Resistència activa: el futur continua per escriure!

A molt poques hores d’acabada la jornada electoral escric aquestes paraules: CiU ha guanyat les eleccions i, a mitjans de desembre Artur Mas, serà escollit President de la Generalitat. Felicitats, democràticament. Però que quedi clar, Mas serà escollit pels diputats i diputades del Parlament de Catalunya, perquè tenim una democràcia parlamentària, no “presidencialista”. I per mostra un botó de la pluralitat catalana enfront el quasi bipartidisme espanyol: el creixement de les forces representades al Parlament, ara 7. Deixeu-me agrair el bon recolzament que, malgrat tot, la ciutadania ha donat a ICV-EUiA i Joan HerreraGràcies a les 1.743 persones de Manresa, a les 4.580 del Bages, a les 785 del Berguedà, a les 229 del Solsonès, a les 2.940 de l’Anoia, a les 3.290 d’Osona i, en conjunt, als 229.684 ciutadans i ciutadanes de Catalunya que sereu representats per 5 diputats i 5 diputades d’ICV-EUiA! Una confiança que retornarem amb propostes de transformació social i ecològica, des d’una oposició activa, democràtica i de construcció d’alternatives!
Pel país i per la Catalunya Central veurem que significa la victòria electoral de CiU. Desenvoluparan les vegueries o les aigualiran? Faran efectives les retallades que el bon amic de Mas, Joan Rossell (el president de la patronal catalana i que ho vol ser de l’espanyola), ha proposat la setmana passada? Per d’ICV-EUiA, que hem sigut els únics que hem confrontat directament models amb CiU, esperem el retorn a les polítiques de dretes, antigues, productivistes, negacionistes del canvi climàtic, de les noves retallades socials. A CiU li tocarà administrar les noves “receptes” imposades pel sistema econòmic neoliberal, que té en Espanya i –per tant també Catalunya- la nova víctima junt amb Portugal, després d’haver enfonsat Grècia i Irlanda. Venen uns mesos molt durs, no només per l’hivern, que deixaran glaçats les polítiques públiques, que intentaran passar del petit i migrat estat del benestar que tenim a un societat del “mal-estar”. I aquí és, com cantava Llach a “Abril del 74”, on cal continuar el combat: des de les idees, des de les propostes, dels moviments socials i ciutadans i, sobretot, fent créixer els espais de transformació. Aquest és el compromís d’ICV-EUiA i de la nostra renovada diputada Laura Massana i Mas, diputada de i per la Catalunya Central.
D’aquí al 22 de maig de 2011, tenim l’oportunitat, amb les eleccions municipals, de treballar per recuperar part de la ciutadania que consideri que, aquesta democràcia, per imperfecte que sigui, és una oportunitat per transformar les coses en l’àmbit local i territorial més proper. Per tant, des d’ICV-EUiA, estem oberts a transformar les nostres ciutats i pobles, des de l’esquerra, l’ecologia i la llibertat, i som molt conscients que en aquest moment és tant important el que cal fer, per què, quan, on i amb qui, però sobretot, sobretot, sobretot, com es fan i s’han de fer les coses. A ICV-EUiA us hi esperem, el futur continua no estant escrit, som els homes i dones, ciutadans i ciutadanes, tots, qui l’hem d’escriure, ja que no podem permetre que ho facin els “mercats” i els poderosos. VERD ESPERANÇA!

Resistència front el contra-atac de l’imperi dels “mercats”

Aquest 2010 va camí d’igualar en la història de la gran recessió allò que fou el 2008. Si fa dos anys el capitalisme va sobreviure “socialitzant” les pèrdues del sistema financer, aquest 2010 destacarà pels territoris europeus i les seves societats que han estat atacats pels mercats financers especulatius. Recordareu que l’ opinió neoliberal anglosaxona, en especial la britànica mitjançant el Financial Times, va batejar malèvolament les economies del sud europeu com a PIGS (l’acrònim anglo-saxo de Portugal, Italy, Greece i Spain, traduït literalment com porcs). En origen protegien al seu alumne avantatge, el famós Tigre celta (Irlanda) que ha demostrat ésser un “tigre de paper”... Tant és així que els PIGS originals o bé són PIIGS o la I d’Itàlia és substituïda per la d’Irlanda... de manera que, aquest novembre, “la matança del porc” dels mercats financers ha escorxat Irlanda, com abans feu amb Grècia la primavera passada. Els mercats no han valorat gens les retallades prèvies de 15.000 milions d’euros; ara el govern irlandès n’ha d’afegir 15.000 més en quatre anys -6.000 el primer, el 2011-. I quins seran els propers, Portugal i Espanya? De que li està servint a l’Estat espanyol allò aplicat des de maig? Aquesta setmana els voltors de les borses mundials han atacat Espanya com qui més, fet que fou aprofitat pel governador del Banc d’Espanya per afirmar que “cal reformar les pensions per calmar els mercats i recuperar la confiança”. I que més? Si la ferocitat dels mercats no té aturador! I les persones i la ciutadania, no importen? D’entrada a Grècia i Irlanda ja, (i per Portugal i Espanya si en som les properes víctimes), patiran unes conseqüències molt dures. La crisi –ja gran recessió- encara pot ser més llarga i profunda, l’atur pot perdurar encara més i les classes populars i mitjanes tenim grans opcions de continuar patint l’empobriment i la vulnerabilitat. I tot en benefici de què i de qui? Ara, a Europa, ens toca patir, allò que durant tants anys (els setanta, vuitanta, noranta) el Fons Monetari Internacional va “receptar” a les economies del sud; uns ajustos estructurals que no han servit per les societats empobrides, sinó pels que les van empobrir. Tal com explica Joseph E. Stiglitz ( el premi Nobel d’Economia 2001) les antigues dictadures de les elits nacionals són substituïdes per la dictadura de les finances internacionals ( El malestar de la globalizació, 2002). La Unió Europea ha de reaccionar i no només ser una unió monetària, que com que perilla l’euro, “rescata” els deutes públics i privats; sense una política econòmica, fiscal, social i energètica comuna i harmonitzada des de l’equitat, tots els estats europeus, excepte Alemanya, són vulnerables i les seves societats enacra més. La reacció és possible si n’hi ha voluntat, i tal com hem fet des del grup parlamentari dels Verds europeus, és factible crear una taxa sobre les transaccions financeres a escala europea. Aquesta taxa, de 0'05%, podria generar fins a 200.000 milions d'€ en ingressos a escala europea per començar a desenvolupar estructuralment les polítiques de cohesió. En definitiva, els actuals governs europeus han d’actuar sobre la veritable font dels actuals problemes econòmics i financers: l'especulació dels “mercats” financers. Perquè el futur no està escrit i no es pot esperar, resignadament, la crònica anunciada dels estats que aniran passant per l’escorxador...

QUAN LA FICCIÓ EXPLICA MÉS BÉ LA REALITAT ...

AVUI US PROPOSO EN AQUEST ARTICLE UNA VISIÓ DIFERENT DE LA “POLÍTICA”, PARTINT DE LA IDEA DE QUE “TOT ÉS POLÍTICA”, FINS I TOT LA “NO POLÍTICA”. I AIXÍ VULL COMENÇAR-HO A PARTIR D'UN DELS ECONOMISTES NORD-AMERICANS MÉS IMPORTANTS DEL SEGLE XX, J.K. GALBRAITH , EL PRECEDENT DE L' “ESCOLA PROGRESSISTA” QUE ARA REPRESENTARIA PAUL KRUGMAN. GALBRAITH VA ESCRIURE EN UNA OCASIÓ: LA FICCIÓ ÉS UN INSTRUMENT DE CRÍTICA, DE CANVI I DE PERSUASIÓ MÉS POTENT QUE LA LITERATURA ACADÈMICA, CIENTÍFICA I/O UNIVERSITÀRIA. AIXÍ ELL, UN DELS ESPECIALISTES DE LA GRAN DEPRESSIÓ DELS ANYS 1920-1930 I DEL NEW DEAL DEL PRESIDENT ROOSEVELT, CONSIDERAVA QUE NO EREN ELS SEUS ASSAIGS ELS QUE MILLOR EXPLICAVEN AQUELLA ÈPOCA; HO FEIEN MOLT MILLOR LES NOVEL•LES DE JOHN STEIBECK (COM EL RAÏM DE LA IRA), LES DE F. SCOTT FITZGERALD (COM EL GRAN GATSBY) I LES NOVEL•LES NEGRES DE DASHIELL HAMMET (COM LA GRAN DORMIDA O EL FALCÓ MALTÈS) I LES ADAPTACIONS CINEMATOGRÀFIQUES DE TOTES ELLES.
A l'Europa dels darrers anys estem vivint una certa explosió de la novel•la negra escandinava, que començà amb l'excel•lent autor suec Henning Mankell i el seu personatge Kurt Wallander; els darrers dos anys el gfenomenh girà entorn el també suec Stieg Larsson i la seva trilogia Millenium (més un gthriller polítich que novel•la negra). Enguany s'han donat a conèixer més, entre d'altres, la sueca Camilla Läckberg, els noruecs Anne Holt i Jo Nesbo o l'islandès Arnaldur Indridason. Però aquí vull reinvidicar l'origen, el gpare i mareh fundadors d'aquesta veritable corrent de gnovel•la negra de crítica socialh on, personalment, considero Mankell com a millor exponent actual. L'origen el trobaríem en els suecs Per Wahloö i na Maj Sjöwall, que, entre 1965 i 1975, van escriure un conjunt de deu novel•les (una sèrie anomenada gNovel•la sobre un crimh) protagonitzades pel policia d'Estocolm Martin Beck. El també novel•lista Arne Dahl/Jan Arnald (autor del pròleg de la darrera obra traduïda de Sjöwall i Wahlöö -Asesinato en el Savoy-) explica que amb les seves novel•les pretenien oferir un tall transversal d'una societat -com la sueca- estructurada d'una manera determinada, analitzant la criminalitat com exponent d'aquella realitat. Aquells autors -militants comunistes- ja fa 40 anys oferien un retrat dur d'una societat, que anys després també ha estat desmitificada per Mankell i Larsson, gdescobrint-nosh als sud-europeus que, dins de l'estat i societat del benestar gsocialdemòcratah , també existia i existeix la criminalitat , la inequitat, i que el profund passat gnazi i xenòfobh retorna amb força a Suècia i Escandinàvia, com políticament s'està esdevenint, l'última ocasió en les eleccions sueques del setembre. A Catalunya podria semblar que la ficció ha triat només la paròdia (mitjançant Polònia o Crackòvia) per gretratarh la societat; mentre no sorgeixen el gWallanderh o gBeckh catalans, que gfacin crítica socialh podrem gaudir a Manresa, gràcies a la gent del Fecinema i a partir del dimecres 17, del cinema generat pel filó negre novel•lístic escandinau. Acabo animant a buscar i trobar els g Mankells, Sjöwalls i Wahlöös catalansh, que facin la crítica social i la persuació ... entre d'altres raons per fer el treball cultural enfront la xenofobia política i les desigualtats, però amb la diferència, respecte els escandinaus, que la fiscalitat redistributiva i l'estat del benestar sud-europeu són una gombrahcomparats amb els seus.

Economia verda o el gegant “amb peus de fang” que alguns pretenen aixecar

Fem memòria: l'any 2005 el salari mitjà anual a Catalunya fou de 17.778 €; també, els homes, ingressaren -de mitjana- 6.597 € més que les dones(dades de l'Informe Mercado de trabajo y pensiones en las fuentes tributarias, elaborat per l'Agència Estatal Tributària). Per tant, llavors, en ple cicle expansiu, el 49' 7% dels assalariats/es catalans eren “mileuristes”, ja que rebien un salari anual inferior a dues vegades el salari mínim interprofessional (7.182 €, 513 € mensuals en 14 pagues). És a dir, llavors, la meitat dels assalariats cobraven com a màxim 1.026 € en 14 pagues; i així, el 61'3% de les dones assalariades eren mileuristes i en el homes, “només”, el 40'7%. En l'altre extrem de la piràmide d'ingressos, hi havia, el 16'67% dels assalariats/des que cobraven més de 4 vegades el salari mínim (14 pagues de, com a mínim, 2.052€); no obstant, així com en els homes suposaven el 20'8% dels assalariats, en les dones només eren el 10'7% de les assalariades. Tot allò s’explicava per un model econòmic basat en baixíssims “costos” salarials i, correlativament, baixíssima “productivitat”. Un model que es va enfonsar, com un gegant amb peus de fang. I ara, quan el “gegant” mossega la pols, què fer? Per ICV-EUiA no podem tornar enrere, al passat; toca remar però no en la direcció que marquen els que ens han portat als esculls... No hem sentit en el nostre país a ningú que, des del neoliberalisme econòmic ni els seus representants polítics, assumeixi responsabilitats per aquests darrers anys en els que s’ha conduit cap una economia per sobre de les possibilitats reals, entenent per reals la capacitat de produir béns i serveis. Hem vist que els guanys no s’han repartit equitativament, ans el contrari, la majoria s’ha endeutat per tal que uns pocs s’enriquissin molt. Encara que CiU ho negui en els seus missatges electorals, a les eleccions del 28-N sí es confronten projectes d’esquerres i de dretes i polítiques ecològiques i modernes enfront les productivistes i antigues. Per ICV-EUiA les polítiques de futur, tenen, com a una de les principals prioritats, l'estratègia “Nova economia, nova ocupació”, per Catalunya i les comarques de la Catalunya central. Aquesta Estratègia es fonamenta en desenvolupar les oportunitats que ofereix l'economia verda i les polítiques socials i promoure la transició cap a un model socialment just i ecològicament sostenible. Així com també potenciar l'ocupació femenina en els sectors ambientals i de l'energia. Aquesta estratègia es desplega en tres eixos i 13 objectius. Eix 1)Creació d'ocupació per a la convergència social i de gènere. Hi estimem uns 86.000 llocs de treball a Catalunya, uns 5.850 a la Catalunya Central. Eix 2) Creació d'ocupació per a un canvi a un model productiu sostenible. Estimem uns 181.000 llocs de treball a Catalunya, uns 12.300 a la Catalunya Central. Eix 3) Creació d'ocupació amb un millor repartiment del treball i amb major població disponible per treballar. Estimem uns 60.000 llocs de treball Catalunya, uns 4.100 a la Catalunya Central.En definitiva, per Catalunya proposem una estratègia que podria aconseguir 327.000 nous llocs de treball, 22.250 dels quals a la Catalunya Central. Aquest és l'horitzó, amb voluntat, d'impulsar-lo des del govern i parlament català, amb plans territorials d'actuació concertats amb agents socials i econòmics. Per tant ara proposem girar cap a les solucions d'esquerres, posant l'economia al servei de les persones i la societat, no al revés com en l’època del “gegant”, que ara alguns pretenen aixecar dient que és “la Catalunya millor”.

“In God we trust” diu la “teologia” del dolar

Les darreres setmanes s'ha tornat a posar de manifest que la Constitució Espanyola no s'aplica sempre. Malgrat això, en aquest cas, determinats “poders” reals i fàctics, no faran res -sinó tot el contrari- per denunciar la seva no aplicació inconstitucional. Així, l'article 16.3 que diu “Cap confessió religiosa tindrà caràcter estatal”, ha tornat a ser totalment ignorat abans, durant i després de la visita, a Santiago i Barcelona, de Joseph Ratzinger. És difícil resumir el que ha significat, però es pot intentar en tres moments i espais. 1) A l'aire: va emetre la comparació “odiosa” amb l'Espanya dels anys 1930, que ell hauria de saber que va acabar -amb guerra i dictadura- amb la benedicció de la seva institució. 2) A terra: va qüestionar la legitimitat de les majories democràtiques, que legislen i executen unes opcions sobre polítiques de drets civils, de salut, d'educació. 3) Mar enllà: haurà pogut saber que dimecres, en el Congrés de Diputats, el president espanyol renunciava a la Llei de llibertat religiosa que havia de desenvolupar segons el seu programa d'investidura, de legislatura, electoral i les resolucions dels congressos del seu partit. També aquesta setmana se li ha recordat a Zapatero que l'Església catòlica li costa a l’Estat, cada any, uns 6.000 milions d'euros, allò que es vol estalviar en pensions i en els sous del funcionariat... Però en Ridao, dient-li allò, es va quedar curt. També caldria sumar-hi l´”estalvi” anual de l'Església catòlica en impostos (des de l'exempció de l'IBI en totes les seves propietats i lloguers, fins a les condicions especials en les rendes del seu “treball”); o l' incompliment reiterat del seu compromís signat el 1979 en el “concordat” (“ el propòsit d'aconseguir per si mateixa els recursos suficients per l'atenció de les seves necessitats”).
En Ratzinger no ho reconeixerà, però molt possiblement, mentre no arriba la vida eterna, en aquest món regnà allò que hi ha imprès en els bitllets de dolar: “In God we trust”. Però la divinitat és el diner ... I, aquests dies, existeix un conflicte teològic. La Reserva Federal (Fed) dels EUA, acaba de “crear” 420.000 milions de dòlars, que ha desfermat el conflicte “doctrinal” amb l’heretge Xina i la protestant Alemanya, amb acusacions de “guerra de divises” i de “proteccionisme”. I això que el G-20 es trobava aquest dies a Seul per aprovar el seu nou “llibre sagrat” anomenat Basilea III, les “regles del joc” del sistema financer. Dos anys després de la primera trobada a Washington, el G-20 continua sense “salvar eternament el capitalisme”; com diu el FMI –gens sospitós d’heretge- el sistema financer internacional ha de retornar 4 bilions de dòlars abans de dos anys. Per què? Doncs com a penitència dels seus pecats capitals de “capital”. Breuement, perquè no només foren set. Entre setembre i i octubre de 2008 el capitalisme va arribar com mai a les portes de l’infern: el govern Bush va “nacionalitzar” les hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac, va comprar el 80% de l’asseguradora AIG i la Fed va “ajudar” a les banques Goldman Sachs i Morgan Stanley, aquelles que emeten qualificacions letals del l deute públic; va suspendre pagaments Lehman Brothers; els governs holandès, belga i de Luxemburg van nacionalitzar el banc Fortis i el britànic el banc Bradford&Bingley (per 41.000 milions de lliures) i va injectar 20.000 milions de lliures públiques al Royal Bank of Scotland; i per acabar, la llista de pecadors, el govern alemany va nacionalitzar l’Hypo Real Estate per 50.000 milions d’euros... Però mentre hi ha vida i hi ha verd esperança i us convido a visitar www.joanherrera.cat; allà podreu trobar dues de les 30 prioritats d'ICV-EUiA: un pacte nacional per la convivència democràtica que tingui com a eix fonamenal la laïcitat; i transformar l’ICF en una banca pública que actuï , directament i sense intermediaris financers, donant recolzament a persones, pimes, a l’ economia social. Així sigui!

Quan la ficció explica més bé la realitat ...

Avui us proposo en aquest article una visió diferent de la “política”, partint de la idea de que “tot és política”, fins i tot la “no política”. I així vull començar-ho a partir d'un dels economistes nord-americans més importants del segle XX, J.K. Galbraith , el precedent de l' “escola progressista” que ara representaria Paul Krugman. Galbraith va escriure en una ocasió: la ficció és un instrument de crítica, de canvi i de persuasió més potent que la literatura acadèmica, científica i/o universitària. Així ell, un dels especialistes de la Gran Depressió dels anys 1920-1930 i del New Deal del president Roosevelt, considerava que no eren els seus assaigs els que millor explicaven aquella època; ho feien molt millor les novel·les de John Steibeck (com El raïm de la ira), les de F. Scott Fitzgerald (com El gran Gatsby) i les novel·les negres de Dashiell Hammet (com La gran dormida o El falcó maltès) i les adaptacions cinematogràfiques de totes elles.

A l'Europa dels darrers anys estem vivint una certa explosió de la novel·la negra escandinava, que començà amb l'excel·lent autor suec Henning Mankell i el seu personatge Kurt Wallander; els darrers dos anys el “fenomen” girà entorn el també suec Stieg Larsson i la seva trilogia Millenium (més un “thriller polític” que novel·la negra). Enguany s'han donat a conèixer més, entre d'altres, la sueca Camilla Läckberg, els noruecs Anne Holt i Jo Nesbo o l'islandès Arnaldur Indridason. Però aquí vull reinvidicar l'origen, el “pare i mare” fundadors d'aquesta veritable corrent de “novel·la negra de crítica social” on, personalment, considero Mankell com a millor exponent actual. L'origen el trobaríem en els suecs Per Wahloö i na Maj Sjöwall, que, entre 1965 i 1975, van escriure un conjunt de deu novel·les (una sèrie anomenada “Novel·la sobre un crim”) protagonitzades pel policia d'Estocolm Martin Beck. El també novel·lista Arne Dahl/Jan Arnald (autor del pròleg de la darrera obra traduïda de Sjöwall i Wahlöö -Asesinato en el Savoy-) explica que amb les seves novel·les pretenien oferir un tall transversal d'una societat -com la sueca- estructurada d'una manera determinada, analitzant la criminalitat com exponent d'aquella realitat. Aquells autors -militants comunistes- ja fa 40 anys oferien un retrat dur d'una societat, que anys després també ha estat desmitificada per Mankell i Larsson, “descobrint-nos” als sud-europeus que, dins de l'estat i societat del benestar “socialdemòcrata” , també existia i existeix la criminalitat , la inequitat, i que el profund passat “nazi i xenòfob” retorna amb força a Suècia i Escandinàvia, com políticament s'està esdevenint, l'última ocasió en les eleccions sueques del setembre. A Catalunya podria semblar que la ficció ha triat només la paròdia (mitjançant Polònia o Crackòvia) per “retratar” la societat; mentre no sorgeixen el “Wallander” o “Beck” catalans, que “facin crítica social” podrem gaudir a Manresa, gràcies a la gent del Fecinema i a partir del dimecres 17, del cinema generat pel filó negre novel·lístic escandinau. Acabo animant a buscar i trobar els “ Mankells, Sjöwalls i Wahlöös catalans”, que facin la crítica social i la persuació ... entre d'altres raons per fer el treball cultural enfront la xenofobia política i les desigualtats, però amb la diferència, respecte els escandinaus, que la fiscalitat redistributiva i l'estat del benestar sud-europeu són una “ombra”comparats amb els seus.

Gent d’esquerres: Montilla diu “adéu”, Herrera “Hola”.

El candidat del PSC, ho ha dit clar: diu “adéu” al fet de governar les esquerres, el seu famós “punt i a part” al Liceu (el lloc també és el missatge!) que substitueix el “segueixo creient” de Pinós. “Gràcies”, qui tingués dubtes de qui defensa un futur per Catalunya des de les polítiques i valors d’esquerres, ja sap que Montilla i el PSC no. Ha quedat clar que només ICV-EUiA defensarem que en aquests 7 anys, des de finals de 2003, s’ha fet molt més que en 23 anys de governs de CiU, i que això ho ha fet un govern d’esquerres i catalanista. I que en el futur només Joan Herrera diu, obertament, “Hola” al fet de governar des del catalanisme i l’esquerra, l’ecoligia i la llibertat.

Precisament aquesta setmana Joan Herrera, s'ha acomiadat del Congrés espanyol i ho ha fet presentant 500 esmenes als Pressupostos Generals de l’Estat del 2011. en el conjunt Esmenes per partides econòmiques per a medi ambient, ferrocarrils i dinamització econòmica de zones afectades per l'atur, i així ha presentat un 3 blocs d’esmenes relacionades amb el Bages i la Catalunya central. 1) a la secció del Ministeri de Ciència i Innovació, que permeti recuperar la subvenció al Centre Tecnològic de Manresa que tenia des de 2009, per tal de facilitar la continuació de l'activitat investigadora en I+D+i i, en especial, al projecte d'investigació sobre el vehicle elèctric entre d'altres; 2)A la secció del Ministeri de Foment, que pel conjunt de Catalunya és de 1.000 milions d'euros per a ferrocarrils de Rodalies i Regionals, contempla el desenvolupament d'un sistema de rodalies a Manresa i la recuperació millorada del servei regional amb Lleida; 3)A la secció del Ministeri d'Indústria que, dins el programa de reconversió i reindustrilització, es financiï amb 6 milions d'€ les accions concertades del Pacte Territorial del Bages.

Finalment cal destacar el conjunt d’esmenes sobre el finançament local que ha presentat ICV-EUiA. La creació d'una transferència addicional per finançar despesa ordinària, en forma de "Fons extraordinari no condicionat" fins a l'aprovació i entrada en vigor d’un nou Model de Finançament Local. També que l'Estat "condoni" als Ajuntaments tant la devolució de la liquidació del 2008, com la més que previsible del 2009. També s’ha presentat una esmena per aprofundir en la progressivitat de l'IBI dels habitatges. Actualment només es permeten fer bonificacions a famílies nombroses; així per ICV-EUiA s’hauruia de poder fixar bonificacions per determinats nivells de renda familiar i/o valor cadastral, entre altres factors. El motiu fonamental per a possibles bonificacions ha de ser el nivell de renda i no el fet de ser una família nombrosa i , així, cal ampliar aquestes possibles bonificacions a totes les unitats familiars independentment del nombre dels seus membres. I també, es proposa poder fer efectiva la possibilitat de reduir el valor cadastral per adequar-ho al valor del mercat, (problemàtica derivada de les recents valoracions cadastrals com a Manresa el 2007); s’ha d’ introduir elements de flexibilitat per iniciar un procediment de valoració de caràcter general reduint el termini mínim per efectuar-la dels cinc anys actualment recollits en la norma als dos proposats. Veure’m si el “nou govern” Zapatero-Rubalcaba és “mas de lo mismo”, no només l’Artur Mas....