Laura Massana i el Comú del Solsonès

Avui dissabte 4 de setembre de 2010 és un dia històric per ICV: per primera vegada celebrem el nostre Consell Nacional a la nova seu del passatge del Rellotge (en plena Ciutat Vella de Barcelona, entre el carrer Escudellers i la plaça George Orwell). I des d’ICV del Bages, Berguedà i Solsonès també hi contribuirem per dos motius que us explico a continuació.
D’una banda avui, ICV, ratificarà l’Acord entre El Comú del Solsonès (ECS) i ICV, que l’Assemblea d’El Comu aprovà el passat 12 de juny a La Coma i la Pedra i que signaren, el passat 12 de juliol Joan Herrera (secretari general d’ICV) i Quico Riu (com un dels dos co-coordinadors d’el Comú); ho feren precisament a la històrica seu d’ICV al carrer Ciutat en l’últim acte “oficial” que allà s’hi celebrà. Que diu aquest acord? Doncs que ECS i ICV, des del reconeixement i el respecte mutus, venim treballant conjuntament des de fa anys en l’àmbit de la política municipal i en la perspectiva territorial de la Catalunya central. Una història que ja té més d’una quinzena d’anys des de la relació amb el Fòrum d’Aprofundiment Democràtic de Solsona; a més a més, en els àmbits de la política nacional catalana té la particularitat i la riquesa de la relació amb les dues organitzacions territorials d’ICV: la de les Terres de Lleida i la de la Catalunya Central. I partir d’aquest balanç i bagatge positiu les dues organitzacions hem valorat la necessitat d’enfortir aquesta relació i intensificar encara més el nostre treball conjunt , amb la voluntat d’enfortir l’espai polític que compartim i representem al Solsonès i a Catalunya. Per tot això formalitzarem una coalició per a les properes eleccions municipals de 2011; i entre molt altres aspectes, aquesta relació consolidada, s’expressa també amb el compromís de treballar conjuntament en tots els àmbits de representació política i institucional (municipal, comarcal, Diputació/Vegueria, català, espanyol i europeu), per la transformació social i un millor i major horitzó nacional . Per molts ha estat un honor i un plaer haver pogut aprendre des de fa molts anys de la feina i l “l’esperit comuner” de treball, alegria i saber fer de la gent primer del Fòrum i després també, del conjunt d’El Comú del Solsonès des de 2003. Des del sentit i pel bé comú!
I avui també, el Consell nacional d’ICV, aprovarà els primers llocs de les llistes per les eleccions al Parlament de Catalunya. I així, en l’encara circumscripció de Barcelona, la persona de la Catalunya Central en millor posició (millorant el nº 9 de 2006) serà l’actual Diputada Laura Massana i Mas, sallentina i manresana. Aquesta millor posició, de sortida i amb arribada segura a l’escó, representa un reconeixement personal a la seva tasca realitzada durant aquest anys, al Parlament i també –i sobretot- fora del Parlament, així com al treball col·lectiu d’ICV de la Catalunya Central. És difícil resumir en poques paraules aquí la feina feta, però la Laura Massana ha fet una intensíssima tasca legislativa, de seguiment i impuls del qran àmbit de la Política Social amb majúscules; a vetllat, amb visió territorial per les infraestructures (tren-tram Bages) i per inversions, serveis i equipaments adreçats a les persones, amb el gran exemple de la resolució raonable de la problemàtica del barri de l’Estació de Sallent; i sobretot ha estat la diputada que ha treballat al costat dels treballadors/es (i empreses) afectats per EROs, tancaments, cercant solucions, ajuts, programes i projectes (impulsant als Departaments de Treball i Innovació) bé per mantenir treballs i empreses, bé, poder tirar endavant. La Catalunya Central i ICV continuarem tenint al Parlament una dona bagenca, treballadora pels canvis social, territorial i nacional.

Cap una nova cooperació, més transformadora!

Manresa compta, des d’octubre de 1995, del Consell Municipal de Solidaritat, el més antic dels consells sectorials de participació ciutadana. Precisament, a partir del dijous 30 de setembre, ho commemorarem en la 16ena edició de la Manresa Solidària, enguany sota el lema de “Davant les desigualtats, FEM UN MÓN PER A TOTHOM. 15 anys construint Solidaritat” i així us convido a buscar-ne més informació a www.florssirera.org i www.ajmanresa.cat .
DIMECRES 21, XERRADA 19:00h: Sala d’Actes del Centre Cultural El Casino “Cooperació per al desenvolupament des d’una perspectiva local” Amb: Eduard Ballester, coordinador de la FCONGD.
DIMECRES 28, XERRADA 19:00: Sala d’Actes del Centre Cultural El Casino Com fer una política pública de cooperació més participativa i coherent. Amb: Toni Royo, tècnic de participació de la FCONGD.

Arribem a la quinzena edició de la Manresa Solidària, de nou amb un mes de durada, des de dimarts 29 de setembre a dijous 29 d’octubre. I ho fem amb unes activitats organitzades per les ONG’s, el Consell Municipal i la regidoria de Solidaritat , que combinen la reflexió, debat i sensibilització amb l’acció. També és important destacar el treball de coordinació amb les regidories de Cultura, Inclusió Social i Medi Ambient i la col·laboració amb entitats com l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana i el Centre d’Interpretació de l’Aigua.
La Manresa Solidària d’enguany continua, per si no ho recordàveu, amb la temàtica iniciada l’any passat: davant d’una crisi que és “global” calen propostes, idees i accions per fer possible una resposta tant al “Nord” com al “Sud” planeta. Amb diferències, però ja que durant el darrer any els milions de persones que pateixen la fam i la pobresa extrema al “sud” han passat de 800 a 950 . Per contra en la darrera sessió del G-8 del passat juliol els caps d’estat més poderosos han decidit “combatre la fam al món” amb una mil·lèsima part d’allò destinat a “rescatar” el sistema financer internacional en el darrer any ... Davant d’això que cal fer? Doncs de la societat civil, des de pobles i ciutats, continuar treballant per transformar el món. Així el dissabte 3 d’octubre a la plaça de St Domènec i amb la XV Fira d’ONGs de Manresa, podreu trobar les persones i entitats que, des Manresa i el Bages, intenten transformar “sud i nord”. Podreu conèixer els projectes de sensibilització i cooperació sobre Desenvolupament Sostenible, Salut, Educació, lluita contra la pobresa i la fam, Cultura de la Pau i Antimilitarisme amb els que les entitats i el Consell Municipal de Solidaritat, pretenem globalitzar la solidaritat. També el dissabte 17 d’octubre, de nou al Palau Firal en el marc d’Ecoviure, l’XI Fòrum de Solidaritat presentarà i debatrà iniciatives socials i solidàries que pretenen posar les bases per uns nous models socials, locals i globals, més equitatius, sostenibles i participatius.
La XVena Manresa Solidària us convida a participar de les seves activitats, convençuts i convençudes que un altre món més just és possible si hi continuem treballant per assolir-lo.

Aquesta reforma laboral rima amb vaga general!

ICV, mitjançant el seu senador Jordi Guillot, adscrit al grup Entesa Catalana de Progrés, va defensar dimecres el nostre rebuig al projecte de llei de reforma laboral. Guillot dimecres, a la Comissió de Treball i Immigració del Senat, posà de manifest que, si la reforma laboral és apovada, es permetrà un acomiadament més fàcil i barat i es reduirà entre un 55% i un 80% els costos de l'acomiadament a més de fer més vulnerable l'ocupació fixa. És paradoxal que, un dels arguments que s'han utilitzat per justificar aquesta reforma (i, de passada, atacar els sindicats), és la seva pretesa utilitat per anar eliminant la temporalitat davant d'uns sindicats només preocupats de defensar els treballadors amb contractes indefinits; molt curiós ja que ho argumenten aquells que, en la “fase expansiva” quan els contarctes eren temporals i realment “600-800 euristes”), no es van preocupar per res d’aquella alta temporalitat . L'experiència de tots aquests anys i, sobretot, d’altres models europeus de relacions laborals i d’estats del benestar reals, ens indica que és possible assolir uns treball més estables i “competitius” en el marc d'un model productiu en què, les persones treballadores i la seva formació continuada són un dels factors més importants per la pròpia empresa. Per ICV la reforma de la llei segueix insistint en la "fracassada" aposta de buscar la “competitivitat” de l’economia per la via de la reducció dels costos laborals. Entre els efectes reals d'aquesta llei es justifica l'acomiadament com a simple mesura de millora de l'empresa i s'introdueix l'acomiadament "preventiu". Es facilita l'acomiadament "exprés" per causes objectives per eliminar els salaris de tramitació i s'amplia la subvenció amb recursos públics dels acomiadaments.

En una enquesta recent, entre empresaris catalans, d’una cambra de comerç important, se’ls preguntava quins eren els seus principals problemes. En les respostes hi apareixia la manca de finançament com el primer problema, per contra la “reforma” laboral apareixia com el setè problema. Per ICV cal defugir, de totes totes, la lògica (irracional) de l’abaratiment dels acomiadaments. El govern espanyol, després de demanar esforços a la funció pública, als pensionistes, als dependents, ara proposa que l’Estat aporti diners per ajudar els empresaris a acomiadar els treballadors/es... En una resposta a una pregunat de Joan Herrera, el President del Govern espanyol , deia que les principals reformes a emprendre eren per aquest ordre la reducció de la despesa, la reforma laboral, la reforma dels sistema de pensions i per últim la “bancarització de les caixes”, exactament el mateix que li va demanar el FMI a Espanya. Però és difícil no retallar polítiques socials, si en el passat es va fer reformes fiscals que van suposar la pèrdua d’ingressos per valor de 30.000 milions d’€, i un esforç fiscal del 30’9% del PIB!. No es pot pretendre tenir polítiques socials europees i l’aportació fiscal ultraneoliberal pròpia de Letònia. Bé, demà en un mes serà jornada de vaga general...

Sabíeu que Catalunya és un referent en polítiques de Pau?

Quan escric aquest article (ahir divendres 20 d’agost) encara no es sabia la data de les eleccions del Parlament de Catalunya, però potser que siguin el diumenge 24 d’octubre, per tant avui faltarien dos mesos i 3 dies. D’aquí a llavors tindrem l’oportunitat de fer balanç “gruixut” del conjunt de la legislatura i de les propostes pels propers anys. Per això avui volia dedicar aquest espai, ja que no vaig poder fer més a prop de l’65 aniversari de les bombres atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki (6 i 9 d’agost), per explicar quelcom que fa de Catalunya un refernt mundial en polítiques de foment de la Pau: la creació de l’Institut Català Internacional per la Pau. (www.gencat.cat/icip/cat/index.html)
Catalunya sempre ha destacat pel seu compromís pacifista que s’ha posat de manifest en nombroses ocasions, la més recent i sonada, el 2003, contra la guerra de l’Iraq. I compta amb un ampli i dinàmic moviment per la pau. Però li faltaven suports i referents institucionals. Des d’ICV-EUiA teníem la voluntat que també des del govern de la Generalitat es promogués decididament la pau i els drets humans. Per això vàrem impulsar la creació d’un organisme nou específicament dedicat al tema: l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). L’ICIP és la primera institució pública d’aquestes característiques a l’Estat espanyol. Entre les seves finalitats es troben promoure la cultura de la pau en la societat catalana i en l’àmbit internacional i fer que Catalunya tingui un paper actiu com a agent de pau en el món. L’ICIP compta entre les seves atribucions la formació de persones per a la intervenció en el terreny, l’observació i la mediació de conflictes. I també col·labora amb institucions i xarxes internacionals similars.
Fins ara es donava suport puntual a les iniciatives de la societat civil, però no existia una iniciativa pròpia de l’administració. Ara es crea aquest ICIP, amb finançament públic però independent, de manera que suma amb la societat civil i suposa un nou instrument en la promoció de la pau. La seva actuació se centra en tres eixos: 1) Recerca. Anàlisi de conflictes i de processos de pau, seguretat humana, resolució i transformació de conflictes, actors de pau, en especial incidència en el moviment per la pau) que permeti transferència de coneixements i assessorament a les administracions, universitats, empreses i societat civil.; 2) Formació i difusió en cultura de pau, la no violència i la resolució pacífica de conflictes; 3) Construcció de pau i prevenció de conflictes violents, amb la identificació de les àrees geogràfiques i conflictes de les principals aliances, xarxes i socis, per tal de desenvolupar programes orientats a prevenir, gestionar, resoldre i transformar conflictes violents.
L’ICIP té una llarga i extensa llista de persones que han treballat històricament per tal que existís a Catalunya. I , així mateix, cal fer esment de l’organisme i l’equip que ha treballat intensament per fer-lo possible i en especial del seu director: l’Oficina per la promoció de la Pau i els Drets humans del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació i l’igualadí Xavier Badia i Cardús, treballador incansable per la justícia social i la pau global i local. I per acabar, també, cal agrair-ho, a al Conseller Joan Saura i al Secretari general del Departament Joan Boada, dues de les persones que aquest darrers 4 anys més “atacs” desproporcionats han rebut, moltes vegades traspassant límits no de la crítica democràtica de la gestió, sinó entrant en l’atac personal. Pau aquí i allà, a catalunya i al món.

La ciutat plurimunicipal del Pla de Bages

Ja em disculpareu que, aprofiti “l’agosticitat”, per fer memòria de fa una quinzena d’anys i omplir aquestes ratlles amb un tema que us pot semblar gruixut i dens. Però l’ “actualitat” política l’ha retornat, d’aquella manera com de vegades es fan determinats “debats” amb l’actual sistema de relacions entre la “política” i els “mitjans de comunicació”: a partir d’un “estirabot” (Perdoneu, però algú ho havia dir! Tot i que...) . Bé, a partir de les paraules de l’Adam Majó, en la presentació d’una moció de la CUP al ple de juliol de Manresa (que ell mateix explicà millor en un article en aquest mateix diari), ha retornat la idea de la necessitat de coordinar millor determinades polítiques i/o planificacions públliques en l’àmbit territorial de la unitat funcional urbana realment existent del Pla de Bages. Quina és aquesta? Com s’ha anat formant? Fins on arriba? A mitjans de 1997 vaig escriure, part de les possibles respostes a aquelles i d’altres preguntes, a “L’evolució de la població del Bages, 1950-1996”, (publicat el 1999 pel Centre d’Estudis del Bages en rebre el Premi CEB dels Lacetània 1997); així a la pàgina 112 escrivia: “La rodalia de Manresa ja va començar a destacar en l’etapa 1950-75 per allò que, amb el temps es coneixeria com a ciutat real o ciutat plurimunicipal del Pla de Bages, i així experimentà creixements de tipus "perifèria metropolitana", essent St. Joan de Vilatorrada el cas més emblemàtic. Tanmateix la formació d'un sistema urbà integrat de tot el pla de Bages, la formació d'una ciutat real plurimunicipal, s’ha esdevingut a partir de 1975. La principal causa d'aquest procés ha estat els moviments emigratoris de mobilitat residencial del municipi de Manresa cap a fora. Aquesta tendència al traspàs d'habitants-residents de les ciutats centrals cap als petits municipis més propers és una de les característiques principals de la nova forma de poblament que ha adquirit la Catalunya del creixement zero. Així cal subratllar que la migració, avui per avui, és el principal component dels possibles creixements de tots els municipis bagencs i, segons quina sigui la seva magnitud i intensitat, en determina els creixements i els signes positiu o negatiu.” En el Bages de la segona meitat dels anys 80 i de tots els 90 del segle XX, la migració residencial interna entre els municipis del pla fou el motor dels canvis poblacionals i territorials, fins que prop del 2000 la immigració estrangera transforma els creixements demogràfics. El pla de Bages s’anà articulant com un sistema urbà amb uns espais de vida plurals (residencial, comercial, festiu, d’oci i lleure, econòmic, industrial) repartits en diferents municipis (amb les càrregues i beneficis desiguals segons el cas); Llavors, com ara, el problema és a la “gallega” (com amb les meigues): el Pla de Bages no existeix administrativament però sí com a realitat territorial funcional... I no cal fer la guerra entre quins municipis ho són o no... D’aquells anys cal destacar el Premi Caixa Manresa 1996 (Arquitectura territorial, medi natural i desenvolupament urbà al pla de Bages. Bases tècniques per a un acord necessari) de l’equip encapçalat per Jordi Ludevid... Bona part dels projectes que en aquell estudi i d’altres, que llavors es proposaren, s’han fet realitat, amb canvis i matisos importants; o bé s’ha integrat en planificacions importants com el Pla Director Urbanístic i el Pla Estratègic Manresa 2015 (abans aprovats la tardor de 2006).. Però, per acabar per avui, allò en que la ciutat plurimunicipal del Pla de Bages, necessita avançar molt més és en “aconseguir unes administracions locals que siguin agents molt actius d’impuls dels objectius estratègics de transformació, gestió i de participació urbanes” , tal com proposava l’acció 3 de la línia estratègica primera del Premi Caixa Manresa 1996...

Vegueries: per fi una llei! Però...

Per fi, ara i aquí, hi ha el Pralament de Ctalunya, per primera vegada després de 30 anys, ha aprovat una llei de vegueries. Que existeixi una llei és allò substancial i, sobre el que cal treballar, per millorar i per avançar fins aconseguir que la Catalunya Central sigui una de les vegueries en que Catalunya s’organitzi (i no DIVIDEIXI!) territorialment.

Sí, hagués calgut fer-ho abans, en l'anterior legislatura i, sinó, a l'inici d'aquesta una vegada aprovat i entrat en vigor (l'agost de 2006!) l'Estatut i per tant els seus articles 90 i 91 que defineixen la vegueria. Però és ara i aquí perquè hi ha hagut un govern de PSC, ERC i ICV que ho ha promogut; així cal què recordem que en 23 anys de governs de CiU ni reforma de l'Estatut de 1979 ni avantprojecte de llei de vegueries ni el 1987, ni el 2001 quan, precisament Artur Mas com a conseller en cap, aturà el procés iniciat per Duran i Lleida, el model d'organització territori de la Comissió d'experts del 2000 conegut com a “ Informe Roca”. També en el terreny positiu, la llei preveu la creació de set vegueries, aquelles suficientment raonables en el límit alt d'un equilibri entre diversitat territorial i la sostenibilitat “administrativa” per un país de 7'5 milions de persones, uns 32.000 km2 i tants nivells administratius... Més territoris “regionals”, suposaria canviar d'escala (a la subregional), amb multiples d'espais macrocomarcals, òptims per altres funcions sectorials però no viable en termes de simplificació administrativa.

Jo, ja des de l’inici de l'avantprojecte de llei –al gener- he afirmat que tenia un gran problema: deixa en la llunyania (en el “llimb”), per tant sense efectivitat, la creació de les vegueries de l'Alt Pirineu i Aran i de la Catalunya Central.

A continuació us reprodueixo la intervenció del president del grup parlamentari d’ICV-EUiA, en Jaume Bosch i Mestres, l’únic portaveu que va parlar de la Catalunya Central.. Per què? Doncs perquè, des de sempre, ha cregut i s’ha cregut tant l’organització territorial de Catalunya en vegueries com la necessitat de la Catalunya Central, l’Ebre i el Pirineu pel necessari re-equilibri territorial!

INTERVENCIÓ de Jaume Bosch (president del GP d’ICV-EUIA) en la votació de la LLEI DE VEGUERIES, 28 JULIOL de 2010

1. Vot afirmatiu
El meu grup votarà afirmativament la llei de vegueries per deixar constància de la nostra voluntat ferma de fer possible l’organització de Catalunya en vegueries tal com preveu l’Estatut. Volem que les Terres de l’Ebre, el Pirineu i la Catalunya Central disposin d’institucions pròpies per fer sentir millor la seva veu a tot el país. Les Terres de l’Ebre, un territori amb una molt forta personalitat diferenciada, perquè varen patir un abandonament permanent que va culminar amb l’agressió que es volia perpetrar amb el transvasament de l’Ebre, i que va provocar una mobilització social que anava més enllà de la qüestió concreta de l’aigua; el Pirineu perquè ja des del Congrés de Cultura catalana dels anys setanta els sectors més dinàmics d’aquelles comarques encapçalats pels Grups de l’Alt Pirineu plantejaren que les característiques especifiques d’aquella zona, ben diferents de les Terres de Ponent , feien necessària una organització pròpia adaptada a les seves necessitats , sense que això hagi d’implicar cap ruptura de les actuals relacions de col·laboració amb Lleida; i la Catalunya Central, amb comarques també diverses entre sí però amb una dinàmica social i econòmica indiscutible que massa sovint han tingut la sensació de ser tractades tan sols com el pati del darrera de la regió metropolitana; una regió metropolitana, per cert, que ha de disposar també dels instruments institucionals per continuar essent la punta de llança de l’activitat econòmica i cultural del país. Volem doncs les vegueries. No són una divisió anacrònica basada en somnis del passat sinó una necessitat del present i el futur per aconseguir un autèntic equilibri territorial, que superi la que va ser, en el seu moment, una divisió artificial en províncies. Però sobre tot les volem perquè Catalunya, a través d’aquest Parlament, exerceixi el dret a organitzar-se d’acord amb la seva voluntat, tal com ho va fer el Govern del President Maragall en desconcentrar l’activitat de la Generalitat en 7 vegueries.

2. El Dictamen del Consell de Garanties
Però avui el Parlament farà poc més que expressar aquesta voluntat d’organitzar el país en vegueries tal com preveu l’Estatut.
El Consell de Garanties Estatutàries, en el seu dictamen 11/2010 de 6 de juliol, fa un seguit de precisions que obliguen aquest Parlament a govern i a oposició a una seriosa reflexió.
El projecte de llei parteix d’una filosofia que ha estat qüestionada, no pel Tribunal Constitucional, sinó pel Consell de garanties Estatutàries de Catalunya i per unanimitat.
La idea de que d’una província puguin néixer dos consells de vegueria xoca amb la interpretació que el Consell fa de l’Estatut. No és cap sorpresa. El Consell Consultiu, l’any 2005, en el seu Dictamen sobre el Projecte d’estatut ja va afirmar que “a Catalunya les vegueries substitueixen les províncies en tant que entitats locals”. I el Consell de Garanties conclou ara que “ La vegueria és un nou tipus de província de règim especial” i que “s’identifica amb la província constitucional”. Això s’afirma abans de conèixer les interpretacions del Tribunal Constitucional en la sentència de l’Estatut i no constitueix, en cap cas, una versió restrictiva de l’autogovern: és una interpretació que es correspon al que, en la meva opinió, fou la voluntat del legislador, si se’m permet expressar-ho així en tant que ponent de l’Estatut.
I repeteixo que no és cap novetat. No se si coneixen l’obra de Ricard Gracia Retortillo, titulada “ La vegueria com a govern local intermedi a Catalunya. Encaix constutucional de la seva regulació estatutària”, publicat l’any 2008 per l’Institut d’Estudis Autonòmics. En la presentació l’Institut afirma que “El principal problema substantiu a resoldre és la relació que s’estableix, en el text de l’Estatut, entre la província constitucional i la vegueria estatutària. Tot contraposant la configuració d’una i l’altra, l’estudi conclou, a mode d’interpretació, que ambdues institucions s’identifiquen a l’estatut quant la seva naturalesa d’entitat local. En altres paraules, la vegueria és la província a Catalunya amb una denominació i una instància de govern diferents a les que tenia fins ara”
Es per això que ens semblen imprescindibles les esmenes subsegüents al Dictamen del Consell de Garanties presentades pels grups que donen suport al govern:
La primera deixa clar que la vegueria de les Terres de l’Ebre, igual que les del Pirineu i la Catalunya Central, resta pendent de la modificació de les lleis estatals corresponents; és a dir, no tan sols de la Llei Orgànica de Regim Electoral General.
La segona, fa referència a una preocupació que ja vaig expressar en el debat de totalitat del mes de març. Deia llavors: “el principal perill que té aquest projecte de llei és que sembli que ens conformem a canviar el nom de les quatre diputacions pel de “consells de vegueria”. Doncs bé, som aquí. El Consell de Garanties adverteix dels possibles problemes de seguretat jurídica que es podrien derivar de que “d’un dia per l’altre” diu el Consell “ les diputacions provincials passessin a denominar-se consells de vegueria”. D’aquí l’esmena que posposa aquest canvi a les properes eleccions municipals de març de 2011. Guanyen temps les diputacions per adaptar-se i guanyem tots plegats temps per reflexionar.

3. Aran
Voldria fer referència a dos aspectes polèmics :
Primer, el tractament de la Vall d’Aran. El projecte inclou un article, el 10, destinat al regim Especial de l’Aran i una Disposició Transitòria incorporant l’Aran a la vegueria de l’Alt Pirineu “mentre estigui integrat per l’ordenament jurídic de l’Estat en una institució provincial”. Més enllà de la possibilitat que l’Aran deixi d’estar integrat en una província, la Llei Especial de l’Aran haurà de regular les seves relacions amb la vegueria, que no poden ser, repetint errors del passat, els d’una comarca més. Per això el meu grup proposarà que els representants de l’Aran a la vegueria siguin designats pel Consell Generau i mantinguin una relació quasi federal amb la vegueria, compatible amb la necessària planificació territorial i de serveis en tot l’Alt Pirineu .

4 Penedès
La Segona. La reivindicació de la vegueria del Penedès. El fulletó que ens ha fet arribar la Plataforma per una Vegueria Pròpia diu en portada que el 29 de juliol tots els àmbits tindran vegueria i el Penedès no?. La realitat és que demà ningú tindrà vegueria. I jo voldria recordar allò que va manifestar el meu grup el dia de la compareixença de la Plataforma en la tramitació de la llei: “El grup parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds- Esquerra Unida i Alternativa té un compromís de govern en aquesta legislatura amb Esquerra Republicana i amb el PSC que implica la proposta de crear set vegueries. Nosaltres complirem aquest compromís en aquesta legislatura i en la votació d’aquesta llei, però alhora el meu grup parlamentari està molt obert a mirar què passa en el futur, i estem disposats a escoltar, estem disposats a aprendre i a deixar-nos convèncer”.
I també voldria recordar alhora que l’única fórmula de sistema electoral català que permet adoptar la vegueria com a àmbit electoral i que permet ampliar el seu nombre sense alterar la proporcionalitat del vot és la que va presentar el meu grup a la ponència de la frustrada llei electoral.

5 Pacte
Finalment, la qüestió principal: El dia del debat de totalitat, el 10 de març, vaig afirmar:
“ El meu grup planteja una negociació immediata amb el Govern central”. Han passat més de 4 mesos i ho tornem a afirmar. El Consell de Garanties Estatutàries ha deixat ben clar que si volem més de quatre vegueries hem de negociar amb el Govern central la seva creació.
El president del Govern central, Rodríguez Zapatero ha expressat, diuen, la seva intenció de donar compliment a l’estatut i a la voluntat d’aquest Parlament. El lògic seria una reforma constitucional que eliminés per sempre l’existència obligatòria de les províncies a totes les comunitats autònomes. No demanem tant: tan sols es tracta de pactar que Catalunya tingui més províncies que les quatre actuals. L’estat espanyol no s’enfonsarà per això. I tal com proposava l’informe Roca es podria establir que les quatre províncies actuals podrien continuar essent circumscripció electoral per a les eleccions generals per a no alterar l’actual nombre de diputats i senadors que corresponen a Catalunya.
Si volem vegueries hem d’exigir i arribar a un acord amb l’Estat.
Ricard Gracia en l’obra abans esmentada escrivia: “L’exigència de llei orgànica comporta la necessitat d’entaular una negociació política entre la Generalitat i el legislador estatal orgànic”.
I més endavant comenta: “Es podria arribar a proposar la modificació dels límits provincials únicament a l’efecte de la dimensió local, sense afectar al règim electoral o podrien buscar-se fins i tot, fórmules intermèdies, on les quatre provincies-vegueries actuals siguin objecte d’una subdivisió que operés en la pràctica com les 7 o 8 vegueries preteses, evitant així el recurs a la llei orgànica. Però, en tot cas, del que no hi ha dubte és del fet que totes les instàncies implicades han d’anar a una en l’elaboració del model”. I conclou “ La solució al vell problema de la divisió provincial no pot tornar a estancar-se en la falta d’acord polític, perquè allò que acaba ressentint-se, finalment, és la racionalitat del sistema i, en última instància, el servei als ciutadans”. No calen comentaris
El meu grup avui vota aquesta llei amb voluntat de pacte. Anirem a les eleccions amb el nostre programa sobre organització territorial. Amb voluntat també d’arribar a un acord parlamentari el més ampli possible que eviti que el maig del 2011 fem tan sols un canvi de nom de les diputacions, menys justificat que mai si tenim present les circumstàncies econòmiques actuals, i per tal d’avançar de debò cap a la autèntica creació de les vegueries.
Un avenç que hauria de basar-se alhora en l’aprovació de la Llei de Governs Locals de Catalunya, en una modificació en profunditat de l’actual configuració dels consells comarcals, tal com venen definits a l’Estatut, i en una llei de finançament localTant de bo que el camí que avui tan sols anunciem es faci realitat la propera legislatura.

Vers les plurals opcions de futur de Catalunya

El dissabte dia 10 de juliol, ja ha entrat ja a la historia de Catalunya. Sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” més d’un milió de persones ens vam manifestar a Barcelona, on hi havia les diferents visions que el catalanisme té per l’autogovern de Catalunya: fou plural, com plurals son les opcions de futur per a Catalunya, des de l’autogovern a la lluita contra la crisi econòmica. ICV ha anat recordant, al llarg de tot aquest procés, que calia, cal i caldrà no oblidar que el culpable de que no hagi estat respectada la voluntat del poble català, ha estat el Partit Popular, que va interposar el recurs junt amb un Defensor del Pueblo incapacitat pel seu ressentiment personal. Cal repetir que ningú entendria a Catalunya que uns mesos desprès de la manifestació cap partit catalanista pogués pactar amb el PP o acceptar el seus vots per presidir la Generalitat, com si aquí no hagués passat res...

Tot el que ha passat demostra que la potencia transformadora de l’Estatut del 2006 era molt elevada, que no era un “Estatutet”. Quin “Estatutet” pot provocar una reacció del centralisme com la que hem viscut els darrers anys i que ara ha culminat amb la sentència? El poble de Catalunya no es va equivocar quan el setanta quatre per cent dels votants varen donar suport a l’estatut en el referèndum del 2006... La sèntencia toca aspectes essencials de l’Estatut: ha restat força jurídica als drets reconeguts al Títol Primer, ha eliminat la possibilitat d’una modesta descentralització del poder judicial a Catalunya, ha rebaixat el principi de bilateralitat, ha retocat de forma puntual el sistema de finançament,i ha interferit en el paper d’algunes institucions de Catalunya. Però hi ha dos punts que ens causen especial indignació: l’eliminació de l’ús preferent del català en l’àmbit públic, amb la intenció de crear un conflicte lingüístic a Catalunya; i la molt greu: l’anul·lació de l’article 111, i la interpretació restrictiva del 110 i 112, el blindatge de les competències (aquells 3 articles afecten als 58 que defineixen cada una de les competències de la Generalitat. I això d’allò més greu:la sentència traspua por, inseguretat; és “una sentència preventiva”: negant a l’Estatut al seu caràcter de llei del bloc constitucional, la més important desprès de la Constitució, per convertir-lo en una llei més, i de rang menor perquè tot i ser una llei orgànica aprovada per les Corts, en el fons és considerada una llei d’àmbit territorial limitat. Ara el primer moviment de la resposta institucional unitària és exigir al Govern del PSOE el compliment de la totalitat del que va pactar amb el Parlament i el poble de Catalunya aprovant l’Estatut, aprovant al Congrés de Diputats un pacte global de millora de l’autogovern de Catalunya. Cal utilitzar tots els mecanismes jurídics i polítics necessaris, amb un compromís clar i inequívoc, que fins i tot podria adoptar la forma d’una Llei de millora de l’autogovern.

El tribunal obsessionat per una defensa restrictiva del text constitucional i per una visió retrograda de l’estat espanyol ha provocat la crisi institucional més greu de l’etapa democràtica. I ha tingut la doble irresponsabilitat de fer-ho en uns moments de greu crisi social i econòmica. Per ICV el que s’ha trencat és tan greu que no en tenim prou amb això. Volem tot l’Estatut però creiem que Catalunya ha iniciat una nova etapa en que caldrà anar més lluny. Pensem que aquest país ha de debatre amb tranquil·litat i rigor el seu futur, que hem de passar de les consignes a les propostes. De moment la ciutadania tan sols ha decidit una cosa: que volia l’Estatut del 2006. Això, des d’una perspectiva democràtica és inapel·lable. I ara Catalunya té el dret a discutir lliurament cap on vol continuar avançant; discutir i debatre sense límits, ni posats a Madrid pels que creuen que no tenim dret a decidir, ni posats a Catalunya pels que creuen que Catalunya tan sols ha de poder decidir una única opció, la independència. Les coses són més complicades i proposem un debat a fons de totes les alternatives, com correspon a un país madur. Continuarà...