. Stavolta è la Puglia il fatto nuovo.
E’ innegabile però che c’è un grande interesse anche fuori dalla Puglia su di te e la tua storia. Non c’è il rischio di oscurare le pratiche che qui avete provato a costruire?
Dico sempre che non sono il fenomeno ma l’epifenomeno. Il fenomeno è un Sud diverso da quello degli stereotipi. Il Sud non è soltanto una domanda di modernità e di giustizia sociale. Il Sud è una gigantesca domanda di libertà ed è attraversato costantemente da autentici flussi popolari e libertari. Leggere il Sud con il vecchio paradigma dello «sviluppo ritardato» significa non capire quello che si anima al di là della iconografia livida e mortuaria che si offre di questa parte d’Italia. Dal 2007 la Puglia guida saldamente l’economia del Sud e ora inizia a competere con quella del Nord. L’abbiamo fatto aprendo partite inedite ed epocali come quella con l’Ilva per l’abbattimento delle emissioni di diossina.
A proposito di Nord/Sud. Il successo della Lega alle regionali cosa cambierebbe per l’Italia?
Si aprirebbe un esito drammatico. L’inchiostro dei decreti delegati che tradurranno il federalismo fiscale in tabelle e parametri con cui garantire servizi essenziali rischia di portare a una secessione materiale, dissimulata ma effettiva. Il problema del Sud è ragionare come macro-territorio, fare istema, perfino essere una lobby. Anche il sistema informativo meridionale è totalmente subalterno a quello del Nord.
Nel tuo libro-intervista con Cosimo Rossi dici che «la domanda fondamentale della politica non è più ‘che fare?’ ma ‘chi fa cosa?’». Che vuol dire? Chi ti critica, per esempio, dice che questo è populismo di sinistra.
Dopo il ‘900 il tema del soggetto politico non possiamo più rimuoverlo. Allora definire «chi», sperimentando anche forme di «connessione sentimentale» con un popolo, è decisivo. Nel Pd è un problema evidente. Che cos’è il Pd? Chi è il Pd? Il fare invece riguarda la credibilità dell’agire politico. Nel moderatismo della sinistra c’è una scissione importante tra il dire e il fare. La sinistra spesso fa allusioni senza conseguenze. Le campagne elettorali sono tutte di sinistra ma appena finite prevale subito il realismo di corto respiro. Contro tutto questo, oggi, dobbiamo essere molto sperimentali.
Che tipo di esperimento sono allora le «fabbriche di Nichi»?
Sono luoghi politici godibili, che hanno ridotto al minimo il tasso di noia, le gare tra galli che si verificano nei partiti-pollai e la dinamica passiva che ha berlusconizzato la società italiana.
Rimarranno o pensi che tramonteranno con la campagna elettorale?Lo decideremo insieme, con gli «stati generali delle fabbriche» che convocheremo dopo il voto. E’ un’esperienza troppo nuova e troppo importante per me. E’ la vera chiave di questa campagna elettorale.
A proposito di «chi», in questi mesi hai lottato con molti protagonisti del Pd. Faccio dei nomi. D’Alema.
Non ho nessun problema con D’Alema. Il punto non sono le relazioni tra persone ma l’inadeguatezza di tutti i protagonisti a sinistra che possono
contribuire a mettere in piedi il «cantiere dell’alternativa». Prima delle primarie gli spiegai quello che si vede oggi nelle piazze. Il problema non ero io. Il problema è questo popolo che si riconosce in me. Che è portatore di un’idea di buona politica ed è l’ingrediente decisivo dell’alternativa. Senza questo popolo e senza questa connessione, semplicemente l’alternativa non c’è. Il centrosinistra si è andato spegnendo dentro rituali di palazzo. Dentro formule coalizionali o improvvisazioni politicistiche. Per il processo di alternativa abbiamo bisogno invece di uno straordinario patto costituente tra un progetto politico e un popolo. La litigiosità dell’Unione era grave perché figlia di una concezione autoreferenziale di ciascuno e povera della consapevolezza generale che il patto fondamentale non è tra partiti ma tra i partiti e il popolo, soprattutto i giovani. E’ un patto di futuro.
Il sindaco di Bari Michele Emiliano.
Ha detto delle cose importanti. Ha dichiarato la sua ammirazione per la mia capacità di perdonare nonostante tutto quello che mi è stato fatto per mesi.
Il tuo ex vicepresidente Sandro Frisullo che attualmente è in carcere.
Sono ovviamente turbato da questa vicenda, tuttavia ho un grande rispetto per la magistratura e penso ci siano garanzie sufficienti per potersi difendere.
Francamente, con tutto il dolore, la comunicazione tra noi si è interrotta il 5 luglio dell’anno scorso.
Un tuo successo sarebbe un salto di qualità per Sel ma anche per la sinistra. Come vedi il tuo futuro politico? Escludi un salto in alto oltre la Puglia?
Piuttosto che parlare di me spero si parli di quello che è accaduto qui. Non lo dico per eludere la questione. Se questo è un laboratorio lo è per ragioni sociali e politiche. Allora guardiamoci dentro. Quello che farò da grande non è rilevante. Chi ha visto da vicino questa campagna elettorale forse lo può capire: è stata un intreccio tra una storia politica e una storia d’amore. Almeno io la vivo così, e mi ha dato la forza di sopravvivere al tentativo di macchiare la mia persona e di coinvolgermi in cose impensabili per chi conosce la mia storia.
Matteo Bartocci fonte: il manifesto
Vendola, va guanyar les "primaries" del centre esquerra, sense ser del PD, ans el contrari: és el principal dirigent de SINISTRA ECOLOGIA e LIBERTÁ (www.sinistraeliberta.eu).
fonte: il manifesto
Un patto costituente tra politica e popolo. Alla fine della sua lunga campagna elettorale Nichi Vendola racconta cosa è cambiato e cosa può cambiare ancora per la sinistra italiana. A partire dalla «sua» Puglia.
Che cosa è in gioco nel voto di domani?
C’è una differenza sostanziale tra oggi e cinque anni fa. Nel 2005 il punto cruciale era la crisi della destra pugliese, la ribellione al modello feudale incarnato da Raffaele Fitto. Nel 2005 è Fitto che ha perso, io ero un’incognita, una suggestione, una possibilità. Stavolta si vota su di me, sul fatto che quella possibilità e quella suggestione si sono incarnati in un’esperienza e in una narrazione che ha reso la Puglia un luogo particolare, dove nelle istituzioni e nella società si può costruire la controtendenza a tutto quello che rappresenta il berlusconismo. Stavolta è la Puglia il fatto nuovo.
E’ innegabile però che c’è un grande interesse anche fuori dalla Puglia su di te e la tua storia. Non c’è il rischio di oscurare le pratiche che qui avete provato a costruire?
Dico sempre che non sono il fenomeno ma l’epifenomeno. Il fenomeno è un Sud diverso da quello degli stereotipi. Il Sud non è soltanto una domanda di modernità e di giustizia sociale. Il Sud è una gigantesca domanda di libertà ed è attraversato costantemente da autentici flussi popolari e libertari. Leggere il Sud con il vecchio paradigma dello «sviluppo ritardato» significa non capire quello che si anima al di là della iconografia livida e mortuaria che si offre di questa parte d’Italia. Dal 2007 la Puglia guida saldamente l’economia del Sud e ora inizia a competere con quella del Nord. L’abbiamo fatto aprendo partite inedite ed epocali come quella con l’Ilva per l’abbattimento delle emissioni di diossina.
A proposito di Nord/Sud. Il successo della Lega alle regionali cosa cambierebbe per l’Italia?
Si aprirebbe un esito drammatico. L’inchiostro dei decreti delegati che tradurranno il federalismo fiscale in tabelle e parametri con cui garantire servizi essenziali rischia di portare a una secessione materiale, dissimulata ma effettiva. Il problema del Sud è ragionare come macro-territorio, fare istema, perfino essere una lobby. Anche il sistema informativo meridionale è totalmente subalterno a quello del Nord.
Nel tuo libro-intervista con Cosimo Rossi dici che «la domanda fondamentale della politica non è più ‘che fare?’ ma ‘chi fa cosa?’». Che vuol dire? Chi ti critica, per esempio, dice che questo è populismo di sinistra.
Dopo il ‘900 il tema del soggetto politico non possiamo più rimuoverlo. Allora definire «chi», sperimentando anche forme di «connessione sentimentale» con un popolo, è decisivo. Nel Pd è un problema evidente. Che cos’è il Pd? Chi è il Pd? Il fare invece riguarda la credibilità dell’agire politico. Nel moderatismo della sinistra c’è una scissione importante tra il dire e il fare. La sinistra spesso fa allusioni senza conseguenze. Le campagne elettorali sono tutte di sinistra ma appena finite prevale subito il realismo di corto respiro. Contro tutto questo, oggi, dobbiamo essere molto sperimentali.
Che tipo di esperimento sono allora le «fabbriche di Nichi»?
Sono luoghi politici godibili, che hanno ridotto al minimo il tasso di noia, le gare tra galli che si verificano nei partiti-pollai e la dinamica passiva che ha berlusconizzato la società italiana.
Rimarranno o pensi che tramonteranno con la campagna elettorale?Lo decideremo insieme, con gli «stati generali delle fabbriche» che convocheremo dopo il voto. E’ un’esperienza troppo nuova e troppo importante per me. E’ la vera chiave di questa campagna elettorale.
A proposito di «chi», in questi mesi hai lottato con molti protagonisti del Pd. Faccio dei nomi. D’Alema.
Non ho nessun problema con D’Alema. Il punto non sono le relazioni tra persone ma l’inadeguatezza di tutti i protagonisti a sinistra che possono
contribuire a mettere in piedi il «cantiere dell’alternativa». Prima delle primarie gli spiegai quello che si vede oggi nelle piazze. Il problema non ero io. Il problema è questo popolo che si riconosce in me. Che è portatore di un’idea di buona politica ed è l’ingrediente decisivo dell’alternativa. Senza questo popolo e senza questa connessione, semplicemente l’alternativa non c’è. Il centrosinistra si è andato spegnendo dentro rituali di palazzo. Dentro formule coalizionali o improvvisazioni politicistiche. Per il processo di alternativa abbiamo bisogno invece di uno straordinario patto costituente tra un progetto politico e un popolo. La litigiosità dell’Unione era grave perché figlia di una concezione autoreferenziale di ciascuno e povera della consapevolezza generale che il patto fondamentale non è tra partiti ma tra i partiti e il popolo, soprattutto i giovani. E’ un patto di futuro.
Il sindaco di Bari Michele Emiliano.
Ha detto delle cose importanti. Ha dichiarato la sua ammirazione per la mia capacità di perdonare nonostante tutto quello che mi è stato fatto per mesi.
Il tuo ex vicepresidente Sandro Frisullo che attualmente è in carcere.
Sono ovviamente turbato da questa vicenda, tuttavia ho un grande rispetto per la magistratura e penso ci siano garanzie sufficienti per potersi difendere.
Francamente, con tutto il dolore, la comunicazione tra noi si è interrotta il 5 luglio dell’anno scorso.
Un tuo successo sarebbe un salto di qualità per Sel ma anche per la sinistra. Come vedi il tuo futuro politico? Escludi un salto in alto oltre la Puglia?
Piuttosto che parlare di me spero si parli di quello che è accaduto qui. Non lo dico per eludere la questione. Se questo è un laboratorio lo è per ragioni sociali e politiche. Allora guardiamoci dentro. Quello che farò da grande non è rilevante. Chi ha visto da vicino questa campagna elettorale forse lo può capire: è stata un intreccio tra una storia politica e una storia d’amore. Almeno io la vivo così, e mi ha dato la forza di sopravvivere al tentativo di macchiare la mia persona e di coinvolgermi in cose impensabili per chi conosce la mia storia.
Matteo Bartocci fonte: il manifesto
Que ha fet ICV-EUiA amb els vots de l’1 de novembre de 2006?
Aquesta setmana hem assistit com, des de dos grups comunicatius potents de Catalunya (Godó i Zeta), cadascun d’ells relativament alienats a cada un dels partits grans (CiU i PSC), publicaven dues enquestes –fetes en calent enmig de la polèmica de “la gestió de la nevada”-sobre les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Irònicament, a l’atorgar les enquestes la victòria àmplia de CiU, ha estat la manera dels grups Godó i Zeta de “celebrar” els 30 anys de les primeres eleccions del 20 de març de 1980?; ho ens volien alertar que la “normalitat” pordia tornar, és dir els governs de CiU, 23 dels 30 anys? Modèstia apart, allò millor de les enquestes és que la coalició ICV-EUiA repetiria resultat (11-12 diputats/es)... i això que (ni El Periódico, però sobretot La Vanguadia) són gens amics, sinó enemics “confessos” d’ICV-EUiA: així els articles que contínuament Pilar Rahola i altres , sense signar-los, dediquen a “destrossar” l’acció, i a voltes les persones, de Joan Saura, Joan Boada, etc són dignes d’estudi “posicològic”... Com molt deiem fa temps amb en Salvador Milà (perseguit quan era Conseller) seria aplicable aquella dita, en espanyola, de “ladran, luego calbagamos”? O és que fins i tot les enquestes de dos diaris gens favorables a les polítiques i propostes d’ICV-EUiA, recull, la coherència de l’electorat d’ICV-EUiA? Nosaltres vam dir el 2006 per quina coalició apostàvem i quines polítiques volíem dur a terme: un govern d’esquerres.
Doncs bé, ara, en coherència amb aquella decisió i aquell govern d’esquerres que es va formar, ara ens sembla de coherència presentar un retorn a la ciutadania de la nostra acció al govern. I això és el que ICV-EUiA, amb el document i campanya “Què ha fet ICV-EUiA amb el meu vot?” (http://www.iniciativa.cat/icv/documents/2173) estem fent. I ho fem perquè, d’aquí a quan siguin les elecions, volem explicar a tothom que el govern català, des de 2007, la major part dels seu camps d’actuació ha fet i fa més coses que tots els anteriors, especialment dels que des de gener de 2001 tingueren a Artur Mas com a conseller en cap. I, tot i que és impossible fer-ho tot bé, ha demostrat gestionar millor. Així ha acordat, consensuat, pactes nacionals en polítiques claus de país: Pacte Nacional per l’Habitatge, per l’Educació, per la Innovació i la Recerca, per la immigració i per les Infraestructures; així com dos Acords Estratègic per la Internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia. En alguns hi hem discrepat: a nivell territorial (Catalunya Central) en el calendari, finançament i en algunes propostes, sobretot ferroviàries, per insuficients. En d’altres, a nivell nacional, amb la llei d’Educació: dient no, quan cal dir no! Però el seu tret diferencial es troba en tot allò que el fa diferent; el govern català d’esquerres ha fet coses que la dreta mai no faria i que per això alguns volen que les seves enquestes s’acompleixin. Canvis de rumb radicals, de gir de 180 graus. En la lluita contra la crisi, no retallar la despesa social; sinó augmentar la inversió pública i ampliar prestacions, ajuts i drets (polítiques actives d’ocupació, beques menjador), augment préstecs per empreses, complement ajuts als aturats, augment dels ajuts per pagar el lloguer; Intentant, acceleradament, millorar els serveis públics. Avui acabo aquí, però us anuncio, que la setmana vinent continuaré amb allò que volem que passi: els canvis que cal fer i que ningú més farà, el procés participatiu de programa electoral i de govern; que des dilluns 22 també està obert a la web (www.joanherrera.cat/), flickr, youtube, facebook,etc
Doncs bé, ara, en coherència amb aquella decisió i aquell govern d’esquerres que es va formar, ara ens sembla de coherència presentar un retorn a la ciutadania de la nostra acció al govern. I això és el que ICV-EUiA, amb el document i campanya “Què ha fet ICV-EUiA amb el meu vot?” (http://www.iniciativa.cat/icv/documents/2173) estem fent. I ho fem perquè, d’aquí a quan siguin les elecions, volem explicar a tothom que el govern català, des de 2007, la major part dels seu camps d’actuació ha fet i fa més coses que tots els anteriors, especialment dels que des de gener de 2001 tingueren a Artur Mas com a conseller en cap. I, tot i que és impossible fer-ho tot bé, ha demostrat gestionar millor. Així ha acordat, consensuat, pactes nacionals en polítiques claus de país: Pacte Nacional per l’Habitatge, per l’Educació, per la Innovació i la Recerca, per la immigració i per les Infraestructures; així com dos Acords Estratègic per la Internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia. En alguns hi hem discrepat: a nivell territorial (Catalunya Central) en el calendari, finançament i en algunes propostes, sobretot ferroviàries, per insuficients. En d’altres, a nivell nacional, amb la llei d’Educació: dient no, quan cal dir no! Però el seu tret diferencial es troba en tot allò que el fa diferent; el govern català d’esquerres ha fet coses que la dreta mai no faria i que per això alguns volen que les seves enquestes s’acompleixin. Canvis de rumb radicals, de gir de 180 graus. En la lluita contra la crisi, no retallar la despesa social; sinó augmentar la inversió pública i ampliar prestacions, ajuts i drets (polítiques actives d’ocupació, beques menjador), augment préstecs per empreses, complement ajuts als aturats, augment dels ajuts per pagar el lloguer; Intentant, acceleradament, millorar els serveis públics. Avui acabo aquí, però us anuncio, que la setmana vinent continuaré amb allò que volem que passi: els canvis que cal fer i que ningú més farà, el procés participatiu de programa electoral i de govern; que des dilluns 22 també està obert a la web (www.joanherrera.cat/), flickr, youtube, facebook,etc
dilluns, 22 de març del 2010
No només el rebuig als “magatzems temporals” nuclears: el futur són les energies renovables!
Dilluns passat el Ple de l’Ajuntament de Manresa, va aprovar una moció de rebuig a la possible instal•lació d’un “Almacén Temporal Centralizado” (ATC) en territori català. D’aquesta moció, en aquest diari, fonamentalment només va transcendir la notícia que, per primera vegada durant aquesta legislatura, havia intervingut un membre d’UDC. Per cert, cal dir que en la seva intervenció el membre d’UDC, va oblidar alguna qüestió important; de fet, la mateixa que també no recollia la moció inicial peresentada per CUP i ERC i que, des d’ICV, vam esmenar entre d’altres qüestions abans del Ple per cosignar-la i recolzar-la: el Parlament de Catalunya, no una –com va dir el membre d’UDC- sinó dues vegades ha aprovat dues resolucions de total rebuig a la instal•lació d’un magatzem temporal (per 60 anys!) centralitzat (MTC) de residus nuclears a les Terres de l’Ebre i enlloc de Catalunya: la primera vegada l’11 de març de 2008; la segona vegada fa tot just dos dimecres – el 10 de març de 2010 –amb 111 vots favorables i només les 14 abstencions de PP i C’s (veure http://blogcanc.blogspot.com/). I això no és cap detall insignificant, perquè fins el passat 23 de desembre el paper de Parlament i govern català era determinant en el procés: aquell dia, mitjançant resolució de la Secretaria d’Estat d’Energia, es modificà allò previst al Real Decreto 775/2006, de 23 de juny; que es modifica? Doncs de forma significativa i injustificada el paper de las Comunitats Autònomes al procés d’ubicació del MTC; de manera que el govern espanyol del PSOE feia possible el que ha passat: que només amb la majoria simple del Ple d’un Ajuntament (en aquest cas el d’Ascó) un municipi es pugui presentar a acollir una activitat que té i pot tenir repercussions de diversos tipus en una àrea més extensa que el propi municipi, la seva comarca (la Ribera d’Ebre), la seva regió (les Terres de l’Ebre) i el seu país (Catalunya) sense la possibilitat d’intervenció qualificada del parlament i del govern del seu país. Des d’ICV, des del 23 de desembre i des d’abans, sabíem que teníem un problema, que corríem el risc que algun ajuntament català acabés optant per presentar candidatura, al marge de la voluntat del territori, i fins i tot, del conjunt del país: això és el que ha passat a Ascó. I per cert, paradoxes de la vida: l’Alcalde més famós d’UDC –el mateix partit que va intervenir al Ple de Manresa per anunciar el seu favorable al rebuig d’un MTC a Catalunya- el de Vic, va compartir fama mediàtica durant el mes de gener amb un germà seu , el gerent de l’Associació espanyola de Municipis d’Àrees amb Centrals Nuclears.
Des d’ICV sempre hem dit dues coses sobre els MTCs i gairebé sempre en solitari any rere any , i només, acompanyats en part ara, quan ningú ho vol –amb matisos- al “patí de darrera de casa seva”. Que en cap cas el cementiri podia anar a parar al territori més nuclearitzat de l’Estat, Catalunya, i concretament les Terres de l’Ebre. I que en tot cas, si s’havia de parlar del que fer amb els residus, abans s’havia de consensuar fins quan es generaven aquests residus. És a dir, s’havia de pactar un calendari de tancament de les actuals centrals nuclears existents a Espanya, com s’ha fet a bona part d’Europa. Per cert, això ho vam proposar en la moció de dilluns al Ple de Manresa, i CUP i ERC no acceptaren sabedors que CiU i PSC no acceptarien. Per tant a allò aprovat –el rebuig a Catalunya- ICV hi afegeix: el Govern de l’Estat ha de supeditar la construcció del MTC, a posar en marxa un pla de tancament progressiu de totes les centrals nuclears en funcionament, i a desenvolupi totes les mesures necessàries per fer possible un sistema energètic fonamentat en les energies renovables.
Des d’ICV sempre hem dit dues coses sobre els MTCs i gairebé sempre en solitari any rere any , i només, acompanyats en part ara, quan ningú ho vol –amb matisos- al “patí de darrera de casa seva”. Que en cap cas el cementiri podia anar a parar al territori més nuclearitzat de l’Estat, Catalunya, i concretament les Terres de l’Ebre. I que en tot cas, si s’havia de parlar del que fer amb els residus, abans s’havia de consensuar fins quan es generaven aquests residus. És a dir, s’havia de pactar un calendari de tancament de les actuals centrals nuclears existents a Espanya, com s’ha fet a bona part d’Europa. Per cert, això ho vam proposar en la moció de dilluns al Ple de Manresa, i CUP i ERC no acceptaren sabedors que CiU i PSC no acceptarien. Per tant a allò aprovat –el rebuig a Catalunya- ICV hi afegeix: el Govern de l’Estat ha de supeditar la construcció del MTC, a posar en marxa un pla de tancament progressiu de totes les centrals nuclears en funcionament, i a desenvolupi totes les mesures necessàries per fer possible un sistema energètic fonamentat en les energies renovables.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
