Vers les plurals opcions de futur de Catalunya

El dissabte dia 10 de juliol, ja ha entrat ja a la historia de Catalunya. Sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” més d’un milió de persones ens vam manifestar a Barcelona, on hi havia les diferents visions que el catalanisme té per l’autogovern de Catalunya: fou plural, com plurals son les opcions de futur per a Catalunya, des de l’autogovern a la lluita contra la crisi econòmica. ICV ha anat recordant, al llarg de tot aquest procés, que calia, cal i caldrà no oblidar que el culpable de que no hagi estat respectada la voluntat del poble català, ha estat el Partit Popular, que va interposar el recurs junt amb un Defensor del Pueblo incapacitat pel seu ressentiment personal. Cal repetir que ningú entendria a Catalunya que uns mesos desprès de la manifestació cap partit catalanista pogués pactar amb el PP o acceptar el seus vots per presidir la Generalitat, com si aquí no hagués passat res...

Tot el que ha passat demostra que la potencia transformadora de l’Estatut del 2006 era molt elevada, que no era un “Estatutet”. Quin “Estatutet” pot provocar una reacció del centralisme com la que hem viscut els darrers anys i que ara ha culminat amb la sentència? El poble de Catalunya no es va equivocar quan el setanta quatre per cent dels votants varen donar suport a l’estatut en el referèndum del 2006... La sèntencia toca aspectes essencials de l’Estatut: ha restat força jurídica als drets reconeguts al Títol Primer, ha eliminat la possibilitat d’una modesta descentralització del poder judicial a Catalunya, ha rebaixat el principi de bilateralitat, ha retocat de forma puntual el sistema de finançament,i ha interferit en el paper d’algunes institucions de Catalunya. Però hi ha dos punts que ens causen especial indignació: l’eliminació de l’ús preferent del català en l’àmbit públic, amb la intenció de crear un conflicte lingüístic a Catalunya; i la molt greu: l’anul·lació de l’article 111, i la interpretació restrictiva del 110 i 112, el blindatge de les competències (aquells 3 articles afecten als 58 que defineixen cada una de les competències de la Generalitat. I això d’allò més greu:la sentència traspua por, inseguretat; és “una sentència preventiva”: negant a l’Estatut al seu caràcter de llei del bloc constitucional, la més important desprès de la Constitució, per convertir-lo en una llei més, i de rang menor perquè tot i ser una llei orgànica aprovada per les Corts, en el fons és considerada una llei d’àmbit territorial limitat. Ara el primer moviment de la resposta institucional unitària és exigir al Govern del PSOE el compliment de la totalitat del que va pactar amb el Parlament i el poble de Catalunya aprovant l’Estatut, aprovant al Congrés de Diputats un pacte global de millora de l’autogovern de Catalunya. Cal utilitzar tots els mecanismes jurídics i polítics necessaris, amb un compromís clar i inequívoc, que fins i tot podria adoptar la forma d’una Llei de millora de l’autogovern.

El tribunal obsessionat per una defensa restrictiva del text constitucional i per una visió retrograda de l’estat espanyol ha provocat la crisi institucional més greu de l’etapa democràtica. I ha tingut la doble irresponsabilitat de fer-ho en uns moments de greu crisi social i econòmica. Per ICV el que s’ha trencat és tan greu que no en tenim prou amb això. Volem tot l’Estatut però creiem que Catalunya ha iniciat una nova etapa en que caldrà anar més lluny. Pensem que aquest país ha de debatre amb tranquil·litat i rigor el seu futur, que hem de passar de les consignes a les propostes. De moment la ciutadania tan sols ha decidit una cosa: que volia l’Estatut del 2006. Això, des d’una perspectiva democràtica és inapel·lable. I ara Catalunya té el dret a discutir lliurament cap on vol continuar avançant; discutir i debatre sense límits, ni posats a Madrid pels que creuen que no tenim dret a decidir, ni posats a Catalunya pels que creuen que Catalunya tan sols ha de poder decidir una única opció, la independència. Les coses són més complicades i proposem un debat a fons de totes les alternatives, com correspon a un país madur. Continuarà...

25 anys després....LIVE AID!

The Greatest Show On Earth

July 13th, 1985

TWENTY-FIVE YEARS ON...

Ahir, dimarts 13 de juliol de 2010, a les 13 hores (a Catalunya), a les 12 hores a Londres i a les 7 hores a Filadèlfia s'acomplí el 25 aniversari d'un dels esdeveniments musicals més grans: el LIVE AID.

Us recomano dues adreces per rememorar-ho: http://www.herald.co.uk/local_info/live_aid.html i sobretot aquesta de l'Escola de la Cultura de la PAU de l'UAB: http://escolapau.uab.cat/programas/accio.php . Aquí hi trobareu el programa - Del Do they know it’s Christmas time? al Band Aid. que, el gener de 2009, vam gravar a STYL FM, una ràdio de Manresa. Us convido a escoltar-ho!!!! Si us agrada podreu continuar escoltant altres 8 programes que vam gravar sota el lema ACCIÓ MUSICAL GLOBAL!

El sentit de la manifestació

La manifestació del 10 de juliol hauria de ser una data històrica pel catalanisme i per l’autogovern de Catalunya. Milers de persones participarem a Barcelona en una manifestació motivada per la sentència emesa el Tribunal Constitucional el passat dilluns 28 de juny. Aquella suprimeix articulats i en condiciona d’altres (a partir de la interpretació jurídica que en farà el TC) significant una alteració greu del contingut de l’Estatut de Catalunya de 2006 i retallant de forma substancial les aspiracions d’autogovern que al nostre país s’havia donat a partir del pacte estatutari i, fins i tot, el “pacte constitucional inicial”. Per tant, formalment, la manifestació està convocada per expressar el rebuig a la sentència i, també, pel que significa de vulneració de les voluntats del Parlament de Catalunya, de les Corts espanyoles i d’allò aprovat en referèndum per la ciutadania de Catalunya.Fins i tot oblidant que, la composició actual del Tribunal Constitucional el fa ser un òrgan deslegitimat i desautoritzat, la modificació de l’Estatut pot ser legal, però allò que és totalment és il·legítima. L’Estatut vigent és l’expressió de la voluntat del poble de Catalunya, elaborada pel seu Parlament, modificada per les Corts espanyoles i referendada pel poble de Catalunya, d’acord amb allò que preveu la Constitució. Però la manifestació també expressarà les diferents visions que el catalanisme té per l’autogovern de Catalunya. Des de l’autonomisme federalitzant fins a l’independentisme, passant pels múlltiples matisos de federalisme i sobiranisme.

Però l’origen i la realitat del problema no serà a la manifestació. El problema rau en la visió que part de la societat espanyola té d’Espanya, una visió que cada cop està més fora de la pròpia Constitució i s’ha expressat descaradament amb la sentència quan rebutja l’horitzó federalitzant que proposa l’Estatut; i aquí es on es bifurca el procés de l’autogovern català. Si l’Estatut del 2006 no és constitucional cal una “reforma constitucional ambiciosa” que doni marc a l’acord polític entre Catalunya i Espanya, que significa l’aprovació del 2006; si Espanya no aposta pel nou model polític i institucional que proposa l’Estatut de 2006, l’esdevenir només deixarà per l’autogovern català l’opció, complexa i difícil, de la independència. ICV tant defensa el dret democràtic a l’autodeterminació com que Catalunya és un sol poble. Unes expressions que resumeixen que és, aquest “poble”, el que ha d’acompanyar democràticament qualsevol procés. Qualsevol decisió sobre un canvi en les relacions amb l’Estat (com s’ha fet amb l’EAC, el Ique fa il·legítima la sentència!) ha de venir acompanyada de la majoria social i política que ho fa possible. La cohesió social i el respecte democràtic estan en la base i en el límit de les nostres capacitats de transformació, també del model d’Estat. La proposta de federalisme asimètric i pluralista que defensa ICV permet entendre Catalunya com a nació que pacta el marc de relacions amb l’Estat i permet també, però no només, la relació independent amb l’Estat.

El 10 de juliol, Catalunya, una nació de ciutadans i ciutadanes lliures, que es vol i que és integradora i plural, democràticament expressarà que vol conduir el seu futur.

Emancipació tota, per tant també de la burca

ICV és una formació política laica i la nostra posició respecte a les creences filosòfiques o religioses és la de vetllar per l’exercici del dret de tota la llibertat de pensament i de consciència, en el marc d’un estat democràtic i aconfessional. Respectem els símbols religiosos personals de cadascú mentre no vulnerin el marc legal, entenent que hi ha d’haver un límit en els drets de llibertat religiosa, i aquest límit és el respecte a les llibertats i els drets personals. Des d’ICV partim del principi que tota (tota!, sigui d’on sigui i vingui d’on vingui) la ciutadania –homes i dones– gaudim dels mateixos drets i som iguals davant la llei i que la pertinència a qualsevol tipus d’associació (incloent-hi les religioses) no modifica el seu gaudi, és a dir, ni el limita ni l’amplia, i tampoc eximeix del compliment d’aquestes lleis. Estem a favor de l’emancipació total de les dones i, per tant, estem en contra de qualsevol manifestació o acte que impliqui el retall o limitació de llibertats; per tant manifestem el nostre rebuig absolut a qualsevol creença o acte que signifiqui l’opressió de la dona i que atempti contra la seva dignitat, per tant rebutgem la burca i el nicab. Per a ICV el nicab i la burca són peces de roba que invisibilitzen les dones que les porten, i poden privar-les de la seva identitat, dificultant la interacció amb les persones del seu voltant, així com la seva participació de la comunitat. A més, pot fomentar l’aïllament i atemptar contra la seva dignitat. ICV mostra el seu rebuig a tota manifestació que vulneri la llibertat, la dignitat i l'autonomia personal de les dones, i alhora defensa la llibertat de tothom a expressar les seves creences, tal com garanteix la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’actual normativa ja regula el respecte a la llibertat religiosa en l’espai públic amb les limitacions necessàries per no vulnerar el manteniment de l’ordre públic. Alhora, regula estrictament el deure d’identificar-se que té qualsevol ciutadà o ciutadana davant de l’administració pública pel manteniment de la seguretat ciutadana. Per tant, apel·lar a la seguretat des dels ajuntament és un recurs totalment demagògic, ja que ja està regulat en normatives superiors.Des d’ICV denunciem la instrumentalització partidista i electoralista del fet migratori per part dels partits que promouen la prohibició del “vel integral” des dels ajuntaments. A Catalunya no hi ha una problemàtica social amb la burca i el nicab, en canvi, sí que hi ha partits que busquen alimentar el conflicte social per obtenir-ne rèdits electorals, com s’ha demostrat, amb certs partits polítics que promouen l’exclusió de les persones migrades en considerar-les no subjectes polítics ni subjectes de drets socials. ICV estem en contra d’una regulació “ad hoc” de la indumentària de les dones i de la prohibició de la burca i el nicab des dels ajuntaments, ordenança a ordenança, per ser una mesura contraproduent per la convivència. La prohibició no facilita l’emancipació total de les dones sinó tot el contrari, les criminalitza i només genera més perjudicis, més estigmatització i més desigualtat social. La prohibició de la burca i el nicab no aborda l’arrel de la problemàtica i, a més, pot tenir un efecte contraproduent, en primer lloc, ja que les pot relegar a un aïllament encara més gran, així com per a la convivència, que és el valor clau pel que cal treballar sempre que s’aborden problemàtiques associades a la diversitat cultural o religiosa. Si el que volem és afavorir l’emancipació de les dones, el debat no es pot limitar a mocions destinades a prohibir l’ús de la burca, cal afavorir aquesta emancipació: això vol dir continuar i enfortir el treball en els nostres municipis amb les polítiques d’igualtat de gènere, els serveis educatius, formatius, socials, d’ocupació i de mediació, l’enfortiment de tots els drets universals i dels drets de ciutadania .

Ni chica ni limoná

Si aneu a la següent direcció (http://www.youtube.com/watch?v=9uuuYlIfoIY), trobareu un resum , en 1 minuts 46 segons, de cap on va la política econòmica del govern espanyol.

Què hi ha, tambè, en joc a Sud-Àfrica?

Avui, dilluns 14 de juny, a la Casa de Cultura de Girona (plaça de l’Hospital, 6) es celebra l’acte de memòria i denúncia “QUÈ HI HA DE DEBÒ EN JOC A SUD-ÀFRICA?” En aquest acte denunciarem que la República de Sud-àfrica ha de detenir i entregar –mitjançant extradició- un militar ruandés imputat en la mort de FLORS SIRERA FORTUNY, segons el “Auto de procesamiento de fecha 6 de febrero de 2008 del Juzgado de Instrucción Central nº 4 de la Audiencia Nacional.

La conciutadana manresana FLORS SIRERA FORTUNY va morir violentament a Ruhengeri (Rwanda) el 18 de gener de 1997, desenvolupant la seva feina com a infermera i cooperant de la organització Médicos del Mundo. Sobre aquesta mort violenta i la de vuit persones més de nacionalitat espanyola (entre ells el missioner JOAQUIM VALLMAJÓ), es decidí promoure que fossin investigades pels Tribunals espanyols i així es presentà la demnda a l’Audiència Nacional espanyola el febrer de 2005.

El Jutjat d'Instrucció Central nº 4 de la Audiència Nacional espanyola, va resoldre mitjançant Interlocutòria (Auto de procesamiento de fecha 6 de febrero de 2008) dictar ordres de detenció internacional contra quaranta alts responsables político-militars ruandesos als que se'ls imputa la mort de nou ciutadans espanyols, i que entre els 40 imputats estarien els presumptes responsables de la mort violenta de la conciutadana FLORS SIRERA FORTUNY.

El juliol i el setembre de 2008, l’ Ajuntament de Manresa, mitjançant declaració i acord de ple sol·licità, al Govern espanyol i al Secretari General de Nacions Unides, emprendre les accions procedents que conduïssin a la detenció, entre d'altres, del General Kayumba Nyamwasa , com a presumpte responsable de la mort de la conciutadana FLORS SIRERA FORTUNY.

El Congreso de los Diputados en la Proposición no de Ley 11 de diciembre de 2008, número 161/000433aprovà el següent: (< >>).El març d’enguany, s’ha tingut coneixement, mitjançant Providència del Jutjat de data 3 de març de 2010, així com mitjançant noticies publicades als diaris Regió 7 (en data 5 de març de 2010) i El País (en data 9 de març de 2010), que un dels presumptes responsables de la mort de la conciutadana FLORS SIRERA FORTUNY es trobaria actualment a la República de Sud-Àfrica, després d'haver fugit de Rwanda.

Per tot això cal Instar, al President del Govern espanyol i al seu Consell de Ministres, a fer totes les accions i gestions que procedeixin, davant el Govern de la República de Sud-Àfrica –i particularment davant el seu President Jacob Zuma-, per tal que mitjançant INTERPOL-Sud-Àfrica es procedeixi a la detenció i a l'entrega –amb l' oportú procediment d' extradició que insti l' òrgan judicial competent davant el Govern d' Espanya- del referit militar ruandès General Kayumba Nyamwasa, per donar compliment als compromisos polítics (que els responsables d'aquests crims internacionals s'enfrontin a la justícia una vegad trobats) i als Tractats internacionals dels que Espanya n'és part, i tot això en relació a les víctimes espanyoles a Rwanda i República Democràtica del Congo, i molt particularment a la conciutadana FLORS SIRERA FORTUNY.

Pujar els impostos és possible!

ICV-EUiA va expressar que, en coherència a la seva oposició a la retallada social del Govern de José Luís Rodríguez Zapatero, el Govern Català no podia aplicar mimèticament les mesures a Catalunya. Per tot això calia que la Generalitat no només retallés, sinó també i sobretot fes un pas cap a l’augment d’ingressos apujant els impostos que pot i fer-ho a les rendes més altes, així com la introducció d’una clàusula de recuperació retributiva dels treballadors/es. El compromís a què es va a arribar finalment dimarts és que el Govern de la Generalitat augmentarà, de manera progressiva i en dos trams, l’IRPF autonòmic. El primer a partir dels 120.000 euros de renda –els contribuents es veuran afectats en dos punts passant a tributar del 21,5% al 23,5%- i en un segon tram per a les persones amb uns ingressos de 175.000 euros anuals, que quedaran gravats amb quatre punts i que passsaran a tributar del 21,5% al 25,5%. Amb els 75 milions d’euros que es poden acanoseguir amb aquest increment de l’IRPF es poden finançar 46.000 places d’escoles bressol. També cal destacar els augments dels impostos als cotxes més contaminants, de l’impost de les transmissions patrimonials, de l’impost sobre actes jurídics i documentats, i la introducció de la progressivitat i el cobrament en funció dels ingressos en el “xec nadó” català. Amb aquestes decisions es demostra que es poden fer les coses diferents, per això Catalunya serà la primera que apuja els impostos a les rendes altes, en contrast amb el govern Zapatero o les Comunitats Autònomes governades del PP. És obvi que amb això no n’hi ha prou: per a ICV aquests increments impositius haurien d’anar acompanyat de mesures per gravar les rendes que s’escapen de l’IRPF: l’impost de grans fortunes, apujar l’impost de societats a les empreses que guanyen més de 1.000 Milions d’€, acabar amb l’el·lusió fiscal dels rics i molts rics que que permet les SICAV, un pla per acabar amb el frau i l’evasió fiscal. Aquestes mesures s’han d’aprovar a Madrid, on ICV sempre ho ha proposat, i on PSOE, PP i CiU no ho volen. La lluita contra la crisi continua, cal seguir treballant en molts altres fronts i queda molta feina per fer: la reforma de les caixes i dels bancs, la persecució del frau fiscal, i especialment la recuperació salarial dels empleats públics i els pensionistes i lluitar contra la previsible negativa reforma laboral. Cal, doncs, un gir de 180 graus en les polítiques laborals, socials i ambientals i avançar cap un sistema més just de pensions públiques; és necessària una política fiscal més progressiva, que faci pagar més a qui més té i més guanya, i una reforma financera que posi condicions als ajuts públics, especialment, la garantia de que el crèdit flueixi cap a les persones, els/les autònoms/es i les Pimes, condició bàsica per dinamitzar l’economia i crear ocupació de qualitat.